Expert en relacions exteriors i desenvolupament sostenible
19/08/2002 - 00:00
Els orígens
Des de la Conferencia d'Estocolm de l'any 1972 sobre Desenvolupament Humà a la Conferència de Medi Ambient i Desenvolupament (CNUMAD) que va tenir lloc a la ciutat de Rio de Janeiro l'any 1992 van passar 20 anys, anys que marquen el reconeixement, per part de la comunitat internacional, de la problemàtica ambiental, la creació d'administracions ambientals i el desenvolupament de polítiques ambientals a totes les escales: internacional, regional (segons el significat que l'ONU dóna a aquest terme, és a dir continental), nacional i local. Aquests 20 anys permeten l'entrada en les primeres conferències ambientals de Nacions Unides a les grans ONG ambientals d'abast mundial com, per exemple, el WWF, la UICN, Friends of the Earth o Greenpeace que ja feia molts anys que defensaven la protecció del medi ambient juntament amb una part de la comunitat científica. La participació d'aquestes organitzacions en qualitat d'observadors privilegiats de les negociacions intergovernamentals és un primer pas 'molt limitat' en la recerca de noves formes de govern més participatives.
L'any 1992 la CNUMAD consagra la doble interrelació entre temes ambientals i temes socioeconòmics, d'una banda (reconeixent així el concepte de desenvolupament sostenible inventat l'any 1980 per la Unió Mundial per a la Natura en l'Estratègia Mundial per a la Conservació), i, de l'altra, entre el mateix concepte de desenvolupament sostenible i el de govern. L'organització d'una cimera paral·lela (Fòrum Global) de la societat civil representada per tots els sectors socials i provinent de tots els àmbits, la participació d'algunes d'aquestes organitzacions a la CNUMAD i les interaccions entre les dues cimeres dels estats i de la societat civil marquen l'inici de la participació massiva de les ONG en el procés posterior de Rio + 5, l'any 1997, i de Rio + 10, enguany. La CNUMAD intenta, però sense definir encara objectius, terminis, ni mitjans concrets, desenvolupar els conceptes de desenvolupament sostenible (DS) i govern a la vegada que fa els primers passos en matèria de participació de les ONG en els processos de decisió de Nacions Unides en matèria de DS.
El dia a dia de les negociacions
L'opacitat amb la qual es fan moltes de les cimeres intergovernamentals contrasta amb la relativa transparència de les cimeres i reunions sobre desenvolupament sostenible (com és el cas de les reunions de la Comissió de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides), que esdevenen un primer laboratori de govern a escala internacional. Si examinem els diferents actors trobem en primer lloc els estats, que no deixen de ser els titulars del procés de negociació, amb la presència en primera línia de les organitzacions internacionals i de la multitud d'agències i programes de Nacions Unides.
El que fa que el procés de negociacions cap a la Cimera Mundial de Desenvolupament Sostenible (WSSD), que tindrà lloc aquest estiu a la ciutat de Johannesburg, sigui sensiblement diferent de la resta de processos intergovernamentals és la presència d'una multitud d'observadors agrupats sota el nom de representants dels grups principals que, a part d'organitzar les seves sessions internes de debat per temes o àrees geogràfiques (caucus) i d'assistir sense dret de paraula a la majoria de sessions de negociació, poden fer intervencions en el marc d'unes sessions específiques anomenades de diàleg multisectorial que permeten a un sol representant de cada grup principal parlar dos minuts en sessió plenària.
Recordem, però, que no es tracta en cap cas d'un debat organitzat entre tots els sectors sobre els temes més crucials que planteja la mundialització, sinó més aviat d'un seguit de monòlegs on cadascú es posiciona amb una postura excessivament sectorial i on cadascú reivindica els seu rol essencial en matèria de DS. Així doncs, el procés és encara bastant rígid, poc dinàmic i interactiu, però té el mèrit d'una certa transparència. Hi ha, però, algunes zones de privacitat que permeten als grups d'estats com els 123 estats del G77 + Xina negociar posicions comunes en sessions tancades o a alguns representants dels grups principals liderar la postura del seu grup i fer pressió sobre les delegacions governamentals com és el cas, en la WSSD, del Third World Network o del Danish 92 pel que fa a les ONG. El paper dels grups és, doncs, limitat pel que fa a les sessions oficials però significatiu pel que fa al conjunt del procés.
Cal remarcar, però, que mentre que els estats negocien públicament documents, els grups principals 'no sempre amb la mateixa transparència' prenen posicions i presenten documents mitjançant els seus líders. No oblidem tampoc que la complexitat de la negociació i la pluridisciplinarietat dels continguts requereixen mitjans humans que poques organitzacions i estats tenen. Si agafem, per exemple, la darrera PrepCom IV de Bali (reunió preparatòria de la WSSD), tenim dos documents preparats pel president i el vicepresident que es discuteixen en tres grups paral·lels dividits per capítols, que es reuneixen de 9 a 15 hores al dia en sessions de 3 hores. Al mateix temps s'organitzen de cinc a deu grups de contacte per a temes estratègics (finançament, energia, oceans...), de deu a vint caucus per fer el seguiment i prendre posicions comunes per grups d'interessos geogràfics o temàtics i unes deu sessions anomenades side events organitzades pels membres per informar del que fan o presentar un programa. Les delegacions més preparades disposen d'un torn de dia i d'un altre de nit i d'equips humans d'unes 50 persones (a tall d'exemple, la delegació dels EUA a Bali era d'unes 100 persones). Per tant, podem dir que la majoria d'estats i de representants dels grups principals segueixen reactivament el procés i arriben tot just a estar informats del que passa. Ara bé, en termes de govern, la participació 'fins i tot indirecta i limitada' dels grups principals en el procés de negociació de la WSSD pot qüestionar la pertinença i l'eficàcia d'organitzar conferències paral·leles d'entitats organitzades al marge i a l'exterior de la WSSD. La capacitat d'influència sempre serà superior des de dintre del procés de negociacions i l'organització de conferències hauria de servir per consensuar prèviament les posicions de les entitats o analitzar a posteriori els reptes plantejats per la cimera oficial, però no tant com a cimeres alternatives i paral·leles. Ens trobem, doncs, en un marc molt més democràtic, transparent i participatiu que les negociacions de l'Organització Mundial del Comerç, les quals encara poden requerir l'organització de cimeres alternatives d'entitats.
La natura dels grups principals
Però, què entenem per grup principal, terme que Nacions Unides utilitza de vegades indistintament amb el d'ONG però que comprèn una realitat molt més complexa?
La participació de les ONG ambientals de les dècades anteriors ha quedat substituïda per la dels grups principals que representen nou grups d'interessos diferents: les ONG en sentit estricte, que poden ser més ambientalistes o de desenvolupament, les dones, els joves, els pagesos, les comunitats indígenes, els sindicats, les empreses, la comunitat científica i tecnològica i el món local. Entre aquests grups trobem, en general, una certa sinergia de posicions entre el grup de les ONG, de les dones, dels joves i dels indígenes que s'oposen generalment a la posició de les empreses en un debat que sembla que la comunitat científica contempli amb una certa indiferència. La resta dels grups, com els pagesos, els sindicats o el món local, posen en relleu sobretot el paper que tenen i han de tenir en el futur en matèria de DS.
Totes aquestes entitats poden acreditar-se i tenir accés al procés de negociació de la Conferència Mundial pel Desenvolupament Sostenible que tindrà lloc a Johannesburg. Cadascuna de les organitzacions acreditades representa un grup de pressió organitzat el qual representa, al seu torn, una multitud d'organitzacions o entitats de base. Pot sobtar que Nacions Unides utilitzi el terme ONG en sentit ampli per referir-se als grups principals, cosa que en el cas del món local pot al·ludir a una agrupació que representa els interessos dels governs locals.
De fet, la creació dels grups principals es remunta a la CNUMAD, que va crear aquestes categories sota la pressió que exercien les respectives organitzacions per disposar d'una veu en la conferència. L'existència d'una xarxa mundial es troba, doncs, en l'origen de la seva inclusió com a grup principal en l'Agenda 21. Aquest és, per exemple, el cas del món local reagrupat en associacions de municipis i, en especial, de l'ICLEI (International Council for Local Environmental Initiatives), que va defensar l'any 1992 el paper del món local en matèria de sostenibilitat i que ha estat plenament reconegut amb la inclusió en el Programa 21 de Rio d'un capítol específic sobre agendes 21 locals.
Les regions, una realitat oblidada
En canvi, la inexistència d'una xarxa mundial de governs regionals no va permetre, l'any 1992, cap reconeixement explícit d'aquesta esfera de govern en matèria de DS, tot i el paper que desenvolupen les regions en matèria ambiental, econòmica i social. La diversitat de regions i de règims competencials fa que algunes siguin més assimilables als estats i d'altres als governs locals, atès que les primeres disposen de competències legislatives plenes i les segones de competències de gestió, però aquest fet no ha d'excloure ningú, en cap cas, del compromís envers la sostenibilitat de la mateixa manera que les organitzacions internacionals, els estats o els governs locals, independentment de la seva diversitat, són tots destinataris dels compromisos adoptats a Rio.
Tot indica, de moment, que l'absència de la xarxa mundial de regions pel desenvolupament sostenible provocarà per a la WSSD el mateix oblit que l'any 1992: la inclusió de tots els sectors principals i de totes les esferes de govern amb excepció de l'escala regional. No només els governs regionals no estan citats explícitament ni en els acords de Rio ni en el pla d'acció que s'està negociant per a Johannesburg, sinó que tampoc tenen cap grup principal que representi els seus interessos ni, per tant, cap possibilitat d'acreditar-se directament a la WSSD.
En canvi, quan parlem de dimensió estratègica i territorial, de proximitat, d'eficiència, de govern multinivell per al DS hem d'introduir l'escala regional. La planificació del territori, la protecció de la biodiversitat, la política d'infraestructures, el model de gestió integrada del litoral, la política rural i de muntanya, la promoció de les energies renovables són components fonamentals del desenvolupament sostenible i s'han d'abordar com a mínim a escala regional.
La complexitat dels reptes exposats per la WSSD requereix l'acció conjunta i decidida de totes les esferes de govern juntament amb tots els agents privats, i els governs regionals, que ja s'han implicat en matèria de DS, no en poden quedar marginats en cap cas.
Des de la Conferencia d'Estocolm de l'any 1972 sobre Desenvolupament Humà a la Conferència de Medi Ambient i Desenvolupament (CNUMAD) que va tenir lloc a la ciutat de Rio de Janeiro l'any 1992 van passar 20 anys, anys que marquen el reconeixement, per part de la comunitat internacional, de la problemàtica ambiental, la creació d'administracions ambientals i el desenvolupament de polítiques ambientals a totes les escales: internacional, regional (segons el significat que l'ONU dóna a aquest terme, és a dir continental), nacional i local. Aquests 20 anys permeten l'entrada en les primeres conferències ambientals de Nacions Unides a les grans ONG ambientals d'abast mundial com, per exemple, el WWF, la UICN, Friends of the Earth o Greenpeace que ja feia molts anys que defensaven la protecció del medi ambient juntament amb una part de la comunitat científica. La participació d'aquestes organitzacions en qualitat d'observadors privilegiats de les negociacions intergovernamentals és un primer pas 'molt limitat' en la recerca de noves formes de govern més participatives.
L'any 1992 la CNUMAD consagra la doble interrelació entre temes ambientals i temes socioeconòmics, d'una banda (reconeixent així el concepte de desenvolupament sostenible inventat l'any 1980 per la Unió Mundial per a la Natura en l'Estratègia Mundial per a la Conservació), i, de l'altra, entre el mateix concepte de desenvolupament sostenible i el de govern. L'organització d'una cimera paral·lela (Fòrum Global) de la societat civil representada per tots els sectors socials i provinent de tots els àmbits, la participació d'algunes d'aquestes organitzacions a la CNUMAD i les interaccions entre les dues cimeres dels estats i de la societat civil marquen l'inici de la participació massiva de les ONG en el procés posterior de Rio + 5, l'any 1997, i de Rio + 10, enguany. La CNUMAD intenta, però sense definir encara objectius, terminis, ni mitjans concrets, desenvolupar els conceptes de desenvolupament sostenible (DS) i govern a la vegada que fa els primers passos en matèria de participació de les ONG en els processos de decisió de Nacions Unides en matèria de DS.
El dia a dia de les negociacions
L'opacitat amb la qual es fan moltes de les cimeres intergovernamentals contrasta amb la relativa transparència de les cimeres i reunions sobre desenvolupament sostenible (com és el cas de les reunions de la Comissió de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides), que esdevenen un primer laboratori de govern a escala internacional. Si examinem els diferents actors trobem en primer lloc els estats, que no deixen de ser els titulars del procés de negociació, amb la presència en primera línia de les organitzacions internacionals i de la multitud d'agències i programes de Nacions Unides.
El que fa que el procés de negociacions cap a la Cimera Mundial de Desenvolupament Sostenible (WSSD), que tindrà lloc aquest estiu a la ciutat de Johannesburg, sigui sensiblement diferent de la resta de processos intergovernamentals és la presència d'una multitud d'observadors agrupats sota el nom de representants dels grups principals que, a part d'organitzar les seves sessions internes de debat per temes o àrees geogràfiques (caucus) i d'assistir sense dret de paraula a la majoria de sessions de negociació, poden fer intervencions en el marc d'unes sessions específiques anomenades de diàleg multisectorial que permeten a un sol representant de cada grup principal parlar dos minuts en sessió plenària.
Recordem, però, que no es tracta en cap cas d'un debat organitzat entre tots els sectors sobre els temes més crucials que planteja la mundialització, sinó més aviat d'un seguit de monòlegs on cadascú es posiciona amb una postura excessivament sectorial i on cadascú reivindica els seu rol essencial en matèria de DS. Així doncs, el procés és encara bastant rígid, poc dinàmic i interactiu, però té el mèrit d'una certa transparència. Hi ha, però, algunes zones de privacitat que permeten als grups d'estats com els 123 estats del G77 + Xina negociar posicions comunes en sessions tancades o a alguns representants dels grups principals liderar la postura del seu grup i fer pressió sobre les delegacions governamentals com és el cas, en la WSSD, del Third World Network o del Danish 92 pel que fa a les ONG. El paper dels grups és, doncs, limitat pel que fa a les sessions oficials però significatiu pel que fa al conjunt del procés.
Cal remarcar, però, que mentre que els estats negocien públicament documents, els grups principals 'no sempre amb la mateixa transparència' prenen posicions i presenten documents mitjançant els seus líders. No oblidem tampoc que la complexitat de la negociació i la pluridisciplinarietat dels continguts requereixen mitjans humans que poques organitzacions i estats tenen. Si agafem, per exemple, la darrera PrepCom IV de Bali (reunió preparatòria de la WSSD), tenim dos documents preparats pel president i el vicepresident que es discuteixen en tres grups paral·lels dividits per capítols, que es reuneixen de 9 a 15 hores al dia en sessions de 3 hores. Al mateix temps s'organitzen de cinc a deu grups de contacte per a temes estratègics (finançament, energia, oceans...), de deu a vint caucus per fer el seguiment i prendre posicions comunes per grups d'interessos geogràfics o temàtics i unes deu sessions anomenades side events organitzades pels membres per informar del que fan o presentar un programa. Les delegacions més preparades disposen d'un torn de dia i d'un altre de nit i d'equips humans d'unes 50 persones (a tall d'exemple, la delegació dels EUA a Bali era d'unes 100 persones). Per tant, podem dir que la majoria d'estats i de representants dels grups principals segueixen reactivament el procés i arriben tot just a estar informats del que passa. Ara bé, en termes de govern, la participació 'fins i tot indirecta i limitada' dels grups principals en el procés de negociació de la WSSD pot qüestionar la pertinença i l'eficàcia d'organitzar conferències paral·leles d'entitats organitzades al marge i a l'exterior de la WSSD. La capacitat d'influència sempre serà superior des de dintre del procés de negociacions i l'organització de conferències hauria de servir per consensuar prèviament les posicions de les entitats o analitzar a posteriori els reptes plantejats per la cimera oficial, però no tant com a cimeres alternatives i paral·leles. Ens trobem, doncs, en un marc molt més democràtic, transparent i participatiu que les negociacions de l'Organització Mundial del Comerç, les quals encara poden requerir l'organització de cimeres alternatives d'entitats.
La natura dels grups principals
Però, què entenem per grup principal, terme que Nacions Unides utilitza de vegades indistintament amb el d'ONG però que comprèn una realitat molt més complexa?
La participació de les ONG ambientals de les dècades anteriors ha quedat substituïda per la dels grups principals que representen nou grups d'interessos diferents: les ONG en sentit estricte, que poden ser més ambientalistes o de desenvolupament, les dones, els joves, els pagesos, les comunitats indígenes, els sindicats, les empreses, la comunitat científica i tecnològica i el món local. Entre aquests grups trobem, en general, una certa sinergia de posicions entre el grup de les ONG, de les dones, dels joves i dels indígenes que s'oposen generalment a la posició de les empreses en un debat que sembla que la comunitat científica contempli amb una certa indiferència. La resta dels grups, com els pagesos, els sindicats o el món local, posen en relleu sobretot el paper que tenen i han de tenir en el futur en matèria de DS.
Totes aquestes entitats poden acreditar-se i tenir accés al procés de negociació de la Conferència Mundial pel Desenvolupament Sostenible que tindrà lloc a Johannesburg. Cadascuna de les organitzacions acreditades representa un grup de pressió organitzat el qual representa, al seu torn, una multitud d'organitzacions o entitats de base. Pot sobtar que Nacions Unides utilitzi el terme ONG en sentit ampli per referir-se als grups principals, cosa que en el cas del món local pot al·ludir a una agrupació que representa els interessos dels governs locals.
De fet, la creació dels grups principals es remunta a la CNUMAD, que va crear aquestes categories sota la pressió que exercien les respectives organitzacions per disposar d'una veu en la conferència. L'existència d'una xarxa mundial es troba, doncs, en l'origen de la seva inclusió com a grup principal en l'Agenda 21. Aquest és, per exemple, el cas del món local reagrupat en associacions de municipis i, en especial, de l'ICLEI (International Council for Local Environmental Initiatives), que va defensar l'any 1992 el paper del món local en matèria de sostenibilitat i que ha estat plenament reconegut amb la inclusió en el Programa 21 de Rio d'un capítol específic sobre agendes 21 locals.
Les regions, una realitat oblidada
En canvi, la inexistència d'una xarxa mundial de governs regionals no va permetre, l'any 1992, cap reconeixement explícit d'aquesta esfera de govern en matèria de DS, tot i el paper que desenvolupen les regions en matèria ambiental, econòmica i social. La diversitat de regions i de règims competencials fa que algunes siguin més assimilables als estats i d'altres als governs locals, atès que les primeres disposen de competències legislatives plenes i les segones de competències de gestió, però aquest fet no ha d'excloure ningú, en cap cas, del compromís envers la sostenibilitat de la mateixa manera que les organitzacions internacionals, els estats o els governs locals, independentment de la seva diversitat, són tots destinataris dels compromisos adoptats a Rio.
Tot indica, de moment, que l'absència de la xarxa mundial de regions pel desenvolupament sostenible provocarà per a la WSSD el mateix oblit que l'any 1992: la inclusió de tots els sectors principals i de totes les esferes de govern amb excepció de l'escala regional. No només els governs regionals no estan citats explícitament ni en els acords de Rio ni en el pla d'acció que s'està negociant per a Johannesburg, sinó que tampoc tenen cap grup principal que representi els seus interessos ni, per tant, cap possibilitat d'acreditar-se directament a la WSSD.
En canvi, quan parlem de dimensió estratègica i territorial, de proximitat, d'eficiència, de govern multinivell per al DS hem d'introduir l'escala regional. La planificació del territori, la protecció de la biodiversitat, la política d'infraestructures, el model de gestió integrada del litoral, la política rural i de muntanya, la promoció de les energies renovables són components fonamentals del desenvolupament sostenible i s'han d'abordar com a mínim a escala regional.
La complexitat dels reptes exposats per la WSSD requereix l'acció conjunta i decidida de totes les esferes de govern juntament amb tots els agents privats, i els governs regionals, que ja s'han implicat en matèria de DS, no en poden quedar marginats en cap cas.
Expert en relacions exteriors i desenvolupament sostenible
