Restablert el subministrament elèctric i fosa del tot la neu que ens visità amb generosa, intempestiva i exagerada abundància a les portes de la primavera, la nostra atenció es veu ara reclamada pel calamitós estat de molts boscos. La nevada ha estat devastadora: arbres caiguts, brancatge trencat, camins barrats. Les primeres estimacions parlen de 100.000 hectàrees afectades a Girona i 80.000 a Barcelona. És molt.
Ens podríem preguntar per què un fenomen meteorològic natural devasta els espais naturals. O no és tan natural com sembla, o els espais forestals no són tan naturals com ens pensem, o potser ja és natural que això passi cíclicament. Segurament són les tres coses alhora. El canvi climàtic ocasionat per l'escalfament global serà (ja és, de fet) el sumatori de moltes alteracions en el règim atmosfèric, no necessàriament conduents a climes més càlids. Els nostres boscos, a son torn, són formacions forestals secundàries, subsegüents a tales multiseculars, que demanden una tutela permanent, en absència de la qual, que és el cas, entren en barrina. Finalment, el "rejoveniment" recurrent de les masses forestals desencadenat per incendis, allaus, nevades, etc. és un fenomen natural ecològicament conegut.
El problema és, en contextos econòmics i climàtics progressivament adversos, no poder-se ocupar dels boscos secundaris i, alhora, esperar-ne comportaments i prestacions de primer nivell. El paisatge forestal té cost, encara que surti de franc a excursionistes, contempladors de panoràmiques o boletaires. Amb els actuals preus de la fusta i sense demanda de llenya, els propietaris no poden mantenir-lo adequadament. Els exabruptes meteorològics ho acaben de complicar.
Amfípodes
Com sempre, el problema no és del planeta, sinó dels humans. Els boscos es regeneraran, però no pas amb el ritme i de la manera que desitjarien les nostres expectatives. Cinquanta anys, que no és res per a un ecosistema forestal, és tota una vida per a una persona. No podem transferir el nostre tempo a l'entorn, la biosfera té el seu i va a la seva.
És capaç de fer-se present en els llocs més inhòspits, per exemple en les aigües australs sepultades sota les immenses masses de gel de les banquises antàrtiques, és a dir els gels flotants que romanen enganxats al continent i, a la pràctica, en prolonguen la superfície. Sota l'enorme banquisa permanent de Ross, quasi tan gran (485.000 quilòmetres quadrats) com la península Ibèrica i amb un gruix de quasi dos-cents metres d'aigua glaçada, l'equip de Robert Bindschadler, geofísic nord-americà que porta un quart de segle estudiant els gels de l'Antàrtida, ha trobat fa poc un petit crustaci campant-la tranquil·lament. Es tracta d'un amfípode de la família dels lissianàsids, semblant a les puces de mar que tots coneixem de les nostres platges, però molt més gros. Sorprenent troballa.
L'aclaparadora nevada que ens acaba d'afectar hauria semblat un oreig estival a aquesta bestiola; les nostres tebiors primaverals, una insuportable canícula extrema. Retirem més als pins migpartits per la neu que a la puça marina antàrtica. Una modesta alteració meteorològica ja ens provoca un grans trasbals. La nostra escassa predisposició per a fer front amb èxit a un hipotètic canvi climàtic sever ens hauria de fer pensar. I moure'ns a la prudència.
