Li aniria millor als rius, els mars, els ecosistemes, les espècies naturals si tinguessin drets? La situació de crisi climàtica exigeix solucions però els missatges alarmistes no funcionen i, encara pitjor, creen anticossos. Davant la crisi podem fer revolucions o reformes. Les revolucions lluiten per aconseguir drets i les reformes els reconeixen i posen en valor. Però, ara per ara, els drets ambientals els conquereixen les persones, no el medi, i tota revolució o reforma és antropocèntrica.

Erling Kagge proposa detenir la urgència vital sense sentit «i trobar en el silenci els secrets del món». Aïllar-se, diu, no és donar l’esquena a l’ entorn, consisteix en veure el món amb una mica més de claredat, mantenir el rumb i intentar estimar la vida. «El silenci és enriquidor en ell mateix. És una qualitat, un luxe. Una clau que ens pot obrir a noves maneres de pensar i d’escoltar-nos a nosaltres mateixos»

Els efectes negatius de la contaminació lumínica sobre la salut i el medi ambient són incontestables. Però l’excés de llum perjudica també la ciència, especialment l’astronomia. La pèrdua del cel estrellat en les nostres ciutats, lluny de ser considerat com un mal menor, té un preu difícil de quantificar en pèrdua de vocacions científiques, i en pèrdua o malbaratament de patrimoni cultural.

L’educació ha de servir per donar sentit a la nostra existència i per fer un bon ús de la nostra llibertat. L’educació en la sostenibilitat no l’hauríem de concebre tant com una nova finalitat educativa, sinó més aviat com a una seqüència d’accions basades en la viabilitat econòmica, en l’equitat social i en la sustentabilitat ecològica per assolir la finalitat del benestar individual i col·lectiu de les generacions presents i futures.

La sensorització del món farà aflorar causes i efectes ni tan sols intuïts, patrons ocults, o mapes insospitats. Les dades en si mateixes no són gran cosa. Tot depèn de les intencions de qui les recull i les gestiona. En un règim ideal democràtic la traçabilitat universal només hauria de preocupar els malfactors. Un sistema de garanties robust amb un equilibri de poders que fes de contrapès a possibles excessos serviria per donar resposta a la qüestió: qui vigila els vigilants?

Som ecodependents, necessitem la natura per sobreviure. I també interdependents: la vida necessita ser sostinguda, les persones necessitem d’altres persones per progressar en el camí de l’existència, un suport que, en molts trams de la vida i arreu del món, mantenen bàsicament les dones.