Ara fem futur
Reflexions sobre la quarta edició del Congrés Nacional d'Educació Ambiental
L'Etiqueta ecològica europea és el sistema oficial europeu per reconèixer i identificar productes i serveis ambientalment respectuosos.
Imatge: RAÚL CAMPUZANO
El quart Congrés Nacional d’Educació Ambiental, que va acabar amb una trobada presencial per compartir idees a Manresa el passat 26 de febrer, portava per títol “Ara fem futur”, que em va reafirmar que l’educació ambiental continua sent l’enfocament més subversiu de tot el panorama educatiu. Els futurs que es projecten des d’aquest àmbit passen exclusivament per canviar la nostra manera de viure el present, que ens dirigeix cap al col·lapse ecosocial.
És important destacar que aquest 'ara', des d’on hem de construir el futur, ve de lluny, des de fa més de 50 anys. En aquest sentit, podem dir que avui dia els objectius fundacionals continuen sent igual de vàlids que aleshores i es podrien resumir breument en: aprendre a viure i conviure amb nosaltres mateixos i amb les altres espècies del planeta. El gran valor que acumulem en tots aquests anys ha estat no deixar-nos emportar ni pels discursos catastrofistes que ens porten a un col·lapse inevitable; ni per la promesa d’una salvació tecnològica que ens portarà una solució màgica. Davant d’aquesta falsa dicotomia, com diria la pensadora ecofeminista Donna Haraway, l’educació ambiental s’ha mantingut tossuda apuntant el problema.
És precisament aquí on es troba el punt subversiu i irrenunciable de l’educació ambiental: a insistir a assenyalar que els problemes principals provenen del sistema socioeconòmic actual. Aquests problemes s’han d’entendre des d’una perspectiva ecosocial, és a dir, comprendre que allò ecològic i allò social no només són dues cares de la mateixa moneda, sinó que s’interrelacionen de manera complexa.
Sigui quin sigui el context educatiu (aules d’escola, museus, centres d’educació ambiental, aules i escoles de natura, aules universitàries, agrupaments, entre molts d’altres contextos), ens cal partir de problemes ecosocials per iniciar propostes educatives. Per tant, podríem dir que aquest enfocament continua garantint que aquests reptes ecosocials no quedin al marge dels processos d’ensenyament i aprenentatge.
El futur de la sostenibilitat no pot dependre del màrqueting verd, sinó de criteris tècnics, controls independents i responsabilitat social, empresarial i ciutadana
I seguir tossudament amb el problema, també vol dir comprometre’s en imaginar futurs que ens portin cap a possibles solucions. Amb tot, quan imaginem futurs, normalment fem projeccions basades en el present. En aquest sentit, un dels principals perills és el que el teòric crític de l’educació Henry Giroux anomena la màquina de la desimaginació: la societat capitalista ens impossibilita imaginar futurs alternatius a la pròpia societat capitalista. Per combatre aquesta màquina, necessitem proporcionar futurs possibles de manera explícita en els processos educatius.
Per exemple, en un estudi recent que hem fet amb alumnat de primària, hem vist que quan han de pensar en accions davant de la pèrdua de la biodiversitat, la majoria només proposa accions individuals. Per aconseguir generar accions col·lectives, hem de promoure experiències d’aprenentatge, en què puguin tenir l’oportunitat de pensar i portar a terme canvis en el context escolar de manera conjunta.
En aquest punt en concret, tenim recorregut de revisió per poder fer autocrítica: en molts moments i situacions, hem centrat el missatge del canvi en allò que podem fer individualment, en lloc d’allò que podem fer conjuntament. A banda, també es fa palès que necessitem més evidències provinents de la recerca sobre com generem aquest tipus d’accions en les propostes educatives i avaluar quin és l’impacte real que tenen en l’aprenentatge.
Esquema final del quart Congrés Nacional d'Educació Ambiental, celebrat a Manresa.
Imatge: RAÚL CAMPUZANO
A més, per poder anar avançant cap a aquests futurs hem de veure els processos d’aprenentatge no només des de les activitats concretes, sinó com a trajectòries d’aprenentatge llargues. És imprescindible comprendre com es forja la identitat ecosocial de la ciutadania, perquè siguin capaços de comprendre els problemes de manera complexa, posicionar-s’hi èticament i comprometre’s en les accions, per tal de seleccionar i dissenyar aquelles experiències d’aprenentatge més significatives.
Fer futur no és predir què vindrà, sinó generar les condicions educatives perquè sigui possible imaginar i construir col·lectivament altres maneres d’habitar el món
Per exemple, ens hem de plantejar quines experiències oferim als nens i nenes de les nostres escoles i instituts, per tal que puguin esdevenir ciutadans capaços d’actuar de manera informada davant dels reptes ecosocials; però també hem de pensar en quines experiències oferim als i les mestres a la formació inicial perquè puguin generar aquest tipus d’experiències a les aules del país.
Finalment, m’agradaria reivindicar la necessitat d’incloure en aquestes experiències d’aprenentatge l’essència del concepte de sostenibilitat: la idea de la solidaritat intergeneracional. És fonamental despertar algun tipus d’empatia cap a aquelles generacions d’humans i no humans que encara han de néixer. No hi pot haver futurs possibles sense comprendre que les accions que duem a terme avui poden privar d’opcions a les generacions de persones i éssers vius que no han nascut encara.
Potser, en el fons, fer futur no és tant una qüestió de predir què vindrà, com de decidir, col·lectivament, què estem disposats a sostenir i què volem transformar des d’aquest present compartit. I és aquí on l’educació ambiental continua tenint un paper insubstituïble: no només per comprendre el món, sinó per aprendre a habitar-lo d’una altra manera.
