L’aigua torna als ajuntaments

Publicat a la revista Cambridge Journal of Regions, Economy and Society, l’estudi del catedràtic Germà Bel i l’investigador Joël Bühler, de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, mostra que la remunicipalització de l’aigua urbana s’ha convertit en l’eina més efectiva per frenar el poder gairebé monopolístic de les grans empreses privades a Catalunya, molt per sobre de la competència pels contractes.

L’article examina com, després de dècades de privatitzacions, un mercat molt gran i fortament concentrat —amb una sola empresa privada dominant la major part dels contractes— ha generat condicions propícies perquè molts ajuntaments optin per recuperar la gestió directa del servei. Metodològicament, els autors combinen l’anàlisi de bases de dades estatals i catalanes amb enquestes i entrevistes a 78 municipis per estudiar tant l’evolució del grau de privatització i concentració com les motivacions, els instruments i els resultats de la remunicipalització. Des d’una perspectiva que integra economia pública i teoria de l’Estat, el treball reflexiona sobre com el monopoli privat condiciona la capacitat de decisió política local i fins a quin punt la remunicipalització obre la porta a models més democràtics de gestió de l’aigua.

L’estudi revela que el mercat privat de l’aigua a Catalunya està dominat per l’empresa Agbar, que és propietat de la multinacional francesa Veolia i que gestiona el 78 % dels municipis amb gestió privada. Aquesta empresa serveix, a més, el 88 % de la població que és atesa per empreses privades a Catalunya. La concentració es reflecteix en un índex d’Herfindahl-Hirschman (HHI) que se situa entre els 6.000 i els 6.600 punts, molt per sobre del llindar de 1.800 punts que els reguladors nord-americans consideren indicatiu de monopoli. Els investigadors expliquen que aquesta monopolització es va intensificar a finals dels anys 2000, quan Agbar va comprar la seva competidora regional, Cassa, precisament després que s’aprovessin lleis per augmentar la competència en el mercat de contractes.

Entre el 2017 i el 2024, la gestió privada a Catalunya va passar del 45,2 % al 42,4 % dels municipis, i la població que és abastida per empreses privades va caure del 79,5 % al 73 %. Aquestes dades contrasten amb la relativa estabilitat de la quota d’Agbar dins del segment privatitzat, que durant tot aquest període s’ha mantingut en prop del 78 % dels municipis amb gestió privada.

La conclusió principal de la recerca és que la remunicipalització, i no pas la competència entre empreses privades pel mercat de contractes, és l’única estratègia que ha aconseguit reduir efectivament el poder de mercat d’Agbar. Entre el 2017 i el 2024, la remunicipalització va reduir la quota global de mercat de l’empresa en més de cinc punts percentuals, mentre que la competència en el mercat de contractes no va tenir cap efecte significatiu en la seva posició hegemònica. Això demostra que la licitació competitiva de contractes, tot i ser el mecanisme teòric per garantir l’eficiència en la gestió privada, no ha funcionat com a eina eficaç per combatre el monopoli a Catalunya.

Una recerca de la Universitat de Barcelona analitza gairebé un centenar de municipis i conclou que la remunicipalització és l’únic fre efectiu al domini de les grans empreses privades en la gestió de l’aigua urbana.

Des del 2010, un total de quaranta municipis catalans han remunicipalitzat el servei d’aigua —quasi el 60 % del total espanyol—, i aquesta mesura ha afectat més de 265.000 habitants. La intensitat del fenomen s’ha accelerat els darrers anys: des del 2014, les remunicipalitzacions superen àmpliament les noves privatitzacions, que pràcticament han desaparegut del mapa català amb només tres casos documentats entre el 2014 i el 2024.

Un dels resultats més destacats de l’estudi és el paper de la cooperació intermunicipal en aquest procés. El 40 % dels serveis d’aigua remunicipalitzats a Catalunya es presten de manera conjunta entre municipis, una xifra que contrasta amb el 17 % que es registra a la resta d’Espanya. Entitats com el Consorci per a la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya (CONGIAC) o la firma pública ONAIGUA proporcionen suport tècnic, administratiu i legal als municipis que volen recuperar la gestió pública del servei, especialment als municipis més petits, que disposen de menys recursos propis. Els representants d’aquestes entitats consultats pels investigadors van assenyalar que el marc legal actual és molt desavantatjós per a la gestió pública, i que Agbar utilitza el litigi sistemàtic com a estratègia per desincentivar la remunicipalització i mantenir la seva posició dominant. La cooperació intermunicipal permet als municipis compartir recursos i fer front conjuntament a aquests obstacles legals i polítics.

Pel que fa a la democratització de la gestió de l’aigua després de la remunicipalització, l’estudi constata que els avenços han estat modestos tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Tot i casos destacats com el de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa, que ha estat objecte de nombrosos estudis acadèmics i anàlisis polítiques, només cinc municipis han implementat mecanismes formals de participació ciutadana en la governança del servei. Es tracta de Terrassa, Arenys de Munt i Vilassar de Dalt a Catalunya, i d’Ames i Alcázar de San Juan a la resta d’Espanya. En aquests casos, la participació es concreta generalment a través de representants ciutadans o d’associacions veïnals que tenen seients als consells d’administració de les empreses municipals d’aigua.

Germà Bel és catedràtic d’Economia Aplicada de la Facultat d’Economia i Empresa, i màster en Economia per la Universitat de Chicago, amb una trajectòria extensa en l’estudi de les reformes del sector públic, la cooperació intermunicipal i la provisió de serveis locals. Joël Bühler és investigador del Departament d’Econometria, Estadística i Economia Aplicada, especialitzat en mètodes quantitatius aplicats a l’avaluació de polítiques públiques. 

Referències

«Privatisation and remunicipalisation of urban water in Catalonia: between monopolisation, state and the commons». Cambridge Journal of Regions, Economy and Society. DOI: https://doi.org/10.1093/cjres/rsaf048.