Una cimera gairebé estèril. Per què?

Albert Punsola, enviat de Sostenible a la COP25 analitza les claus de la Conferència
17/12/2019 - 10:42
Photos: Ayşe Gürsöz / Indigenous Rising Media

Photos: Ayşe Gürsöz / Indigenous Rising Media

La COP 25 ha evidenciat la distància cada vegada més gran que hi ha entre l’esfera política, que no reacciona adequadament a la realitat del canvi climàtic, i la societat civil, que va molt per davant en consciència, actitud i capacitat de mobilització. Els febles acords i les mancances de la cimera han estat un cop de porta a l’exigència de solucions urgents davant l’emergència climàtica. Les expectatives es traslladen ara a Glasgow (Escòcia) el novembre del 2020, quan tindrà lloc la COP 26.

La COP 25 celebrada a Madrid ha acabat gairebé amb dos dies de retard sobre el calendari previst. El motiu ha estat la prolongació de les negociacions entre els estats. Tanmateix, l’extensió del temps negociador no ha servit per arribar a cap acord transcendent.
 

Decepció

La COP 25, que havia de consolidar i impulsar els mecanismes de l’Acord de París, ha passat com una cimera de poca volada, qualificada de “decebedora” pel secretari general de Nacions Unides, Antonio Guterres que, a l’inici de la COP 25, havia afirmat que l’única solució pel canvi climàtic era una “acció ràpida, ambiciosa i transformadora per part de tots els agents”. Això és justament el que ha faltat a la cimera.

Altres valoracions de personalitats destacades han anat en la mateixa línia Laurence Toubiana -artífex de l’Acord de París ha dit que “els actors principals no han estat a l’alçada de les expectatives”. Carolina Schmidt, ministre xilena de medi ambient i presidenta de la conferència ha assenyalat : “el consens per incrementar l’ambició als nivells que necessitem encara no ha arribat (..) les noves generacions esperen molt més de nosaltres”.


 

Avenços: pocs i discutibles

Aquestes valoracions no signifiquen que a la COP 25 no s’hagin produït avenços i decisions positives, però s’han vist contrarestades pel poc impacte que tenen en relació a l’ambició que es demana.

Un dels punts d’avenç més destacats és que 84 països dels gairebé 200 que s’han trobat a Madrid s’han compromès a augmentar els seus objectius nacionals de reducció d’emissions. Això significa que 16 països més s’han sumat als 68 que ja havien adquirit aquest compromís a la cimera de Nova York del passat mes de setembre. Però ni els EUA -en procés d’abandonar l’Acord de París- ni la Xina, ni l’Índia, ni Rússia s’hi ha afegit i el més important de tot: conjuntament representen molt més de la meitat de les emissions globals.

Per altra banda, la presidència xilena ha aconseguit que 73 estats es comprometin a la neutralitat del carboni pel 2050 (que el CO2 emès sigui igual al CO2 capturat per diversos mitjans). Igual que en el cas anterior els quatre grans emissors esmentats no formen part d’aquest compromís. Algunes fonts periodístiques han posat en contrast la posició d’aquests quatre països amb una Unió Europea que sobre el paper sí que té com a objectiu la neutralitat del carboni (dita també neutralitat climàtica). No obstant això, una notícia que s’ha produït fora de la COP25, però de manera simultània, rebaixa força aquestes expectatives europees de cara al 2050: les reticències de Polònia per assumir aquest objectiu.

A més, cal subratllar que aquests compromisos dels països no són acords vinculants, sinó declaracions d’intencions. La materialització dels compromisos s’haurà de presentar a la propera cimera: la COP 26 de Glasgow. Aleshores es veurà fins a quin punt les intencions eren reals.

 
Els delegats d’ONG a la conferència COP25 de l’ONU manifesten la seva ira per la manca de progrés dels governs mundials per actuar sobre el canvi climàtic

 

Algunes novetats

Un dels resultats de les negociacions climàtiques de la COP 25 ha estat l’adopció d’un nou Pla d'Acció de Gènere (PAC) a cinc anys, que es basa en el primer PAC i es focalitza en integrar el gènere en la política climàtica internacional,  abordar la major vulnerabilitat de les dones i el seu paper de lideratge en la lluita contra el canvi climàtic. El nou pla ha estat acordat per unanimitat per part dels governs.

Per altra banda, es va celebrar dins el marc de la COP 25 el dia d’acció de l’Oceà que va posar damunt la taula la importància dels oceans en el sistema climàtic. Es va posar en relleu un fet sorprenent i poc conegut: els països industrialitzats no fan esment dels oceans en els seus programes nacionals de reducció de les emissions. El paper essencial dels oceans i dels usos del sòl van generar un ampli consens durant la cimera. Amb l’excepció de Brasil, que va estar a punt de no sumar-se a aquest acord.


Dificultats econòmiques

Pel que fa a les finances, la COP 25 ha donat un cert impuls al Fons Verd del Clima (GCF per les seves sigles en anglès) un instrument clau dins el marc de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que serveix per ajudar a països en desenvolupament en mesures d’adaptació i mitigació. L’acord assolit a Madrid ha creat instruments que permeten ampliar l’abast d’aquest fons als danys generats pels fenòmens climàtics extrems en els països més vulnerables. El fons ha incrementat algunes partides, però aquestes queden lluny del objectiu que s’havia plantejat a l’inici de la cimera.

Continuant en l’àmbit econòmic, a la COP 25 es volia crear un mercat de carboni de gran abast a partir del desenvolupament de l’article 6 de l’Acord de París. Aquest objectiu no s’ha aconseguit. Les exigències dels països en desenvolupament que demanaven que es tingués en compte la justícia climàtica en aquest mecanisme i les dificultats tècniques derivades de la doble comptabilitat han estat els obstacles principals. Aquest debat s’haurà de repetir a la COP 26.


Crítiques de la societat civil

La COP 25 ha comptat amb una forta presència d’activistes i organitzacions no governamentals que han protagonitzat desenes d’esdeveniments de tipus lúdic, informatiu i reivindicatiu. Bàsicament, la seva missió ha consistit en denunciar la tebiesa dels avenços polítics i en alguns casos la presència de multinacionals dels combustibles fòssils a qui han acusat de greenwashing. Això és el que ha fet  l’activista Greta Thunberg que s’ha queixat de  la “comptabilitat creativa” de moltes empreses en l’àmbit climàtic.

Una de les organitzacions de més relleu és Climate Action Network (CAN)o Xarxa d’Acció Climàtica que reuneix més de 1.300 organitzacions no governamentals (ONG) de 120 països, que treballen per promoure accions governamentals i individuals per limitar el canvi climàtic induït pels humans. Una vegada finalitzada la cimera, la CAN ha denunciat la “mala fe dels negociadors que han posat la política i els interessos dels combustibles fòssils per damunt les persones i el planeta”.

Per la seva banda, Jennifer Morgan, directora executiva de Greenpeace, tampoc s’ha estalviat la crítica amb aquestes declaracions:  “el món està cridant per l'acció climàtica, però aquesta cimera ha respost amb un xiuxiueig. En lloc de comprometre's a reduir les emissions amb més ambició, els països han estat discutint sobre tecnicismes”.


Explosió d'activitats paral.leles

Si l’activitat política s’ha caracteritzat per la rigidesa i la limitació les desenes d’activitats paral·leles de la cimera han esdevingut un mosaic ple de propostes i debats oberts a múltiples temàtiques; de vegades inabastable degut a la simultaneïtat dels esdeveniments. 

En aquestes activitats s’han tractat qüestions com les implicacions del canvi climàtic en la salut; en l’alimentació i la seguretat alimentària; la gestió dels boscos i la desforestació; les tecnologies d’emissions negatives; les solucions basades en la natura; el paper de les petites i mitjanes empreses; el rol de les comunitats indígenes; la transició energètica; el significat de l’emergència climàtica; el paper dels nens i els joves; l’acció dels governs locals; la descarbonització de la mobilitat; i una llista encara molt més llarga de temes.

 

Les activitats paral·leles han tingut la virtut d’ajuntar en una mateixa àgora de debat a científics i experts en diferents àmbits amb líders d’organitzacions internacionals, empresaris, entre d’altres professionals, que han debatut, sense les coercions de la diplomàcia, i que han sotmès les seves exposicions a les preguntes del públic assistent. Tot plegat ha posat en relleu un cop més l’enorme transversalitat del canvi climàtic, un fenomen que cada vegada fa més evident la seva dimensió econòmica i social.

La COP 25 ha certificat la distància creixent entre una esfera política poc resolutiva i una societat civil cada cop menys disposada a tolerar aquest posicionament. El dia 11 de desembre una protesta de 500 persones va estar molt a prop d’arribar a la zona de negociacions d’alt nivell, un incident de seguretat sense precedents a les COP. Tot un símbol d’aquesta paciència minvant.

Photo National Observer

 

Categories: 
Etiquetes: 

Relacionats

Entrevista

Bobadoye Ayodotun és Director General de Global Emerging Pathogens Treatment Consortium (Ghana). Aquesta entitat té com a objectiu millorar la preparació de sectors, de països, i de sistemes a l’Àfrica per afrontar els seus reptes en relació als temes de salut vinculats al canvi climàtic. Bobadoye ens va explicar durant la COP-25 com de fràgil és aquest continent, i de fet tot el món, als impactes sobre la salut dels canvis globals. Tenim la prova amb l'actual crisi de la COVID-19.

Entrevista

Alexander L. Jones és Director del Clima i Medi Ambient de la l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura (FAO). En aquesta entrevista, reflexiona sobre el gran impacte de l’agricultura en el canvi climàtic, ja que és responsable d’un 24% de les emissions globals. I desgrana el reptes als quals s’enfronta: el necessari augment de la producció per abastir una població mundial cada dia més nombrosa, i l’augment de la inseguretat alimentària a causa dels canvis de patrons que ens ha portat l’escalfament global. Sens dubte un dels temes cabdals als que s’haurà de fer front i sobre el que podem actuar amb decisions molt personals, com la nostra dieta.

Notícia
Els països de renda alta emeten 44 vegades més
Foto: Beneficiaries a Guatemala. Oxfam Intermon. Pablo Tosco

Foto: Beneficiaries a Guatemala. Oxfam Intermon. Pablo Tosco

Les emissions de CO2 per consum del 10% de les llars més riques d'Espanya superen 2,3 vegades les del 10% més pobre, segons ha anunciat Oxfam Intermón, i adverteix que la desigualtat extrema i l'emergència climàtica mantenen una estreta relació. Mentre els més rics són qui més emissions per consum emeten, els més vulnerables són qui més pateixen els impactes derivats de la crisi climàtica i els que compten amb menys recursos per adaptar-s'hi.

Butlletí