Caos aeri: la vida global fa figa

Institut de Sostenibilitat, UPC
29/04/2010
El trobar-se reiteradament en un cul de sac és també un signe clar de la nostra insostenibilitat

Quan el volcà islandès es va posar a treure lava sense demanar permís a ningú, no ens podíem imaginar les conseqüències que tindria. Combinat amb unes condicions meteorològiques especials, va aconseguir fer realitat el somni de qualsevol terrorista global. Aeroports tancats. Persones bloquejades. Negocis globals perduts. Activitats planificades durant mesos, cancel·lades. Portades de telenotícies. Congressos sense participants...

Però mentre la vida global feia figa, la paradeta al mercat obria com cada dia. El pagès va anar a mirar els seus conreus; les meves filles van anar a l'escola; el Jordi va anar al seu taller, tot com sempre. La vida a escala humana ara ens sembla més sòlida. Però quan no és el sistema aeri, és la xarxa elèctrica. O la d'aigua. O les autopistes. O la xarxa d'autobusos. Em pregunto quan li tocarà el rebre a Internet. Els experts diuen que la xarxa és molt robusta, perquè està molt enllaçada. Probablement, però no me'n refio gaire...

En tot cas, la meva quotidianitat quedà seriosament tocada dijous 15 d'abril, doncs precisament aquell mateix dia agafava un vol cap a Alemanya. Em dirigia a Wuppertal, ciutat famosa en el món de la Sostenibilitat, pel seu prestigiós Wuppertal Institute. Amb una declaració d'intencions, la seva web ens dóna la benvinguda alertant-nos: "utilitzem els recursos com si tinguéssim quatre planetes Terra disponibles". Allà, vaig sumar-me a un curs sobre Producció i Consum Sostenible orientat a professors africans que després haurien de poder replicar-lo als seus països.

Tots sabem que el que aprenem en un curs té més a veure amb l'experiència que vivim que en allò que ens expliquen. Així, mentre participava a les sessions de debat, i anava coneixent en paral·lel l'abast del caos generat a l'espai aeri, em sorgien nombroses preguntes sobre què estàvem ensenyant. La primera, si la vulnerabilitat manifesta del nostre sistema tecnològic de transport aeri no és una mostra de la dramàtica insostenibilitat de la vida moderna, tan preocupada ella en alliberar-se de la seva dependència de la natura, cosa que és una absoluta quimera. Mentre el meu veí suís twittejava amb el seu iPod en ple curs, em preguntava si des del Nord podem donar lliçons sobre solucions sostenibles als africans, quan en estossegar un volcà tremola una economia tan mal entrelligada. Sí, tots pendents d'internet, podíem mirar junts i en temps real si s'enlairaven avions, o si quedaven seients als trens per tornar a casa. Coneguda la resposta (a les dues preguntes era tristament no), ens sentíem més units i alhora sense recursos per tornar a la normalitat.

La creixent llunyania dels nostres models econòmics i sistemes productius respecte la seva base natural amaga una debilitat que creix a la mateixa velocitat. Buscar més tecnologia per resoldre aquesta dependència encara ens sembla fer-nos més dependents. És com cavar dins un forat per poder-ne sortir.

Ja va sent hora de repensar els models i fer-nos preguntes. Ens calen tants avions? Perquè tot ha de ser instantani? Com és que sense el Twitter em sento perdut? Quin és el valor del meu treball si quan el correu electrònic no funciona no sóc ningú? Cal entendre que el trobar-se reiteradament en un cul de sac és també un signe clar de la nostra insostenibilitat.

Al cap i a la fi, no hi ha mal sense bé. Després de 3 dies a Wuppertal, vaig conèixer racons d'una ciutat on només hi havia de romandre unes hores.

Institut de Sostenibilitat, UPC

Relacionats

Butlletí