«El solarpunk imagina futurs verds, comunitaris i postcreixentistes»

Economista especialitzat en economies transformadores i transició ecosocial, Rubèn Suriñach treballa a l’Ecohub, un pol cooperatiu per facilitar i accelerar transicions ecològiques justes i democràtiques, on desenvolupa tasques de coordinació tècnica de l’entitat. La seva feina se centra en la gestió de projectes relacionats amb l’àmbit de la construcció d’imaginaris i treball d’escenaris de futur. 

És autor de la novel·la Tot era massa fràgil (Pol·len, 2026), i també del llibre Economies transformadores de Barcelona (Marge Books, 2019). Recentment va participar a les jornades de postcreixement celebrades a Girona el passat mes d’abril, on va parlar de l’ús de la ciència ficció en clau positiva per imaginar escenaris futurs on no tot sigui devastació i precarietat. 

En la seva ponència durant el forum de postcreixement de Girona va parlar de la necessitat d’assumir un “realisme ecològic” i abandonar el “realisme capitalista”. Què significa exactament aquest canvi de mirada i per què considera que costa tant imaginar alternatives al model actual?

Vivim en un context marcat per la crisi climàtica, els límits materials i molta incertesa, i això ens obliga a assumir el que jo anomeno realisme ecològic, entendre que haurem de reduir dràsticament el consum energètic i material i accelerar la descarbonització. El problema és que les nostres societats encara continuen atrapades en el “realisme capitalista”, aquesta idea que sembla més fàcil imaginar la fi del món que no pas la fi del capitalisme.

Després de dècades d’hegemonia neoliberal, hem interioritzat que el creixement econòmic, la competència o el poder corporatiu són inevitables. Per això costa tant imaginar alternatives. Però precisament ara, en un moment de crisi dels consensos neoliberals i d’ascens de les extremes dretes, també s’obre una oportunitat per pensar altres formes d’organitzar la societat on el lucre i l’acumulació no siguin l’eix central.

Sovint es presenta el creixement verd com la gran solució a la crisi climàtica. Per què des dels plantejaments del postcreixement es considera insuficient o fins i tot una falsa sortida?

El creixement verd continua sent, en el fons, hereu de la mateixa lògica que posa el creixement econòmic al centre. El primer que hauríem de fer és deixar de considerar el PIB com un indicador de benestar, perquè simplement mesura l’augment de l’activitat econòmica, fins i tot quan aquesta prové d’accidents o catàstrofes. Per això crec que som esclaus d’un indicador que no ens explica realment com està una societat.

Em semblen molt més interessants propostes com l’economia del dònut de Kate Raworth, que plantegen mantenir-nos dins una zona d’equilibri entre garantir els drets i bàsics socials i respectar els límits ecològics del planeta. Això ens dona una mirada molt més útil que no pas obsessionar-nos amb el PIB.

A més, el que hem vist les darreres dècades és que el creixement verd no ha aconseguit reduccions significatives ni de les emissions de diòxid de carboni ni de l’ús global de materials i energia. És a dir, confiar només en noves tecnologies sense qüestionar el model de creixement indefinit és, com a mínim, insuficient.

Vostè defensa que la transició ecològica és inevitable i que el decreixement és una “condició biofísica”.

Des d’un punt de vista de realisme ecològic, hem de fer un decreixement en l’ús de recursos i energia. Hem de reduir el ritme amb què introduïm materials i energia dins del sistema econòmic per poder refredar el planeta i regenerar ecosistemes degradats.

Per això crec que hem de deixar de pensar només en el creixement econòmic i començar a mirar també els impactes materials i energètics de l’economia. La idea és transitar d’unes societats centrades en el creixement cap a una societat de postcreixement, on es garanteixin els bàsics socials i on l’economia s’organitzi més des de la cooperació, els serveis públics i la gestió comunitària que no pas des de la competència i l’acumulació.

"Si només confiem en la tecnologia, ens trobem amb efectes com  la paradoxa de Jevons, on els guanys d’eficiència acaben generant més consum"

El debat públic sovint es parla molt de tecnologia, però poc de reducció del consum. Creu que encara costa assumir que no n’hi haurà prou només amb energies renovables i innovació tecnològica?

El debat tecnològic polaritza molt la discussió sobre la transició energètica. Jo crec que hem de fer un procés massiu d’electrificació i desplegament de renovables per reduir els combustibles fòssils, però això no evita la part més important: reduir el volum i el ritme de consum de recursos i energia.

Si només confiem en la tecnologia, ens trobem amb efectes com el rebot o la paradoxa de Jevons, on els guanys d’eficiència acaben generant més consum. Ho veiem clarament amb el cotxe elèctric. Si simplement substituïm tots els vehicles de combustió per elèctrics, traslladem el problema a l’extracció de materials i al consum de recursos. El que cal és canviar el model de mobilitat: menys vehicle privat, més transport públic i compartit, i molts menys cotxes en circulació

Vostè parla de conceptes com la relocalització econòmica, els béns comuns o l'economia cooperativa. Quin paper poden jugar els municipis i les comunitats locals en aquest escenari de postcreixement que planteja?

Des de l’equip amb què treballo plantegem sis grans focus. El primer és trencar les dependències del creixement continu, per exemple en l’urbanisme o l’ocupació del sòl. El segon és construir béns comuns i economies cooperatives, apostant per models de gestió comunitària en lloc de privatitzar serveis o equipaments públics.

El tercer és relocalitzar l’economia i reforçar la resiliència local, incentivant la producció i el consum de proximitat. El quart és posar al centre les necessitats bàsiques com ara l’habitatge, l’alimentació, l’energia o les cures per sobre d’activitats econòmiques com el turisme.

El cinquè focus és la participació ciutadana, perquè aquests canvis només seran possibles si es construeixen consensos socials amplis. I el sisè és garantir que les polítiques públiques redueixin realment el consum de recursos i contribueixin a regenerar ecosistemes.

Quin paper poden jugar els municipis i les comunitats locals en aquest escenari de postcreixement que planteja?

Jo crec que el primer és entendre quins són els límits del món local davant d’un repte global tan gran com el decreixement, perquè moltes de les inèrcies econòmiques depenen d’escales superiors: l’europea, l’estatal o la catalana. Però això no impedeix veure els municipis com un gran laboratori des d’on impulsar pràctiques i polítiques transformadores des de baix.

El món local té molt potencial per experimentar amb mesures concretes, des de polítiques de mobilitat i pacificació urbana fins a equipaments comunitaris orientats a la reutilització i la recuperació de materials. També pot impulsar canvis més amplis coordinant-se amb altres municipis en àmbits com l’urbanisme o les infraestructures. A més, l’escala municipal és especialment important perquè és on estem més a prop de la ciutadania. És l’espai on es poden escoltar els malestars socials i construir horitzons compartits i esperançadors davant d’aquesta gran transició

"Necessitem horitzons de futur esperançadors, perquè sense aquests horitzons només actuem a la defensiva"

Una de les idees més interessants és la de “democratitzar el futur”. Què vol dir exactament i com es pot fer participar la ciutadania en la construcció d’escenaris de futur més sostenibles?

Per mi, democratitzar el futur és recuperar la nostra capacitat col·lectiva d’imaginar escenaris de futur i organitzar-nos per arribar-hi. Vivim en un context cultural que ens empeny molt a refugiar-nos en la immediatesa i en el present continu, i això fa que sovint el futur quedi fora del debat públic.

Jo crec que hem de tornar a mirar el futur de manera col·lectiva i intergeneracional, imaginant societats on hàgim aconseguit una transició justa, democràtica i de postcreixement. I això implica preguntar-nos quines polítiques, mobilitzacions, projectes educatius o intervencions culturals poden ajudar-nos a canviar de rumb.

La ciutadania hi ha de participar sent protagonista d’aquest relat compartit, construint horitzons de futur que no siguin només de por o col·lapse, sinó també d’esperança i transformació col·lectiva.

El postcreixement sovint genera rebuig perquè es relaciona amb renúncies o pèrdua de qualitat de vida. Com es pot combatre aquest imaginari i construir un relat atractiu i esperançador?

Estem molt condicionats per les històries que ens expliquem sobre el futur. Arran de la meva novel·la Tot era massa fràgil, una ficció climàtica situada a la Barcelona del 2045, vaig reflexionar molt sobre això. Tot i ser una distopia, el motor de la història és la recerca de l’esperança a través de les lluites col·lectives. D’alguna manera, escriure-la també era una manera de lluitar contra el meu propi pessimisme.

El problema és que la majoria de relats sobre el futur que consumim avui són distòpics o apocalíptics, i això reforça la idea que qualsevol futur serà pitjor que el present. Com diu el Fernández Casadevall, les distopies ens reconcilien amb un present insuportable, perquè acabem pensant que l’únic que podem fer és conservar el que tenim.

Per això crec que és tan important democratitzar el futur i generar espais d’imaginació col·lectiva on la gent pugui imaginar societats que hagin aconseguit una transició justa i preguntar-se què hem fet per arribar-hi. Necessitem horitzons de futur esperançadors, perquè sense aquests horitzons només actuem a la defensiva.

"Les grans plataformes i pantalles estan plenes de distopies apocalíptiques, i això acaba generant la sensació que qualsevol futur serà pitjor que el present"

Durant la seva intervenció a l'esdveniment organitzat a Girona sobre postcreixement el passat mes d'abril va fer referència a imaginar futurs possibles i a la necessitat de “democratitzar el futur”. En aquest sentit, quin paper creu que poden jugar la ciència-ficció i els imaginaris culturals a l’hora de pensar escenaris de postcreixement?

Sóc molt fan de la ciència-ficció i especialment de les ficcions climàtiques, que cada vegada tenen més pes a mesura que els efectes del canvi climàtic es fan més evidents. Crec que els imaginaris culturals tenen un paper clau perquè condicionen molt la manera com pensem el futur.

Hi ha corrents molt interessants com el solarpunk, que imagina futurs verds, comunitaris i postcreixentistes, amb ciutats més habitables, energies renovables i mobilitat no motoritzada. Són relats que projecten futurs desitjables i esperançadors.

Però també hi ha un altre corrent que m’interessa especialment, que són les històries on el motor del relat són les lluites col·lectives per fer front a règims opressors. Aquí és on jo situaria també la meva novel·la Tot era massa fràgil, perquè, tot i partir d’un context distòpic, el centre de la història és la recerca de l’esperança a través de l’acció col·lectiva.

El problema és que avui les grans plataformes i pantalles estan plenes de distopies apocalíptiques, i això acaba generant la sensació que qualsevol futur serà pitjor que el present. Per això crec que necessitem també imaginaris culturals que ens ajudin a pensar futurs transformadors i no només futurs de col·lapse.

Si hagués de resumir en una idea quin és el gran repte dels pròxims deu anys per evitar un col·lapse ecosocial, quina seria?

El gran repte és ser capaços d’escoltar el malestar social i transformar-lo en desig de conquesta social i d’organització col·lectiva. Vivim en societats cada cop més precaritzades i, a mesura que avancin les crisis climàtiques i ecosocials, aquest malestar augmentarà.

La qüestió és què fem amb aquest malestar, si el convertim en una guerra dels de baix contra els de baix, com intenta l’extrema dreta, o si som capaços d’organitzar-nos col·lectivament per redistribuir el poder i impulsar una transició cap a una societat més justa, democràtica i postcapitalista.