"El que falla és la saviesa. No sabem saber"

Entrevistar Ramon Folch és doblement especial. Per una banda, pel seu indiscutible compromís amb el coneixement científic i la sostenibilitat, tant en l’àmbit acadèmic com en l’empresarial i social (l’avalen més de quatre dècades de dedicació i èxits). I, per l’altra, perquè va ser el promotor i director científic d’aquesta revista, SOSTENIBLE.CAT, tant en la primera versió en paper com en la posterior i actual versió digital. Ara, a més, acaba de ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi 2025, una de les màximes distincions que atorga la Generalitat de Catalunya.

Els seus coneixements i expertesa l’han convertit en un dels principals impulsors de la gestió i la divulgació del patrimoni i dels recursos naturals a Catalunya i també en l'àmbit internacional, on ha estat consultor ambiental de la Unesco a París, per a països africans i llatinoamericans, i membre de la Comissió per a la Recerca Científica de la Unió Europea, a Brussel·les.

Ha presidit la Institució Catalana d'Història Natural i el Consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya. També és membre d’honor del Col·legi d’Economistes de Catalunya i ha rebut la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i el Premi Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

Què significa per a vostè rebre la Creu de Sant Jordi el 2025?

Formar part del col·lectiu de persones que, segons les bases, “hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural” és un gran honor i tot un estímul.

Vostè es defineix com a socioecòleg. Com va néixer aquest enfocament interdisciplinari i què el va portar a adoptar-lo?

Amb els anys, em vaig anar adonant que les qüestions ambientals tenien sempre un component social. Només a la llum del coneixement ecològic, ni s’entenien prou bé, ni es podien gestionar adequadament. A la recíproca, sense expertesa ecològica, tampoc. Així va néixer la idea del maridatge socioecològic, que no és una disciplina, sinó una manera de mirar-se la realitat ambiental. Requereix, és clar, destreses en tots dos camps i molta cintura. Aquesta aproximació,  netament transdisciplinària, va quedar recollida al Diccionario de socioecología, que vaig publicar l’any 1999.

Durant els anys 70, va dirigir la Campanya per a la Salvaguarda del Patrimoni Natural del Congrés de Cultura Catalana i va coordinar el llibre Natura, ús o abús. Quina importància van tenir aquestes iniciatives en la consciència ambiental del país?

Costaria sostenir que no van ser fundacionals... El llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, publicat l’any 1976, ha estat la bíblia ecologista, al principi se’n deia conservacionista, durant dècades. La Campanya per a la Salvaguarda del Patrimoni Natural del Congrés de Cultura Catalana va suposar una considerable mobilització popular i va impulsar una colla d’organitzacions ambientalistes o ecologistes arreu dels Països Catalans. Expressions com gestió de la natura o patrimoni natural, que han esdevingut d’ús general, van ser encunyades per aquestes dues iniciatives.

«Durant tres anys vam gravar per la conca mediterrània, Califòrnia, Xile central, extrem sud-africà i Austràlia meridional»

Va dirigir obres de gran envergadura, com la Història Natural dels Països Catalans i Biosfera. Els humans en els àmbits ecològics del món. Quins reptes li van suposar aquests projectes?

Ambdues han estat obres de redacció col·lectiva que han involucrat centenars de col·laboradors. Va caldre concertar moltes voluntats i mobilitzar molts recursos editorials. Van ser com crear de zero dues grans orquestres simfòniques, amb les seves corresponents infraestructures institucionals, a partir de virtuosos independents i músics diletants esparsos, d’arreu del món, en el segon cas. Ningú no es creia que tiraríem endavant. Però ho vam fer. De la primera, en 15 volums, se’n van vendre 25.000 col·leccions, i la segona, en 11 volums, ha estat editada en català, anglès, alemany i japonès.

La sèrie televisiva Mediterrània (1986-88) va ser pionera en la divulgació ambiental. Com recorda aquella experiència i quin impacte creu que va tenir?

En tinc un gran record. Durant tres anys vam haver de concebre, planificar, guionar, gravar pel món mediterrani: conca mediterrània, Califòrnia, Xile central, extrem sud-africà i Austràlia meridional, i vam editar mig centenar de capítols. Va tenir un gran impacte, encara m’atura gent pel carrer i me’n parla. Va ser l’experiència més gratificant de la meva vida, pel meu moment vital, per l’interès del tema i per l’etapa dolça que travessava TV3 en aquella època. Llàstima que no es va poder o saber difondre la sèrie més enllà de l’àmbit catalanoparlant.

Ha estat consultor ambiental de la Unesco i ha participat en projectes internacionals. Com ha influït aquesta dimensió global en la seva visió de la sostenibilitat?

Sí, he treballat molt a Europa, Àfrica i Amèrica Llatina, tant en projectes acadèmics com en actuacions professionals. Això ha millorat sensiblement la meva percepció global de les coses, és clar.

El seu llibre Abecedari socioecològic ofereix una mirada crítica i lúcida sobre diversos conceptes. Quina importància ha tingut en la seva trajectòria professional la seva publicació?

M’estimo molt aquesta obra, publicada el 2020. De fet, és un recull reelaborat de les columnes que des de fa molts anys escric per a la revista Mètode, que edita la Universitat de València, per invitació del director, el també biòleg i escriptor Martí Domínguez. Són reflexions sobre coses diverses mirades socioecològicament, amb una voluntat genealògica, és a dir d’interpretació dels processos que han anat generant la realitat del món actual.

En obres com La quimera de créixer o Suarem. El clima que ens espera, aborda qüestions com el creixement econòmic i el canvi climàtic. Quines solucions proposa davant d'aquests reptes?

Detesto els catecismes de solucions prefabricades. Prefereixo compartir coneixement i reflexions amb el lector, exposar experiències i apuntar alguns possibles camins. La construcció alternativa de les noves realitats ha de ser un procés coral. Això no és una manera de diluir responsabilitats. Ben al contrari: és la manera de socialitzar-les. La proliferació de predicadors i influenciadors està propiciant la gregarització de la societat i, doncs, l’emergència de líders populistes deleteris que se’n beneficien.

«El coneixement fa progressos gegantins, formidables, i la tecnologia també. El que falla és la saviesa. No sabem saber»

Com veu el futur de la sostenibilitat i la gestió ambiental a Catalunya i al món?

Complicat i incert, francament. Em preocupa la indiferència de molts i l’injustificat optimisme bonista d’uns altres. Tenim un problema civilitzatori majúscul, sembla que hi ha una ampla majoria que no se n’adona. Però jo ja soc molt gran, no em pertoca de dir què s’ha de fer per encarrilar un futur que no veuré. Tanmateix, faré alguna reflexió.

El món de la meva infantesa, tot i la plúmbia grisor franquista, era veritat. Als masos, tots dempeus, hi havia pagesos, i als carrers de pobles i ciutats se sentia i es veia feinejar ferrers i fusters, boters i terrissaires. Cada botiga era diferent i plena d'història. Ara, de Besalú a la ciutat vella barcelonina, tot és un pessebre tematitzat amb una anodina oferta adotzenada. Costa saber si ets a Stuttgart o a Florència. Els viatgers encuriosits aviat visitaran els polígons industrials, cercant activitats autèntiques. 

Aquesta banalització populista em trenca el cor. I el cas és que, per fer-la possible, destinem recursos i energia a l'engròs, la qual cosa espleta el planeta i altera el clima. Les contramesures de gra fi són oportunes, però del tot insuficients davant del gran disbarat civilitzatori actual. Ja som quasi 8.000 milions de demanaires espàstics, adelerats al darrere d'un nord extraviat. Quines mesures es poden prendre davant d’això, quan l'audiència, a més, s'emmiralla en influenciadors desorientats? Alhora, el coneixement fa progressos gegantins, formidables, i la tecnologia també. El que falla és la saviesa. No sabem saber. O no en sabem prou. Sense reiniciar el sistema, no anirem enlloc, em sembla. El món ha de tornar a ser veritat. I despatriarcalitzat, sobretot.

El món ha canviat molt des que vostè va començar la seva trajectòria en la lluita contra l’emergència climàtica. A més, avui, ens trobem en un context internacional especialment reaccionari contra la preservació del medi ambient, molt lligat a l’auge de les ideologies polítiques d’extrema dreta. Què els diria a tots aquells que, veient l’escenari actual, poden perdre l’esperança?

Massa fe i massa poca esperança és una mala combinació. Hi pot haver esperança, si es té un projecte sòlid. No es pot confiar en la sort, s’ha de construir un futur prèviament projectat. Cal coneixement, rigor i honestedat generosa: per demanar, que no quedi... Totes les coses que he fet, algunes evocades en les ratlles anteriors, van subvertir la tendència, però no per casualitat, sinó remant cap a un destí prefigurat projectivament: saber, projectar i fer amb determinació, generositat i esperança, agafant el bou per les banyes i defugint l’aplaudiment fàcil.