Tenim un país brutal

Biòleg especialitzat en ecologia
22/07/2018 - 11:58

Potser no en som conscients, però el fet és que tenim un país espectacular. Si alguna cosa m'ha sorprès coneixent gent que treballa en biologia i medi ambient a Espanya i a Europa, és l'alta proporció de gent que ha trepitjat el Pallars alguna vegada a la seua vida i n'ha quedat fascinada. De fet, quan parles amb ells, la majoria fan referència ràpidament a la bellesa dels nostres paisatges, de la gran varietat d'hàbitats, fauna i flora que tenim. Molts d'ells es fan creus que al país del sol i la platja, per molts anomenat el sur caluroso, pugui existir una cosa tan radicalment diferent com els nostres Pirineu i Prepirineu.


Però, per què passa això? Què és el que fa que la nostra terra sigui tan valorada? En ecologia, s'explica que el paisatge canvia en altitud de manera molt semblant a com ho fa en latitud. Dit en altres paraules, el paisatge que podem trobar pujant un cim del Pirineu serà més aviat semblant a un paisatge del nord d’Europa, i no pas al que puguem trobar a la costa mediterrània. De fet, es podria dir que als pallaresos, als pirinencs o als catalans, sense haver sortit del país, tot –o gairebé tot– paisatge europeu ens semblaria familiar. És realment així? Anem a donar-hi un cop d'ull en forma de viatge virtual.

Comencem un viatge cap al Pallars
Començarem el nostre viatge a la costa catalana, on trobarem paisatges típicament mediterranis, amb boscos d'alzines i pins, sureres i matollars. Si avancem cap a la plana de Lleida, ens adonarem que el paisatge cada cop es va tornant més sec, recordant-nos potser a les estepes de l'Est d'Europa. Si continuéssim fins a la frontera aragonesa, intuiríem l'àrid desert dels Monegros, les imatges de les quals ens recorden més a l'Àfrica subsahariana que no pas al típic paisatge mediterrani. 

 

Podria ser l'Àfrica subsahariana, però és el desert dels Monegros. Foto: Cedida

Seguim, ara, amunt cap al Pallars. Els conreus i els secans de la Conca de Tremp deixen pas als paisatges cada cop més verds un cop entrem al Pallars Sobirà. Els fons de les valls s'omplen de pastures i els boscs hi són cada vegada més verds i frondosos. El clima, també, és cada cop més fresc i humit. Tot plegat, cada cop fa semblar més que siguem al centre o nord d’Europa que no pas al sud.

A dalt, les planes verdes de Dinamarca. A sota, l'entrada a les Valls d’Àneu. Tot i l'òbvia diferència en el relleu, el paisatge és força semblant. Fotos: Cedides

El nostre viatge continua creuant Àreu i començant l'ascensió a la Pica d'Estats. A mesura que guanyem en altitud, podem observar com els boscos es van obrint cada cop més, combinant-se amb grans espais verds plens d'herbes i matolls. Per trobar un paisatge semblant a aquest, hauríem de viatjar fins ben al nord d'Europa i Àsia, particularment al centre d'Escandinàvia i la Rússia siberiana, on es localitzen els famosos boscos de la taigà.

A dalt, un paisatge de la Rússia siberiana. A sota, un paisatge d'altura pirinenc. Segur que més d'un s'hauria equivocat si hagués hagut d'escollir a cegues. Fotos: Cedides

Si continuem pujant en altura, ens adonarem que els arbres han desaparegut completament. El paisatge és ara un gran espai obert amb una bona presència de matolls, i amb rierols d'aigua a gairebé cada passa. Encara som al Pirineu pallarès, però si volem trobar un paisatge semblant al que tenim davant hauríem de visitar la tundra, localitzada a Islàndia i a Lapònia, a l'extrem nord d'Escandinàvia. Quan ens aproximem al cim, però, ens adonem que la manta verda i els matolls cada cop són més escassos. En lloc d'això, el que predomina ara és un paisatge de roca, glaceres i neu que resisteix valenta el pas de l'estiu. Els paisatges semblants a aquests els hauríem d'anar a buscar al cercle polar àrtic, Groenlàndia endins.

A dalt, un paisatge islandès. A baix, un dels llacs que envolten la Pica d'Estats. Pareguts força raonables. Foto: Cedides

Valorar el que tenim
Que en poques hores de viatge puguem veure paisatges de gairebé tota Europa és una sort que no tothom té. Això és el que majoritàriament fascina els científics que visiten la nostra terra. Pensem, per exemple, en aquells que han nascut i crescut al nord d’Europa, una àrea plana i de paisatge regular, formada bàsicament per boscs i camps verds. Aquestes persones, en el simple viatge de l'aeroport del Prat al Pirineu, hauran vist més paisatges que en tota la seua joventut. És un fet comprensible i lògic, doncs, que aquestes persones valorin tant el nostre patrimoni paisatgístic.

El Congost de Mont-Rebei, els cims del Montsec, els centenars de llacs d'Aigüestortes o el pla de Boavi són joies paisatgístiques totalment diferents que conviuen en un pam de territori, gràcies a la natura agrest, ferotge i canviant del Pallars. Sovint, ens costa valorar les coses que hem tingut tota la vida. I, per desgràcia, de vegades fa falta deixar de tenir-les per començar a valorar-les. Tenim un país excepcional, un país espectacular, un país que deixa la gent que el visita amb la boca oberta. Tant de bo nosaltres, els que hi vivim cada dia, puguem prendre'n consciència i valorar, estimar i respectar més el nostre patrimoni natural.


 

 

 

Relacionats

Article
Amb més de 30 anys d’història és un de les primeres iniciatives d’educació ambiental de Catalunya

Les visites escolars als Espais Naturals del riu Llobregat es reprendran al llarg d’aquest mes d’octubre. Amb això arrenca també una nova edició del programa Apropa’t al Delta de l’Ajuntament del Prat, un dels primers a Catalunya d’educació ambiental, amb més de 30 anys d’història i pel qual han passat fins ara més de 200.000 alumnes d’arreu de Catalunya.

Reportatge

La nova plaça de les Glòries ja té habitants, a més de veïns. Animalons poc freqüents a l'antic nus viari freqüenten ara la petita zona verda estrenada a l'abril –en vigília electoral– com a primera fase del futur parc. Els passejants es fan creus de sentir grills cada nit entre el trànsit que encara envolta la plaça i de dia poder albirar estornells, garses, becs de corall, merles o tallarols capnegres, a més de les abelles, marietes, libèl·lules i papallones que s'alimenten constantment als arbustos florits. Fins i tot surten bolets a la gespa, una dotzena als punts on els aspersors reguen més del compte.

Notícia

El Banc de Terres és un projecte impulsat pel BCN Smart Rural i creat conjuntament per la Diputació de Barcelona, el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya i l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya i té com a objectiu d'incentivar l'activitat agrícola i ramadera a l'entorn del Parc Rural de Montserrat i intentar recuperar terrenys agrícoles que actualment estan en desús o abandonats per tal d’augmentar les terres arables i facilitar l’accés a la terra a la pagesia de la zona. 

Butlletí