“No podem malmetre l'Antàrtida abans de llegir tota la informació que hi ha escrita”

Vostè és una autèntica pionera de l'Antàrtida. Com s'hi va interessar?
Jo no em considero una pionera. Els pioners van ser Shackleton i companyia. Nosaltres hi vam anar en unes condicions de seguretat i logístiques que no tenen comparació. Per exemple la qüestió de la roba, nosaltres no restàvem totalment exposats al fred com aquells primers exploradors del continent.
Tanmateix sí que tenia la sensació d'obrir portes a una línia d'investigació. I és que per raons històriques l'Estat espanyol sempre va quedar apartat d'aquest camí.

Pionera potser no... però una mica aventurera si. Ciència i aventura en principi són contradictoris però en el cas de l'Antàrtida no queda tant clar.
Certament calia una mica d'esperit d'aventura per tal que el projecte tirés endavant. I és que si un dia toca dormir sobre el gel s'ha de fer...

(F)

Més enllà de les ganes que, pràcticament de manera inherent, molts tenim de conèixer món i coses noves -i en aquest cas l'Antàrtida seria un exponent únic- què li cridava l'atenció a vostè com a científica per anar cap allà?
Per un científic l'Antàrtida és un paradís. Tant per ser un espai poc estudiat com sobretot per trobar espècies i processos nous. Tota la vida m'he dedicat a la bacteriologia marina i m'interessava molt trobar processos nous que ens permetessin veure les línies evolutives que s'han seguit en una zona molt aïllada de la resta d'oceans i planetes.
Tot i així, cal tenir en compte que quan marxes cap a l'Antàrtida no només hi va el científic sinó també la persona i això fa que prenguin importància les experiències humanes, els sentiments, les percepcions... Ambdues vessants fan un paquet que o t'enganxa per sempre o ho fa tan dur que la gent no hi vol tornar.

Vostè parlava de noves espècies i de línies evolutives... però quins són els interessos del conjunt de la comunitat científica a l'Antàrtida i què ens pot explicar de fenòmens de caràcter més global?
L'Antàrtida per un científic té dos atractius especials. El primer ja l'he comentat: la catalogació de la biodiversitat i de la geologia del continent; però també n'hi ha un altre i és que es tracta de la major acumulació de gel de la Terra que pot arribar a 4 km de profunditat. Allà hi ha quedat escrita una part important de la història del planeta i actualment la comunitat científica disposa d'eines per llegir-la. En aquesta columna hi ha restat una "atmosfera fòssil" fet que ens permet esbrinar la temperatura o l'evolució de la concentració del diòxid de carboni.

Per això hi ha tant interès en protegir-la?
Certament, aquesta informació només es pot trobar allà i per aquest motiu sorgeix la voluntat de protegir un continent que ens pot oferir moltíssima informació. No podem malmetre l'Antàrtida abans de llegir tota la història que hi ha quedat escrita.

La presència catalana, i en general espanyola, a l'Antàrtida no s'explica sense la figura d'Antoni Ballester. Una figura molt desconeguda pel gran públic...
Antoni Ballester va viure una primera experiència als anys 60 en participar en una campanya oceanogràfica belga fet que li va encendre la fal·lera per tal que l'Estat espanyol entrés al moviment internacional antàrtic. Malgrat els seus dots de persuasió al llarg de vint anys no va aconseguir convèncer a les autoritats acadèmiques.
Ara bé, a inicis de la dècada dels 80, l'Antoni Ballester va aconseguir tres places -una de les quals me la va oferir- per participar en una campanya argentina. Poc temps després l'Estat espanyol va decidir entrar a formar part del Tractat Antàrtic per raons polítiques, que res tenien a veure amb la ciència, fet que va suposar establir-hi una base de recerca. Nosaltres òbviament no ens hi vam resistir i en pocs mesos ja érem allà treballant.

Una vegada que la base està muntada, la "guerra" encara no estava guanyada...
No, aleshores va venir el pitjor. Després de l'eufòria que va suposar el finançament de la base per part del Ministeri d'Afers Estrangers vam tenir dos sotracs. Per una banda el mateix Ministeri va decidir no invertir ni una pesseta més ja que el seu únic objectiu era l'aprovació de l'ingrés de l'Estat espanyol al Tractat. Per una altra, el líder de tot el projecte, l'Antoni Ballester, va patir un vessament cerebral que el va apartar de la carrera científica. Tot plegat va passar en dos o tres mesos fet que ens va deixar amb una base instal·lada, sense pressupost ni sense líder. I malgrat la duresa ho vam superar ja que finalment es va tirar endavant un Programa nacional d'investigació a l'Antàrtida (PNIA) en el marc de la Comissió Interministerial de Recerca.

I és en aquest punt que vostè pren el lideratge...
Efectivament, en aquell moment se'm va demanar que jo coordinés el Programa i entre el 1988 i el 1986 el vaig encapçalar.

(F)

Quina tipologia de grups de recerca vostè va convèncer per anar a treballar a l'Antàrtida?
Primer vam començar amb els grups més propers, és a dir, a l'Institut de Ciències del Mar i el Centre Superior d'Investigacions Científics (CSIC) del qual formem part tant l'Antoni Ballester com jo mateixa. Malgrat que la voluntat era buscar grups el màxim d'internacionals és evident que al principi la presència d'investigadors catalans era majoritària. S'estudiaven qüestions com la meteorologia, la geologia, l'etologia de pingüins, la química de masses d'aigua... Aquesta recerca de grups va durar molt poc i ràpidament vam passar a tenir llista d'espera.

Més enllà d'aquest entusiasme, la tasca científica en una base antàrtica és molt dura? La feina acaba allà o tot just comença quan es retorna a casa?
A l'Antàrtida no s'hi fa ni molt menys tota la recerca. Allà forçosament s'han de prendre totes les mesures i registres i això, molt sovint, es fa en condicions dures. Fins i tot hi ha experiments que per tal d'alterar al mínim el medi es fan només in situ i òbviament el rigor del clima es nota. De fet les condicions meteorològiques condicionen totalment la planificació tant del treball dels científics com dels tècnics de manteniment.
A banda de la presa de mostres a la base també se'n realitza la seva la preparació per després analitzar-les als laboratoris d'aquí. Allà mai es tenen els resultats dels experiments.

La base està situada a l'illa Livingstone, al nord de la península antàrtica, perquè es va triar aquest lloc?
Quan va començar la recerca es pretenien estudiar els ecosistemes i per tant tenia molt més sentit centrar-nos en una àrea propera a la península. En canvi al continent, més enllà d'alguns líquens, no hi hauríem trobar pràcticament res. A la zona d'estudi es produeix a l'estiu una certa fusió del gel i això permet que durant unes setmanes els organismes ressorgeixin de la seva hivernada.
Tanmateix, tot i que ara ja estic jubilada, sempre m'ha quedat la recança de fer un avanç més i poder comparar els nostres estudis amb altres a latituds més altes. No ho hem arribat a fer... encara.

Canviem radicalment de tema. A banda que el gel antàrtic ens permet conèixer l'evolució del clima al llarg de la història de la Terra quines conseqüències pot patir el continent a causa de l'actual canvi climàtic?
És molt difícil de contestar i més per part d'una persona que no és especialista en la matèria. El retrocés de les glaceres és molt temptador relacionar-lo amb el canvi climàtic però cal tenir en compte la complexitat del fenomen. Probablement no tenim prou informació per conèixer el fenomen. De fet hi ha zones del continent que han patit un refredament. Com s'explica? Doncs no ho sé pas. Per tant, abans de relacionar causes i efectes cal buscar totes les influències mútues.

I l'Antàrtida de qui és?
De la humanitat, el Tractat el declara com a territori sense titularitat estatal i dedicat específicament per a la ciència. Es tracta d'un cas inèdit arreu del planeta. Tanmateix, aquest fet no elimina les diverses reclamacions territorials tant de països riberencs (Austràlia, Argentina, Xile, Anglaterra) com per altres que hi han desenvolupat una important tasca d'exploració com Noruega.
Tot i que en cada reunió es posa la qüestió sobre la taula, la situació, i mai millor dit, està congelada. Esperem que això continuï per sempre.

I per acabar. Una pregunta volgudament provocadora. Perquè no s'haurien de poder explotar els importants recursos naturals del continent (petroli, coure, diamants...) si s'ha fet arreu del planeta?
Doncs per una qüestió que he comentat anteriorment. Considero que s'ha de preservar el conjunt del continent ja que guarda uns tresors d'informació increïbles. Considero que no tenim dret a destruir aquestes proves que la natura ens ha deixat. Qualsevol tipus d'explotació minera o petrolífera de neta no en té res, per tant la millor opció és deixar-ho tot tal com està i continuar amb la recerca científica.
En aquest sentit es disposa el Protocol de Madrid, acordat en el marc del Tractat Antàrtic, i que prohibeix l'explotació de qualsevol recurs biològic, geològic o hídric. Aquest text expira l'any 2041 amb el mandat d'avaluar de nou la qüestió segons les necessitats energètiques del moment. Si més no, s'haurà aconseguit una pròrroga de 50 anys.