Contra la collserolització de Catalunya

23/05/2022 - 23:34

Darrere del retorn a la natura estem promovent-ne un ús des d’una mentalitat urbana que ens porta directament al model Collserola: una muntanya de lleure massiu, sense biodiversitat, devastada. Caldria arribar a un pacte nacional sobre la relació amb l’entorn.

Soc un desenganyat. Crec que el tall cultural que s’ha produït en les darreres dècades del segle XX i en els anys que van del segle XXI no només ens ha portat al límit pel que fa a les condicions climàtiques sinó també en la nostra relació (o més aviat en la falta de relació i sensibilitat) envers allò que, escolarment, en diem la natura. Quan vaig començar a escriure articles en els quals parlava de plantes i d’ocells en la columna que setmanalment publico a La Vanguardia vaig constatar que hi havia un gran interès pel que explicava. Però al mateix temps vaig poder veure fins a quin punt era profund aquest tall que dic. La gent -més aviat gent gran, pels comentaris que m’arribaven- se sentien fascinats per les històries sobre les primeres plantes que surten a la primavera, sobre narcisos, sobre mallerengues o sobre picots. Ho trobaven relaxant, enmig de l’agitació de les notícies polítiques. Però ho desconeixien gairebé tot. Em considero un privilegiat perquè, a Arbúcies (La Selva) vaig viure una època en la qual encara hi havia pagesos i bosquerols. De nano, m’hi vaig fer amic, hi vaig parlar, em van dur al bosc. I quan, de gran, m’he interessat per aquell món que vaig descobrir de petit, tenia uns fonaments on encaixar les meves observacions i les lectures i consultes que feia a llibres i manuals de camp.

"Crec que el tall cultural que s’ha produït en les darreres dècades del segle XX i en els anys que van del segle XXI no només ens ha portat al límit pel que fa a les condicions climàtiques sinó també en la nostra relació (o més aviat en la falta de relació i sensibilitat) envers allò que, escolarment, en diem la natura"

Després d’un problema de salut familiar greu i de la pandèmia, m’he instal·lat a viure al poble. Feia cinc anys, que a causa dels problemes mèdics, no hi podíem pujar. Ha estat molt agradable retrobar gent que, com jo, s’estima el bosc. Però són una minoria insignificant. Podria explicar moltes anècdotes. Per exemple: setmanes enrere vaig publicar un elogi de les flors de col farratgera, la col que es fa servir per alimentar el bestiar. Fa un tronxo que arriba a tenir més d’un metre d’alçada, del qual, el pagès, va arrencant les fulles tendres. Fins que, a començaments de primavera floreix, amb uns rams de color blanc amb un toc de llimona. Aleshores la planta ha acabat la vida, perquè el bestiar no menja flors. Al costat dels tronxos alts, el pagès ja fa créixer plantes noves. Tot això ho sé perquè ho he vist: hi ha un parell de germans pagesos, dos homes de més de setanta anys, que encara conserven l’hort i tenen aquestes cols. Publico l’article, baixo al poble. “Òstres, ho saps tot de les plantes. No tenia ni idea que hi havia aquestes cols” -em diu un amic, de la primera generació de la família, potser des de l’edat mitjana, que no han estat masovers! “No fotis, Jordi!” Arran de publicar el llibre Les cuques (2020), que combina natura i memòria, tinc molts coneguts biòlegs. L’un em diu que els joves pagesos del Vallès no reconeixen els arbres. “Què és això?” “Un arbre”. Un altre amic biòleg, que fins fa poc vivia en un estatge en la masoveria d’una antiga casa de pagès del terme, va tenir una enganxada amb l’amo. Havia tallat un bosc d’alzines de cinquanta anys. “S’ha de renovar el bosc” “¿Saps quan viu una alzina?” -li va dir- “Cinc-cents anys! Esteu tallant arbres adolescents!” Això és cada dia.

"Darrere del retorn a la natura estem promovent-ne un ús des d’una mentalitat urbana que ens porta directament al model Collserola: una muntanya de lleure massiu, sense biodiversitat, devastada"

Quan sento a parlar dels beneficis de l’entorn natural sobre la vida i la gent, no puc deixar de pensar en el desconeixement i el desinterès que hi ha per tot i que, associats al individualisme (per no dir-ne narcisisme i egoisme), són una bomba. Què faig per sentir-me bé en l’entorn natural? Vaig en bicicleta de muntanya. I com ho puc fer per sentir-me encara més bé? Buscar els indrets més salvatges, els boscos més humits, els camins més inaccessibles... per on està prohibit circular! O passejo el gos (darrerament he vist al Montseny, gent que hi porta el gat: un animal depredador, el principal enemic de la biodiversitat: on hi ha gats no hi sobreviuen ni les sargantanes). En una riera, fins fa poc recòndita, hi ha un santuari de salamandres. D’ençà que surt a no sé quina guia, ja m’hi he trobat un parell de cops gent fent-hi pícnic. Un altre rec de salamandres ha esdevingut un tram indispensable de curses i marxes. Per l’amor de déu! Darrere del retorn a la natura estem promovent-ne un ús des d’una mentalitat urbana que ens porta directament al model Collserola: una muntanya de lleure massiu, sense biodiversitat, devastada. Anar al bosc, sovint, em produeix aprensió: sé que hi veuré coses que em faran patir, contra les quals no podré fer res. Algunes de les quals, organitzades pel mateix Ajuntament. Per exemple, aquesta primavera, s’ha organitzat una cursa ciclista amb cinc-cents inscrits per corriols del Parc Natural del Montseny, Reserva de la Biosfera. L’Ajuntament d’Arbúcies va signar un protocol amb la Diputació de Barcelona, responsable del Parc, però després no va acomplir els compromisos. I ningú de la Diputació va fiscalitzar-ho. Moltes persones que baixen a tota velocitat amb bicicleta pels corriols ignoren que és una activitat prohibida, i si no ho ignoren tant els fa. Al programa Zona Zàping de TV3 es passen des de fa anys imatges d’activitats prohibides a l’entorn natural, com una gràcia...

"Caldria arribar a un pacte nacional sobre la relació amb l’entorn. Vivim en un món on el populisme és rei i on ningú no vol fer de policia, però les institucions  haurien d’establir unes condicions d’ús. Sense això estem condemnats a un entorn que cada cop més serà un residu.

Què podem fer? Crec que el problema és molt greu, les causes molt profundes, i les solucions hipotètiques, llunyanes i incertes. Caldria arribar a un pacte nacional sobre la relació amb l’entorn. Començant potser per temes puntuals i assequibles. Introduir una nova cultura de les esporgades i els desbrossaments, per exemple, per evitar els desastres que es produeixen a tot arreu. Aquests dies de calor de maig molts arbres d’espais públics, esporgats abusivament per les brigades municipals, tot just han tret quatre fulles que, és clar, no fan ombra. A què treu cap esporgar així? A la paret floral que hi ha a l’avinguda Josep Tarradellas de Barcelona, esporguen en el moment que els ocells que hi tenen el niu crien! I una cosa semblant en les tales d’arbredes i boscos de tot Catalunya. Vivim en un món on el populisme és rei i on ningú no vol fer de policia, però les institucions  (començant pels ajuntaments) haurien d’establir unes condicions d’ús. Sense això estem condemnats a un entorn que cada cop més serà un residu. Potser els qui vindran després de nosaltres, que no hauran conegut res més, li trobaran alguna gràcia i pensaran que els aporta un gran benestar, a ells i als seus gossos.


 

Categories: 
Etiquetes: 

Relacionats

Entrevista

Can Cabanyes és un espai natural de 8 hectàrees situat al sud de Granollers, a tocar del riu Congost. Aquest indret ha passat de ser un solar de pins pinyoners al costat d’un antic dipòsit de residus de runa i deixalles a un espai de gran importància biològica, inclòs com a part del riu Congost al a Xarxa Natura 2000. Els aiguamolls han esdevingut una parada obligatòria en l’educació ambiental de la ciutat i voltants, i  rep la visita diària de fins a 400 persones. Xavier Romero és Tècnic de Medi Ambient i Medi Natural de l’Ajuntament de Granollers, i el gestor principal del projecte.

Opinió

Si s’incrementés l’exposició als espais verds fins a nivells de NDVI equivalents a que cada ciutat tingués el 25% de la seva àrea coberta per espai verd en 1.027 ciutats europees, incloent Barcelona, Londres o Viena, s’evitarien 42.968 morts anualment.

Entrevista

Carles Castell és responsable de seguiment de programes i accions ambientals a Àrea d’Acció Climàtica de la Diputació de Barcelona. Doctor en Ecologia i investigador del CREAF durant anys, s’ha especialitzat en la conservació dels espais naturals. A través del Pacte d'Alcaldies pel Clima i l'Energia, coordina accions de mitigació i adaptació al canvi climàtic en els municipis. En el marc de les estratègies d’adaptació, un dels eixos que aborda és el de les Solucions basades en la Natura (SbN), com una eina que permet recuperar espais degradats i fomentar el contacte de les persones amb el verd urbà; accions amb un gran impacte positiu sobre el territori i la qualitat de vida de les persones.

Butlletí