"S'han de reforçar les economies locals i regionals; els països han de tornar a mirar cap a dins"

Autora: Claudia Casanova Chia, enginyera i estudiant del màster en Sostenibilitat de la UPC
21/09/2009 - 00:00
Manfred Max-Neef (1932), economista xilè, ha estat definit com un dels 100 visionaris del segle XX, i un dels 50 pensadors més importants de la història en matèria de desenvolupament. És conegut pels seus llibres Economía descalza i Desarrollo a escala humana. En aquest darrer defineix una matriu que comprèn nou necessitats humanes fonamentals, i en els anys noranta va formular la hipòtesi del "llindar", la idea que, a partir d'un determinat punt del creixement econòmic, la qualitat es pot començar a declinar.

Max-Neef ha treballat a la Unió Panamericana i a les Nacions Unides, i ha assessorat, entre altres, els governs de Suècia i el Canadà sobre les seves estratègies de desenvolupament, ha rebut diversos premis per la seva obra, inclòs el premi Nobel Alternatiu d'Economia el 1983. Actualment treballa com a professor titular de la Facultat de Ciències Econòmiques i Administratives de la Universitat Austral de Xile, on ocupa el càrrec de director de l'Institut d'Economia.

Com va sorgir l'interès pel desenvolupament a escala humana?
Vaig ingressar a la universitat quan tenia 16 anys i em vaig graduar als 21. Aleshores, en un món diferent al d'avui, els que sortíem de la universitat teníem una gran quantitat d'ofertes de feina. Jo vaig acceptar una oferta de la Shell Oil Company, i sis mesos més tard ja ocupava un lloc en l'executiva. Tenia 23 anys, casa, cotxe, era cap d'una gran empresa, era solter, m'anava bé en tot.

Fins que una nit, en arribar a casa, vaig dir "vaig a escoltar la Primera Simfonia de Brahms". En el segon moviment de la simfonia, que és el moviment lent, em va passar la cosa més espectacular de tota la meva vida, no vaig sentir la melodia,sinó que vaig sentir la veu de Brahms que em deia (entonant al ritme de la simfonia) "què fas amb la teva vida?" i m'ho va preguntar fins a quatre vegades.

Vaig aturar la simfonia, em vaig quedar pensant i realment em vaig projectar així en el futur. Em vaig veure com un "big boss" del petroli, negociant per mig orient. I vaig pensar "aquest no sóc jo; jo no encaixo en aquesta pel·lícula", em vaig sentir com si estigués a fora, mirant l'escena, observant la persona que estava asseguda a la butaca, que tenia 75 anys i es preguntava com havia estat la seva vida per estar en aquells moments, en plena consciència, escoltant Brahms. Aquesta experiència em va marcar molt, fins que uns dies més tard vaig decidir renunciar a tot. No sabia què faria, però estava segur que allò que havia fet fins al moment no, punt!

Va ser un canvi radical en la meva vida, em va portar a tenir noves preocupacions i nous horitzons que, finalment, van desembocar en teories com la del Desenvolupament a escala humana.

La tesi del Desenvolupament a escala humana (DEH) es manifesta en una matriu que planteja nou necessitats humanes fonamentals (subsistència, protecció, afecte, enteniment, participació, oci, creació, identitat i llibertat), connectades axiològicament amb quatre categories de satisfacció de necessitats (ser, tenir, fer i estar). Aquesta matriu pretén determinar a escala local les necessitats i amenaces per mitjà de la identificació de satisfactors i pseudosatisfactors respectivament.

Quina ha estat la seva satisfacció més gran com a professor?
Va succeir després que passés molt de temps. Em va venir a veure un ex-alumne de Berkeley, després de 45 anys, perquè mai no s'havia oblidat del seu professor. Aquestes són les grans satisfaccions i és aquest el resultat conscient que realment t'has lliurat a la teva feina, que no estaves jugant. I no és pel que li has ensenyat, sinó perquè li has transmès un mode de vida; el que marca és el teu testimoni personal.

Creu que és possible formar "professionals descalços"?
Crec que les coses sempre són possibles, però és difícil en el context en què ens trobem, sobretot amb el paradigma econòmic dominant, i ni la universitat ni cap de les institucions formals que hi ha estan orientades en aquesta direcció. Estem tancats en un sistema que no permet que s'estimulin aquests impulsos, i això no és una cosa que s'ensenyi, ha de sortir de dins, s'ha de prendre consciència del món on som.

Economia descalça és un concepte basat en l'experiència de vida de Max-Neef amb camperols de l'Equador i artesans del Brasil, "vaig decidir ficar-me al fang amb els peus descalços. El món ric i insospitat que vaig descobrir després de fer aquest pas és el tema d'aquest llibre".

Què opina de la crisi econòmica i de l'alimentària?
Tot això està relacionat amb el paradigma, amb el model global, i és això el que s'ha de canviar. Entendre que és una crisi DEL sistema i no DINS el sistema. Però una crisi és l'oportunitat de canviar i millorar les coses, no és estrictament negativa, i si no ho fas, doncs és responsabilitat teva.

Inevitablement, s'hauran de reforçar més les economies locals i regionals, els països hauran de tornar a mirar cap a dins en lloc de mirar solament cap a fora, i això és positiu, el transport a distàncies gegantines s'haurà d'aturar, val a dir que s'haurà de tornar a acostar el consum al mercat, un altre fet d'impacte enormement positiu, tant socialment com ambientalment. Aquestes són les oportunitats.

Per poder afrontar aquesta crisi alimentària a l'Amèrica Llatina, què s'ha d'ensenyar a futures generacions?
No és una qüestió d'ensenyar, en aquests moments estem vivint una situació que, al meu entendre, ha ultrapassat tot el que ens podíem imaginar. Darrerament, els bancs centrals principals, el de la Unió Europea, el dels Estats Units, el del Canadà i el del Japó, han injectat 180 mil milions de dòlars per salvar bancs privats, i si amb això no n'hi ha prou, el govern dels Estats Units aprova 700 mil milions més i, quinze dies més tard, 850 mil milions més; finalment, s'arriba a un paquet que, en aquest moment, és de 8,15 milions de milions, és a dir, trilions de dòlars.

I llavors penses, on eren tots aquests diners? Mai no n'hi han hagut per resoldre el problema de la crisi alimentària, i ara en tens prous per garantir 3 segles sense gana, llavors... què és el que importa? Salvar nens o salvar bancs? I això és el que cal resoldre, perquè vivim en "un món en què acostuma a passar que mai no n'hi ha prou per als qui no tenen res i sempre hi ha prou recursos per als qui ho tenen tot".

Va poder respondre la pregunta de la Simfonia? Què busca avui Manfred Max-Neef?
Aquest any he fet 75 anys i vaig escoltar Brahms amb la consciència tranquil·la, i a més hi he afegit una cosa molt curiosa, perquè justament en l'any en què n'he fet 75, m'ha arribat la gran quantitat de reconeixements que he rebut arreu, en aquest moment, just a partir dels 75. És com si Brahms hagués estat esperant a dalt. És gairebé màgic! El més grat de tot plegat és dir sí, vaig ser coherent amb mi mateix i he viscut com havia de viure. Així, en aquests moments, Brahms m'està premiant! (i somriu!).

*Revista Educació i Sostenibilitat. No. 5 Alimentació. Primavera 2009

(P)

La revista 'Educació i Sostenibilitat', a 'Sostenible'

Educació i Sostenibilitat, la revista de l'RCE Barcelona, col·labora amb Sostenible.cat publicant algunes de les seves entrevistes i articles més destacats (consulteu aquí els articles publicats).
Educació i Sostenibilitat és una revista dirigida al educador de tots els nivells formatius, disponible en català, castellà e anglès. Ofereix reflexions i eines per a integrar temàtiques socio-ambientals claus a les activitats de formació tan en l'àmbit formal com en el no formal.  S'hi poden trobar articles de reflexió de líders d'opinió i d'estudiants, experiències educatives de diferents àmbits i sectors, entrevistes amb experts, així com una selecció de recursos pedagògics per a la temàtica tractada.
Si us interessen els seus continguts, des de Sostenible us animem a subscriure-us-hi! 
Etiquetes: 

Relacionats

Butlletí