"Mai no havia estat tan difícil quedar-se embarassada, i els tòxics hi tenen molt a veure"

Nicolás Olea és un home extremadament ocupat. En uns dies viatjarà a Madrid (Fira de la Llana), Sevilla (Congrés de Lactància Materna) i després tornarà a Madrid (Congrés Internacional de Medicina Mediambiental). Ha pogut atendre'ns en un petit espai de temps just abans de començar el periple, però no sembla que aquesta intensitat l'aclapari. Potser és perquè porta dècades intentant explicar una urgència que el món triga a entendre, un dia rere l'altre, viatjat per tot el món i repetint sempre el mateix discurs: «estem envoltats de tòxics que poden acabar amb nosaltres».

Catedràtic de Medicina de la Universitat de Granada i especialista en disruptors endocrins, Olea acaba de publicar 80 recomendaciones para evitar los tóxicos (Integral, 2026), una guia pràctica per reduir l'exposició química en la vida quotidiana. Les xifres que exposa fan basarda: si Colom hagués portat una ampolla de plàstic al continent americà, s'hauria desfet just ara. Comença l'entrevista amb un acudit francès que li van explicar fa poc i repeteix amb resignació: un peixater li dóna una lluç a una clienta. Aquesta, agafant-lo per la cua extranyada, li pregunta: «On està, la bossa?». «No cal», li respon, «ja la porta a dins».

'80 recomendaciones para evitar los tóxicos'. De quins tòxics parlem exactament?

Parlem fonamentalment de derivats del petroli. Tot el plàstic prové del petroli, i el plàstic planteja diversos problemes simultanis: és tòxic en si mateix, els seus components són tòxics, es fragmenta en microplàstics i nanoplàstics, és bioacumulable i, a més, ens fa absolutament dependents dels països productors de cru. El gran problema no sempre és el polímer en si, sinó els additius que s'hi afegeixen per donar-li flexibilitat, resistència al foc o durabilitat. Molts d'aquests additius són disruptors endocrins.

Dins d'aquest gran grup destaquen tres vies d'exposició quotidiana: els plàstics en l'entorn domèstic i alimentari, els pesticides en els aliments i els compostos de síntesi en la cosmètica. La gent associa el plàstic a la bossa del supermercat, però el major ús del plàstic al món no és l'envàs ni la construcció: és el tèxtil. El 83% de les fibres que portem són de polièster. Som, literalment, packaging ambulant.
 

Què és exactament un disruptor endocrí i per què ens hauria de preocupar tant?

Són substàncies químiques que, un cop dins l'organisme, alteren l'equilibri hormonal. Com va dir un jove en una conferència, 'hackegen les hormones'. Les hormones són missatgers: l'estradiol, per exemple, comunica l'ovari amb la mama. Els disruptors endocrins interfereixen aquest missatge, de vegades amplificant-lo, d'altres bloquejant-lo, i d'altres actuant en el moment més inoportú, com durant el desenvolupament fetal.

Tenim més de 50 hormones a l'organisme: les de la tiroide, les del metabolisme lipídic, les dels hidrats de carboni, les que controlen la fertilitat, el desenvolupament cerebral... Cadascuna té un teixit diana. Per això les malalties associades als disruptors són tan variades: problemes de tiroide, obesitat, diabetis, infertilitat, dèficit d'atenció i hiperactivitat, i càncer hormono-dependent.

Quins són els més comuns i perillosos en la nostra vida diària? Només obrir el seu llibre, com a mínim en el meu cas, veig que ho faig gairebé tot malament...

Si, és cert, però hi ha alternatives. S'ha d'anar especialment en compte amb els bisfenols, començant pel bisfenol-A, que durant dècades ha estat al revestiment interior de les llaunes de conserva, als biberons i als tiquets de caixa tèrmics. Aquests tiquets que al cap de tres setmanes ja no es llegeixen funcionen perquè el bisfenol-A polimeritzat atrapa un colorant mitjançant calor. El 31 de desembre de 2025 es va prohibir finalment a les llaunes de conserva, però portem publicant sobre la seva toxicitat des de 1995: trenta anys d'exposició evitable.

En segon lloc, els parabens, molt presents en els cosmètics, dels quals s'ha abusat enormement. I en tercer lloc, els perfluorats, els coneguts com a PFAS i PFOA. Són els que fan que la roba sigui repel·lent a l'aigua i al greix, els que eviten que la truita s'enganxi a la paella, els que protegeixen les tapisseries de les taques. Tenen una persistència ambiental enorme. La Unió Europea ja ha prohibit 17 compostos d'aquesta família, però n'hi ha prop de 12.000. Serà un procés molt lent.

"La caiguda del recompte espermàtic és del 2,6% anual a tot el món. La línia no frena. El pitjor està per venir"

Fa poc que s'ha estrenat el documental 'the Plastic Detox', en el cual s'analitzen els efectes del plàstic que utilitzem a diari en la salut i, especialment, en la fertilitat. Vostè vincula aquesta exposició química clarament amb aquesta caiguda de la fertilitat. Hi ha evidència suficient per afirmar aquesta relació?

Les dades són contundents. El recompte espermàtic porta dècades caient a un ritme de l'1,18% anual a Europa i Amèrica del Nord, i del 2,6% anual quan s'incorporen dades d'Àfrica, Àsia i Oceania. No hi ha cap asímptota. La línia continua baixant sense cap senyal de frenar-se. A Espanya ja estem en 1,16 fills per parella, molt per sota del llindar de reposició de dos. I això no és exclusiu d'Espanya o d'Europa: la caiguda afecta tot el món.

Les raons culturals i econòmiques existeixen i són reals: la incorporació de la dona al mercat laboral, l'accés a l'anticoncepció, el retard de la maternitat... Però hi ha també una causa biològica de base, i aquí és on encaixa perfectament l'exposició química ambiental. Els grups de recerca de Niels Skakkebaek a Dinamarca i de Shanna Swan a Nova York porten dècades documentant-ho. Swan, que inicialment era escèptica, va passar sis mesos a Copenhaguen revisant les dades i es va convertir en una de les majors defensores d'aquesta hipòtesi. El seu llibre 'Countdown' és una referència imprescindible.

A més, l'exposició química té un avantatge sobre altres factors de risc: és prevenible. El canvi climàtic o l'estrès són difícils de controlar individualment. L'exposició a tòxics, en canvi, es pot reduir de manera significativa amb decisions personals i amb polítiques públiques valentes.

Com és possible que tot els nens que han analitzat tinguin pesticides a l'orina si els aliments estan dins dels límits legals?

Aquí és on rau el gran fracàs del sistema regulatori actual. A Espanya, el 60% dels aliments no té cap residu de pesticides, el 38% en té un o més però dins dels límits màxims legals, i només l'1,8% incompleix la normativa. El sistema sembla funcionar. Però aquest 38% 'dins de la legalitat' pot tenir vuit residus en un tomàquet o trenta-set en una amanida. Tot legal. El problema és que la regulació es fa compost a compost, producte a producte. Mai no s'avalua l'efecte combinat, l'anomenat efecte còctel.

Els estudis de biomonitorització ho demostren sense marge de dubte. A l'estudi INMA, Infància i Medi Ambient, hem publicat els nivells de pesticides en l'orina de nens espanyols d'entre 8 i 14 anys. Hi ha un còctel d'organofosforats, carbamats, tiocarbamats i piretroides. Cap valor en orina hauria de considerar-se normal. I l'exposició es produeix fonamentalment per via alimentària, a través del menjar que, teòricament, hauria d’estar sota control.

Càpsules de cafè, cremes solars, pintar-se les ungles... Realment tot el que ens envolta és un risc? Potser hi ha molta gent que prou feines en té amb canviar només una de les 80 recomanacions que s'exposen en el llibre.

No cal caure en el catastrofisme, però tampoc en la ingenuïtat. Les càpsules de cafè de plàstic són bosses de polietilè a les quals s'afegeix aigua a 95 graus: literalment, una infusió de plàstic i cafè. Les d'alumini amb revestiment interior de polietilè presenten el mateix problema. La solució és molt senzilla: una cafetera d'acer inoxidable.

Amb les cremes solars, el problema no és la protecció solar en si, sinó certs components com la benzofenona-3, alguns salicilats i cinamats, que són disruptors endocrins i que l'Agència Europea de Substàncies Químiques, l'ECHA, té previst prohibir a partir del maig de 2026. L'alternativa són els filtres físics o minerals de diòxid de titani o òxid de zinc, que no siguin nano. I, sobretot, l'ombra i la roba, que és la protecció més efectiva i menys problemàtica.

Pel que fa a les ungles: posar-se un polímer plàstic a l'ungla i després mossegar-se-les és literalment ingerir plàstic. La situació és especialment greu per a les treballadores de salons de manicura, que passen hores inhalant els volàtils d'aquests productes sense cap protecció. És una exposició professional d'alt risc que no s'està regulant com cal. 

"Tots aquests retards signifiquen exposició i danys. El bisfenol-A es va prohibir el 2025, i nosaltres ja ho havíem publicat el 1995"

La regulació europea va en la bona direcció, tot i que vagi lenta? Parlant amb vostè dona la sensació que la salut alimentària i les seves conseqüències no son una prioritat.

Avança, però a una velocitat que costa justificar èticament. El bisfenol-A de les llaunes de conserva es va eliminar el 31 de desembre de 2025. Ho havíem publicat el 1995. Trenta anys de danys evitables. I quan es va prohibir, la indústria espanyola va demanar 18 mesos de marge perquè 'no ho sabia'. És difícil prendre-s'ho seriosament.

El nou reglament de joguines europeu, aprovat el desembre de 2025, prohibeix bisfenols, perfluorats i disruptors endocrins en les joguines. Feia temps que l'esperàvem, des de 2009. Quants nens han nascut i crescut amb aquestes joguines a la boca durant tot aquest temps? El positiu és l'actuació de l'ECHA a Hèlsinki, que està retirant del mercat filtres ultraviolats, components d'esmalts d'ungles i el triclosà de la pasta de dents amb molta més agilitat que l'EFSA. És l'única agència que s'està prenent seriosament els criteris de disrupció endocrina.

Fins fa poc, alguna cosa no era regulada com a tòxica si no causava dany agut i mesurable. El dany crònic, hormonal i transgeneracional no comptava. Això està canviant, però molt a poc a poc.

El seu llibre, a la pàgina 69, proposa canviar un hàbit cada 21 dies. Per on es comença?

La regla dels 21 dies no té una base biològica estricta, però sí psicològica i pràctica. No es pot canviar tot de cop. La idea és adoptar un canvi cada tres setmanes, en àmbits diferents: la cuina, els cosmètics, l'alimentació, la feina i la llar.

Per on començar: treu el plàstic de la cuina. Elimina els tapers de plàstic, deixa de prendre el cafè calent en envasos encara que tinguin aparença de cartró per fora, perquè porten revestiment interior de plàstic. Recupera les tasses de ceràmica o metall. Després aborda els cosmètics: revisa els ingredients, busca línies més netes. Després la llar: ventila cada dia. La pols domèstica és fonamentalment polièster i poliamida procedents de la nostra roba i tapisseries, i atrapa a més tots els ambientadors i suavitzants. Treu els ambientadors. Beu aigua en vidre o acer inoxidable. 

I, pel que fa a l'alimentació, prioritza els productes ecològics, de proximitat i de temporada, i evita els ultraprocessats. Són canvis a l'abast de tothom i la seva eficàcia està demostrada: molts d'aquests compostos s'eliminen per l'orina en poc temps si es redueix l'exposició.

Hi ha motius per a l'optimisme? 

Hi ha motius per a l'acció, que és diferent però igual d'important. La bona notícia és que molts dels compostos més problemàtics, com els bisfenols o els parabens, no són persistents: l'organisme els elimina amb relativa rapidesa si es redueix l'exposició. No són com el DDT, que s'acumulava al teixit adipós de manera indefinida. El canvi individual té efecte real i mesurable.

La mala notícia és que la contaminació de l'entorn és irreversible. Una publicació recent a Nature calcula uns 7.000 milions de quilos de nanoplàstics a l'Atlàntic. No els podrem treure. El que podem i hem de fer és impedir que continuïn entrant. És a dir, actuar de forma prevenible encara que no sigui totalment remeiable. Aquesta distinció importa molt: el dany acumulat no es pot desfer, però el dany futur sí que es pot evitar. I per a això necessitem tant decisions personals com pressió col·lectiva sobre els responsables polítics i industrials. Hem de deixar d'acceptar que els retards regulatoris són inevitables. No ho són. Són una elecció.