Avergonyits

Periodista
29/04/2009
Estètica i funcionalitat solen tenir una forta vinculació. Per aquesta raó, un indret més sostenible ha de ser necessàriament més bell

Comento a la feina la meva intenció de passar el cap de setmana a la coneguda població on neix el riu Llobregat amb motiu d'una trobada de pares. L'Alícia ho sent i em diu sense embuts la seva impressió personal sobre el poble en qüestió. Em parla de lletjor i deixadesa. D'entrada penso que les seves paraules són excessives però, un cop allà, a mesura que recorro el sender que condueix del centre del poble a la casa que ens allotjarà, el judici de l'Alícia esdevé encertat. Runa abandonada pel camí, torrents amb bosses de plàstic, llaunes de beguda i altres objectes. La resta del poble està arreglat i l'agradable casa que ens acull està flanquejada per un prat excel·lent, situat a escassos vint metres del desgavell. Això fa encara més incomprensible la degradació.

Pocs dies després, en conversa intranscendent a l'hora de dinar, en Miquel Àngel em parla de la sensació d'entrada en el túnel del temps que té cada vegada que passeja per la zona costanera del municipi turístic proper a l'aeroport de Barcelona. No es refereix a reviure un passat sublim sinó més aviat a una estranya arqueologia dels icònics 70 amb troballes vives de desarrollismo. Un escenari amb arquitectura tocada per la decadència de la falta de manteniment, que se suma a la incúria en els espais públics. Per no centrar-nos potser injustament en un sol indret, derivem la conversa cap a la costa nord de la capital i les poblacions que repassem no surten més ben parades. Constatem les destrosses paisatgístiques ocasionades per un cúmul de factors i alhora convenim en l'enorme grau de consolidació d'aquest enorme despropòsit. Deixant ja de banda l'edificació, els dèficits es fan evidents arreu: la manca de connexió entre els municipis i entre nuclis i urbanitzacions, la proliferació de terrains vagues i l'omnipresència d'escombraries fora de lloc.

Viatjant nord enllà, es comprova com, malgrat la presència de cicatrius pròpies del desenvolupament mal entès, hi ha un to general més elevat pel que fa a la qualitat del paisatge. No tant per allò que s'ha construït sinó per allò que no s'ha destruït i, sobretot, per les actituds. Aquí, el cocktail que fa mal als ulls és prou ric en components: un incivisme hegemònic; un menyspreu absolut del passat en nom d'una modernitat caduca; una trista partida entre el kitsch i el bon gust en la què sol guanyar el primer. I com a culminació, una dèbil consciència de que tot plegat és un problema de primera magnitud.

(F)

Es curiós observar com els sentiments col·lectius s'exciten davant la possibilitat que alguna nova infraestructura, ja sigui relacionada amb l'energia o el transport, aparegui prop de casa. Cal fer invisibles autopistes, aerogeneradors, torres d'alta tensió Els trens, ni a nivell ni en viaducte, i menys encara soterrats, que els túnels fan por. El traç gruixut sobre el territori reclama la màxima atenció, però el traç més fi -que, de fet, configura el paisatge més viscut per la majoria de la població- no mereix cap combat. Probablement, la percepció continuada d'un marc determinat genera un hàbit, una acomodació progressiva de l'observador. La mediocritat no molesta quan és familiar.

És preocupant que més de tres dècades de democràcia no hagin servit per avançar gaire en la direcció correcta. Tindrem cartes del paisatge i sembla que la Generalitat vol harmonitzar el disseny de les rotondes i altres elements viaris. Bones idees, sí, però també naus fràgils en un mar hostil. Perquè la insensibilitat domina i cada dia hi ha retrocessos. A Premià de Dalt, una promoció d'habitatges ha desfigurat l'entrada al nucli central per carretera, anul·lant per complet la visió de la muntanya que emmarcava el poble i que aportava bellesa i identitat .

No es tracta de qüestions secundàries, perquè estètica i funcionalitat solen tenir una forta vinculació. Per aquesta raó, un indret més sostenible ha de ser necessàriament més bell. Es evident, per exemple, que una bona gestió dels residus no pot passar per l'abocament incontrolat de runa. L' impacte visual negatiu és símptoma de la negligència, no pas de la casualitat. I així, per extensió, en tots els àmbits. D'indicadors n'hi ha molts, però percepcions com les de l'Alícia o el Miquel Àngel tenen el valor de copsar de forma directa que no anem bé. Seria important que en el futur ni ells ni els seus respectius descendents s'haguessin d'avergonyir de la imatge del país. O, com a mínim, que no s'avergonyissin tant com els publicistes que volien vendre la Costa Brava amb fotos de platges llunyanes.

Periodista

Relacionats

Butlletí