Cal un sacrifici

Ara que se’ns demana la màxima austeritat i racionalitat és legítim preguntar si aquests valors han influït en les grans decisions del passat recent
Periodista
05/08/2010 - 00:00

La crisi econòmica que patim està repercutint molt directament sobre el conjunt de la població. Al costat dels que han perdut la feina, hi ha un ventall molt més ampli de persones que veuen com els drets adquirits al llarg del temps són ignorats i com, de forma immediata, això els situa en la via de la dificultat i a la llarga de l'empobriment. I sense contrapartides. De fet, en el nostre país cap autoritat ha sortit a explicar amb claredat les motivacions i els objectius de les últimes decisions. Una actitud d'aquest tipus hauria estat honesta, més que res perquè s'ha torçat abruptament la línia marcada per tots els discursos amb els quals ens han anat entretenint des de la, cada cop menys, sagrada transició.

Per tot plegat és més pertinent que mai preguntar-se si la febre retalladora dels nostres dirigents té una base sòlida o respon a un moviment espasmòdic d'obediència cega als que manen de debò. És el moment  també de qüestionar si el conjunt de despeses públiques que s'han efectuat en les darreres dècades han estat justificades per beneficis tangibles o intangibles. Aprofundint-hi una mica més, seria interessant que es debatés fins i a quin punt algunes despeses no només no han millorat les nostres vides, sinó que han causat més problemes dels que pretenien solucionar. L'exercici, clar, pot ser inabastable però podríem centrar-lo, per exemple, en l'agricultura.

La Unió Europea gasta uns 40 mil milions d'euros anuals en la política agrícola comuna (PAC), tot i que en els darrers anys la tendència ha anat a la baixa. La PAC ha estat un pilar de la Unió des dels inicis per l'interès estratègic de França en subvencionar l'agricultura. I, si bé es va proporcionar seguretat econòmica al sector també és cert que hi ha una part fosca, d'altra banda prou coneguda, com és l'excés de producció, les famoses "muntanyes de menjar" que no es podien consumir. Per no parlar dels perjudicis per agricultures de països més pobres del món derivades del proteccionisme europeu.

Aquest sistema, clarament insostenible, s'ha vist modificat amb el temps per les pressions derivades de les discussions internacionals sobre la regulació del comerç, però també per les crítiques dels propis socis comunitaris respecte a la política productivista i al gran volum dels subsidis dintre del pressupost general, amb casos tan inqualificables com el pagament de diners per superfície agrícola posseïda i no per producció, fórmula que alguns aristòcrates d'Espanya coneixen de memòria. En aquest capítol dels grans propietaris, cal recordar que fa pocs anys es va fer públic que el 40% dels 6.500 milions d'euros que rebia l'Estat en concepte d'ajudes directes de la PAC anava a parar a mans del 3,2% dels propietaris i de manera destacada, o descarada, a set macro fortunes.

La PAC es podria resumir en: excedents estructurals, pressions pressupostàries i malestar en el comerç internacional. Però a tot això caldria afegir-li encara un altre element de distorsió. Ho diu l'economista Heino von Meyer, antic investigador a l'Institut per la Recerca del Desenvolupament  Rural  de la Universitat de Frankfurt i actual director del centre de l'OCDE a Berlin. En un estudi que analitza les relacions entre la PAC i el medi ambient Von Meyer assenyala: "L'agricultura ha tingut un gran èxit en el seu paper primari, la producció d'aliments. Però ho ha fet amb un elevat cost macroeconòmic i social. Són tremendes les pèrdues en el medi ambient causades pels canvis estructurals agraris i per pràctiques modernes insostenibles. Durant segles l'agricultura ha creat una trama d'hàbitats més rics en biodiversitat que els paisatges naturals originals. Però en les últimes dècades la intensificació agrària ha estat una de les causes principals d'extinció accelerada d'espècies vegetals i animals".

Es cert que hi ha molts matisos i que tot plegat no és gens senzill. Sense anar més lluny en aquesta dècada als 6 milions de pagesos que hi havia a l'Europa dels 15 membres s'hi han afegit 7 milions més, per les successives ampliacions amb països de gran pes agrari com Bulgària i Romania. Però precisament si algun sentit té l'UE és solucionar allò que per si sols els estats membres no poden. Gastar tantíssims diners -nostres- durant una pila d' anys en una política de resultats més que discutibles confirma en tot cas, el que ja sabem, que l'UE ha estat, és i serà l'expressió d'un conjunt d'interessos i no un govern. Difícilment podria ser una altra cosa amb l'arquitectura institucional que ha adquirit.

Que la situació s'ha fet insostenible, i no només per les contradiccions socioambientals, ho sabem per la pròpia reacció de les autoritats comunitàries. La Comissió ha promès que pel 2013 la participació de la PAC -tret de la partida de desenvolupament rural- en els pressupostos globals es reduirà a la meitat respecte al punt més alt a què va arribar en el curs 2008-2009.

Quan a algú se li demana un sacrifici el mínim que es pot fer és exposar-li algunes bones raons per les quals l'ha de portar a terme, i aquesta explicació hauria d'incloure el reconeixement dels propis errors. Aquesta crisi ens dóna una oportunitat d'or per posar el comptador a zero, d'acord, però només la podrem aprofitar amb molta humilitat i una mica de sinceritat.

Periodista

Relacionats

Article

Demanen al Govern que els fons europeus per a pal·liar la crisi de la Covid financin un nou nucli d'activitats dedicat a la innovació i la transformació sostenible del sector de l'edificació.

Butlletí