Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat de visitar l’Smart City Expo, que es va celebrar amb força èxit al recinte de Fira de Barcelona de l’Hospitalet de Llobregat. L’esdeveniment va ser un aparador força complet de l’estat actual de la sensòrica i de les tecnologies associades. Tanmateix, si es parava atenció no només al que es mostrava, sinó també al que es comentava, l’Smart City Expo, es convertia en una mena d’oracle per saber quin tipus de societat ens espera a les properes dècades. Serà una societat on el concepte de traçabilitat, avui aplicat especialment a obtenir l’historial d’un producte manufacturat, s’estendrà a pràcticament tota l’activitat humana.
A priori, i si volem escoltar aquest missatge amb una sana candidesa, la fita d’una traçabilitat universal de totes les accions, moviments i transaccions, així com dels elements artificials i fenòmens naturals que ens envolten, sona bé. Si tot el flux de la vida pot ser traduït en un flux d’informació, pot ser analitzat, i si pot ser analitzat, pot ser millorat. Com? Solucionant els problemes i fins i tot anticipant-ne l’aparició gràcies al Big Data. I això es pot aplicar a un sistema energètic, al trànsit, al medi ambient, a la salut humana, etc.
"La sensorització del món farà aflorar causes i efectes ni tan sols intuïts, patrons ocults, o mapes insospitats"
La sensorització del món farà aflorar causes i efectes ni tan sols intuïts, patrons ocults, o mapes insospitats. Un exemple il·lustratiu és el de la contaminació atmosfèrica. Les ciutats disposen actualment de xarxes d’estacions fixes que, pel seu nombre limitat, només poden donar una aproximació al grau real de pol·lució. Però amb una base de milers i milers de sensors de baix cost desplegats arreu del territori, el nivell de precisió en el seguiment serà imbatible. Perquè aquest potencial es materialitzi de manera útil per a la comunitat fan falta diversos ingredients, però n’hi ha un de fonamental, que és la visió necessària per transformar un magma de dades en un instrument per millorar les polítiques urbanes, com està fent l’alcaldia de Los Angeles a Califòrnia.
Les dades en si mateixes no són gran cosa. Tot depèn de les intencions de qui les recull i les gestiona. En un règim ideal democràtic la traçabilitat universal només hauria de preocupar els malfactors. Un sistema de garanties robust amb un equilibri de poders que fes de contrapès a possibles excessos serviria per donar resposta a la qüestió que ja plantejaven els romans: quis custodiet ipsos custodes? En traducció aproximada: qui vigila els vigilants?
"En un règim ideal democràtic la traçabilitat universal només hauria de preocupar els malfactors. Però en un règim democràtic imperfecte, i més encara en un de no democràtic, la preocupació ha de ser de la societat en el seu conjunt"
Però en un règim democràtic imperfecte, i més encara en un de no democràtic, la preocupació ha de ser de la societat en el seu conjunt. Malauradament, tots els règims que coneixem pertanyen a aquests dos darrers grups. En el primer encara hi ha alguns mecanismes per contrarestar els abusos. En el segon no. La Xina pertany al segon grup i s’està convertint en un país-malson tal com descriu aquest brillant article de la revista The Atlantic, perquè s’hi troben, per una banda, un sistema autoritari amb voluntat de control il·limitat de la vida privada i, per altra, un esclat econòmic i tecnològic sense precedents que facilita els objectius del govern. El problema no s’atura aquí perquè el laboratori xinès està servint d’assaig per un know-how que ja s’està exportant arreu del món per ser implementat també en països no autoritaris. Experts en ciberseguretat com Zak Doffman han dit que cal tenir por d’aquest model. No exagera. La simbiosi entre càmeres ubiqües amb reconeixement facial i la intel·ligència artificial, deixa enrere Orwell per acostar-se a Minority Report.
A l’Smart City Expo es podia percebre clarament el vessant extremadament útil de la recopilació de dades, però també es manifestava, potser més subtilment, la part més fosca. ¿Som, doncs en una cruïlla de camins, o en una disjuntiva, en què haurem de triar cap a on anar? Vaig sentir una persona que va formular aquesta pregunta en el marc d’una discussió. La meva opinió és que no. La dinàmica dels esdeveniments farà avançar els dos vessants al mateix temps i hauran de conviure l’un amb l’altre irremeiablement. El que queda per veure és quin s’imposarà.
"En el món de noves infraestructures digitals que s’està desplegant ara mateix hi ha una oportunitat de canviar el rumb de les decisions -almenys en una part del planeta- gràcies a una sèrie d’institucions i mecanismes que, com a mínim, possibiliten l’escrutini del model d’hipervigilància per part dels esperits més crítics"
Durant els segles XIX i XX es va construir la major part d’infraestructures físiques que encara avui marquen el ritme de la civilització: línies fèrries, ponts, autopistes, aeroports. La tria del seu traçat o de la seva ubicació han condicionat per bé i per mal els territoris i han incidit igualment en les vides de milions de persones. També en aquest cas es va avançar en els encerts i en els perills alhora. La diferència és que en el món de noves infraestructures digitals que s’està desplegant ara mateix hi ha una oportunitat de canviar el rumb de les decisions -almenys en una part del planeta- gràcies a una sèrie d’institucions i mecanismes que, com a mínim, possibiliten l’escrutini del model d’hipervigilància per part dels esperits més crítics. Que aquesta oportunitat s’aprofiti o no dependrà de la capacitat de portar al debat públic quins han de ser els límits de la traçabilitat de tot i de tothom.
