El model industrial i de consum actual genera cada any 6,95 milions de tones de residu tèxtil a la UE, 16 kg per persona i any
A Catalunya, segons dades de l’Agència de Residus, es generen prop de 160.000 tones de residus tèxtils cada any.
FOTO: VICTOR HUANG, GETTY
Un dels principals impactes ambientals i més visibles del sector tèxtil és la quantitat de residus que genera. El model industrial i de consum lineal actual genera cada any només a la Unió Europea 6,95 milions de tones de residu tèxtil (EEA, 2024), uns 16 kg per persona i any. A Catalunya, segons dades de l’Agència de Residus, se'n generen prop de 160.000 tones cada any. Dels quals només es recullen selectivament un 11%. D’aquest percentatge recollit, s’estima que només el 5% es reutilitza en l'àmbit nacional.
La transició d’aquest model de producció industrial i de consum lineal cap a esquemes de circularitat és urgent. Al llarg d’aquesta última dècada les polítiques europees han iniciat un camí sever de regulació pel sector tèxtil, amb un pic d’inflexió a través de la publicació de l'Estratègia Europea per a productes tèxtils sostenibles i circulars. Aquesta proposa un model de sector basat en la circularitat, la prevenció i la creació de productes tèxtils més sostenibles. A més, declara obertament la guerra al fast fashion i estableix les bases per al desenvolupament de diverses polítiques públiques i regulacions que impulsaran el sector cap a aquests esquemes circulars i més segurs.
Dins d’aquest esquema de transformació la reutilització i la recirculació de peces de roba de segona mà son estratègies incloses en diversos paquets de mesures incorporades a les noves línies legislatives que s’estan desplegant. Des de marcar objectius de reutilització a la Directiva Marc de Residus, fins a l’impuls de crear productes durables i fàcilment reparables recollits a la Regulació d’Ecodisseny de Productes.
Aquestes voluntats i intencions, s’han traduït tant a la nova Llei Estatal 7/2022 de Residus i sòls contaminats, com iniciatives impulsades per l’administració catalana amb el Pacte de la Moda Circular, on es planteja un marc d’actuació directa per a l’impuls en prevenció i reducció d’aquesta fracció, també per a l’increment dels volums de reutilització i la construcció i consolidació de cadenes de valor circulars en l'àmbit local pel sector tèxtil.
Fruit d’aquest alineament de polítiques i noves obligacions per a les empreses productores de moda, s’observen diverses iniciatives vinculades a la recirculació de la roba en desús. Des d’iniciatives de recollida de roba usada a les botigues a través de contenidors habilitats, combinat amb l’intercanvi de descomptes per a futures compres, fins a espais o lineals habilitats dins mateix de les botigues oferint roba de segona mà, com està oferint la marca Boboli. Però també s’observa el desplegament de nous models de negoci vinculats a aquesta recirculació vinculats als canals de venda digitals. Des de plataformes de revenda, que faciliten aquest intercanvi entre usuaris, com Vinted, a plataformes de lloguer més pensades des de la servitització, com Micolet o Ecodicta. Fins a la proliferació de més botigues físiques a peu de carrer gestionades pels diversos gestors de residus com poden ser Solidança-Roba Amiga, de Formació i Treball amb la proposta de Moda-Re/Càritas, o les botigues d’Humana. També altres iniciatives com el Mercat Social Ressò a Osona, o des de l’àmbit privat, amb una oferta més selectiva a través de botigues vintage i més conceptuals.
Molts consumidors utilitzen la compra de segona mà com a coartada moral per justificar aquests comportaments de sobreconsum, mantenint i perpetuant patrons quantitatius de compra similars als del fast fashion
Això és positiu pel que fa al desplegament d’oportunitats per fer circular aquest recurs i ser capaços d’arribar a més públic i més usuaris. Ara bé, diversos estudis apunten a reptes que encara manquen per resoldre. Un d’aquests reptes està vinculat al relat que s’ha construït al llarg de les darreres dècades equiparant el consum de roba de segona mà com a acte de consum responsable. Això era així, fins que s’ha observat que la freqüència de compra, tot i ser de segona mà, no ha disminuït. Al contrari, molts consumidors utilitzen la compra de segona mà com a coartada moral per justificar aquests comportaments de sobreconsum, mantenint i perpetuant patrons quantitatius de compra similars als del fast fashion.
Una altra barrera que s’identifica és que les peces de roba que arriben als gestors de residus ja estan fetes malbé i són de molt baixa qualitat. D’aquí podem interpretar dos aspectes. El primer és que les peces de més bona qualitat es recirculen a través d’altres canals, com s’està veient a les plataformes especialitzades, per tant, el flux es dona entre usuaris. Però el gran volum problemàtic que arriba a les plantes de gestió tèxtil, continua essent complicat pel que fa a la qualitat per a la revenda. Això fa perpetuar la idea que equipara segona mà amb mala qualitat, manca d’higiene, etc. mantenint un discurs on la segona mà continua estigmatitzada.
Entenent que la transformació del model ha de donar-se a totes les baules de la cadena, des de la concepció i el disseny dels productes, on aquests han de ser durables, fàcilment reparables i se’ls hi ha de donar la capacitat per ser reutilitzats, això significa apostar per la qualitat dels materials, la confecció i els acabats, entre d’altres. Fins a la comercialització del producte, el valor que atorguem als productes tèxtils i a la capacitat de crear models de negoci d’impacte positiu. Aquest engranatge ha de venir acompanyat per la transformació profunda de la cultura de consum actual. Producció i consum son dues cares de la mateixa moneda, per tant s’han d’abordar ambdós conceptes en paral·lel, per poder fer girar tot l'engranatge.
En aquesta transformació és clau començar a parlar d’accés als objectes tèxtils, és urgent parlar dels usos i usuaris d’aquests objectes, i és indispensable començar a dotar aquests objectes del seu valor real. Incloent aquí i essent conscients de la despesa ambiental i el cost social que hi ha inscrit a cada peça de roba que vestim. Això és difícil de fer fins que no s’abordi el problema de la sobreproducció i del fast fashion; fins quan és suficient?
El decreixement quant a produccions i productes provinents de les grans corporacions ha de ser un imperatiu perquè les petites i mitjanes empreses puguin tenir un espai, puguin alimentar nous models de negoci i puguin impulsar les economies locals. Podem treballar la prevenció des de molts àmbits, però cal urgentment reduir volums. Hem de voler menys i millor, necessitem que la reutilització sigui de qualitat, els objectes tèxtils estiguin pensats i dissenyats per ser recirculats, i això no només en un pla material sinó que també conceptual, estètic i funcional.
La nova cultura del consum ha de convertir-se en la nova cultura de l’accés. De consumidors a usuaris, ja sigui de productes com de serveis. Passar del posseir al compartir. I començar a veure que més enllà del món privat i d’allò públic, existeix un món que ens és comú que hem de cuidar com a llegat per a les generacions futures.
