L'excés de consum és pràcticament una religió americana. Amb aquesta frase tan provocativa comença 'How to live with just 100 things' (Com viure només amb 100 coses), l'article que la revista Time publicava fa un parell de setmanes, signat per Lisa McLaughlin. No és aquell clàssic article llegit tantes vegades. Vegeu: americans grassos i amb camises hawaianes, obsessionats amb l'acumulació en les seves formes més excèntriques. L'article, ben al contrari, mostra l'altra Amèrica, tan real com la dels 'white trash', i en canvi tan oblidada per una Europa indolentment segura d'ella mateixa. És l'Amèrica transformadora, incisiva, activista. Si el consum és una religió... l'autora ens presenta la reforma, els singulars Martí Luter i Calví de la societat de consum, la gent que opta per desprendre's de coses i limitar no tant sols la compra, sinó la possessió. Es pot viure només amb 100 coses?
Un empresari californià del món de les noves tecnologies, Dave Bruno, de 37 anys, manté un blog -guynameddave.com- en el qual explica la seva croada minimalista. Dave Bruno diu que sí, que es pot viure amb 100 coses. L'aposta de Bruno no és única, als EUA, per bé que la filosofia que representa de moment es manté com un moviment de base, significatiu, però poc generalitzat. Donar un cop d'ull al diari digital de l'emprenedor en qüestió és divertit, ja que està ple de dilemes: puc viure amb dos parells de texans? I amb un parell de sabates? L'article parla d'altra gent: gent que feia crêpes els diumenges i que fa temps que no treu les paelles de l'armari. A tots ens ha passat, això: aquella època que fèiem iougurts, pà o què sé jo, fins i tot crêpes! Els de les crêpes, ben pràctics, ells, van decidir desfer-se de les paelles especials a través de l'e-bay. La societat del coneixement, a través de les seves aplicacions virtuals, serveix a la desmaterialització de l'economia...
(F)
L'article no es centra tant en la petjada ecològica d'aquest materialisme rampant, sinó que posa l'accent en un aspecte més íntim i quotidià. Tenir moltes coses causa estrés: on les guardem? com les arxivem? cal netejar-les? Fa temps que al nostre país proliferen empreses que lloguen petits cubicles on deixar les coses que no fem servir i que, amb tot, ens resistim a llençar. La malaltia descrita -el nostre món globalitza béns, però també patologies i actituds- no es limita al cas dels EUA. Prenguem-ne nota. I deixem de riure per sota el nas.I si s'acaben les bananes?
Dan Koeppel, autor del llibre 'Banana: the fate of the fruit that changed the world' escriu per al New York Times una impagable peça. L'escriptor repassa breument la història de la banana, un dels primers exemples de producció de cadena alimentària a llarga distància. Ho fa amb un estil amè i ben informat, sense defugir una refrescant ironia. L'autor planteja la següent paradoxa: als EUA les pomes es conreen en bona part del país; és, a més, una fruita molt resistent, que aguanta molt més temps a la nevera, que està adaptada al clima, i que és present en milers de receptes servades de generació en generació... Als mercats, finalment, se'n troben de moltes varietats, fet que, de passada, la fa menys vulnerable a plagues i malalties. Cap d'aquestes característiques les compleix la banana. Cal portar-la de l'Equador -el principal exportador en el mercat estatudinenc-, aguanta molt poc a la nevera i se'n produeix comercialment només una varietat, la Cavendish, vulnerable a qualsevol fong. De fet, un fong ja va portar a l'extinció de l'anterior varietat comercialitzada, fet que quasi va situar a la bancarrota les empreses exportadores.
El cas és que, malgrat ser un producte incorporat fa tot just un segle a la dieta i a la cultura gastronòmica del país, es consumeixen més bananes que pomes i taronges! ... i per si no n'hi hagués prou... les bananes són més barates! Això, diu l'autor, podria estar canviant... bé, puntualitza, de fet "ja ha canviat": el preu a l'alça del petroli anirà en contra aquest fals miracle de l'economia capitalista. Perquè fals? Koeppel explica com les empreses exportadores abaixaven el preu a costa dels drets dels treballadors i gràcies a corruptel·les diverses. Tot això sona a manual antiimperialista dels anys seixanta. Però està publicat al New York Times aquest mateix mes de juny. Alguna cosa està canviant. Alguna cosa, en efecte, ha canviat ja.
Sempre ens quedarà Mart
Viure amb menys de 100 coses, viure sense bananes... sempre ens quedarà Mart! Vet aquí una possible posada al dia, més extrema i desesperada, de la frase de Bogart a la Bergman en la immortal Casablanca de Michael Curtiz. Els mèdia funcionen així. Al costat del càstig, trobem el perdó; el problema, porta també la seva solució; la presó es presenta amb l'escapada. Llegeixo a Reuters que científics de la NASA han descobert, després d'analitzar les dades recollides per la Phoenix Mars Lander, que a Mart es podria desenvolupar alguna forma de vida en un futur pròxim. Són conclusions preliminars, més entusiastes que rigoroses. Potser a Mart podríem viure amb més de 100 coses... i els nord-americans podrien tenir bananes, de nou!
