El verd, que el dissenyin els nens
La renaturalització dels carrers i la implicació veïnal tornen el verd i la vida quotidiana als barris de l’Eixample i Sant Antoni
Una de les accions dels veïns a l'Esquerra de l'Eixample, que s'han autoorganitzat per fer tornar el verd al barri.
FOTO: PILAR SAMPIETRO
Els hem preguntat als nens i nenes de ciutat com els agradaria que fos el carrer o el seu espai de joc? És que igual tenen molt més a dir per què són els que el necessiten més aquest espai, sobretot en certs barris tensionats. Un estudi del CREAF sobre renaturalització de patis d’escola conclou que una ciutat que funciona pels nens, funciona per tothom.
El jardiner punk Eric Lenoir explicava en la seva visita a Barcelona que quan li demanes a un nen urbà que dibuixi un arbre no tens en compte que no el sabrà dibuixar, i no en sabrà perquè els arbres urbans no són autèntics arbres a ulls d’infant, gairebé no pots tocar la seva escorça, no pots pujar a les seves branques, no pots agafar els seus fruits, no hi tens contacte, per tant, l’arbre com a ésser no existeix per ell. I de fet, a l’estudi, publicat per European Planning Studies i liderat per científiques holandeses i catalanes, es demostra com encara hi ha famílies que consideren que jugar amb fang no és higiènic i pujar als arbres constitueix un perill.
Si hi ha una cosa clara és que no pots estimar el que no coneixes, així que res no és millor com facilitar que l'accés a la connexió amb la natura a ciutat sigui directa, empoderadora i que asseguri la implicació veïnal per tenir-ne cura. Fa uns anys, al barri de Sant Antoni de Barcelona, vaig participar en l’enjardinament espontani d’un fragment àrid i trist de l’Avinguda Mistral.
Ens calia verd i els parterres estaven del tot abandonats. Un diumenge, un grup de famílies vam dur al lloc les plantes i arbres que teníem al balcó i l’espai es va transformar. La intenció era fer torns per regar-lo, per mantenir-lo, els petits estaven molt emocionats, però tres dies després una brigada de Parcs i Jardins va llevar totes les plantes, inclosos els petits arbres fruiters que havíem plantat; allò ens indicava massa coses sobre per què és tan difícil assegurar la vida a ciutat.
Una acció dels veïns a l'Esquerra de l'Eixample ha fet tornar el verd a molts dels escocells del barri
Ara sembla que quelcom es mou. A l’Esquerra de l’Eixample ha passat alguna cosa similar amb l’abandonament de la zona pacificada de Consell de Cent i els veïns, veient que se’ls negava la participació per la seva conservació, han reclamat: Volem plantar! Una acció, també en diumenge, ha fet tornar el verd a molts dels escocells i ara sí que l’Ajuntament s’ha avingut a deixar-los cuidar la zona. Un pas endavant per fer forts els barris i acceptar la seva dinàmica interna, tan diversa i plural com la que diferencia quatre carrers, dels quatre carrers de més enllà.
L’hort de Germanetes, a la vora d’aquests escocells ara repoblats, va cedir bona part del seu espai perquè es construís un nou Institut i una escola al barri. Eren primordials i hi havia mancança. Ara els grups de joves i les classes participen en la gestió de l’aigua de pluja que arriba també a la zona cultivada pels veïns.
Una mica més enllà, la Biblioteca Joan Miró participa en un procés d’inclusió dels grups de nouvinguts sense habitatge que han trobat refugi en el Parc, és normal, els arbres són refugi. La decisió municipal d’expulsar l’assentament ha provocat una reacció meravellosa entre les entitats properes per reubicar moltes de les persones sense habitatge o poder donar-los una esperança de futur.
La periodista i escriptora Rebecca Solnit explicava en el seu llibre Un Paraiso en el Infierno (Capitán Swing) com en els moments més crítics l'espècie humana treu la seva capacitat de connexió i inventa fórmules d'organització solidàries per continuar endavant, encara més, totes elles provoquen alegria i fomenten la felicitat entre les mateixes persones properes al desastre.
A Sant Antoni aquesta mateixa reacció ha facilitat la creació d’una Plataforma que engloba molts dels moviments veïnals que havien impulsat el procés participatiu de la pacificació a la Ronda Sant Antoni. Sant Antoni Vol Conviure, que així es diu la nova Plataforma, és la reacció natural a la queixa d’alguns que els molesta que els nens i nenes juguin a pilota a la zona després de l’escola i els molesta encara més veure com augmenta el nombre de persones sense sostre que han de dormir als bancs. La Plataforma explica que això passa perquè el disseny finalment executat no es correspon al consensuat amb les entitats veïnals que s’havien implicat en la creació de la zona pacificada.
A Sant Antoni hi ha una manca d’espais de joc, poques escoles amb patis petits i cimentats i a fora un greu problema d’habitatge, provocat per un disseny de ciutat gentrificada i contaminant que genera pobresa. Per això, sí, millor que siguin els nens i nenes els que decideixin com ha de ser el jardí de casa seva, que a ciutat és el mateix carrer.
