El Sant Pare va parlar del medi ambient. Va dir que calia estar vigilants amb la capacitat de regeneració de la natura i substituir un progrés material abandonat al seu propi dinamisme per respecte a la biosfera. Una biosfera -va assenyalar- que no podia patir l'explotació desordenada de les seves reserves físiques, amb una menció explícita de les reserves no renovables. El Papa també va exhortar a un canvi radical de les mentalitats per assolir els objectius esmentats. A més, va vincular pobresa i deteriorament ambiental, subratllant que amb determinades accions sobre el medi es pot alterar negativament la qualitat de vida de moltes persones.
Igualment, el cap de l'església catòlica va constatar que tots aquests reptes es produeixen en un context on les distàncies s'escurcen gràcies a l'avenç en les comunicacions, en el creixement de la interdependència entre els pobles com a conseqüència del desenvolupament econòmic, un context que -si no ho interpretem malament- hauria de ser favorable en principi a la resolució dels problemes. Aquest petit resum posa damunt la taula alguns elements del missatge que Pau VI va enviar als participants en la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient l'1 de juny de 1972, fa una mica més de 43 anys.
(F)
Aquestes setmanes molts mitjans de comunicació han recollit l'aparició de l'encíclica Laudato Si del Papa Francesc. Naturalment ho han fet amb diferents perspectives segons el seu posicionament. Però en general, i sense ànim de ser exhaustius, es pot afirmar que li han concedit una importància històrica. Aquest adjectiu, històric, és el que ha fet servir la prestigiosa BBC sense anar més lluny. The Guardian, un diari de referència internacional ha dit que era probablement el document papal "més sorprenent i més ambiciós dels últims 100 anys". Potser és ambiciós, però sorprenent no tant: Joan XXIII, Pau VI Joan Pau II i Benet XVI ja van posar per escrit diversos elements de reflexió sobre la qüestió, expressant la sensibilitat existent sobre el tema dels seus respectius moments. I potser caldria matisar que en algun cas amb una modernitat admirable. Per exemple, les observacions de Pau VI no sonen en cap cas antigues. El mateix Papa Francesc al principi de l'encíclica Laudato Si fa un recull de les frases més importants pronunciades pels seus antecessors en el darrer mig segle sobre el medi ambient.
Conservaria l'adjectiu ambiciosa per descriure l'encíclica, bàsicament perquè incorpora molts temes de gran abast en les esferes antropològica, política i econòmica. No és en cap cas una mirada superficial. La qualificaria de valenta, per la voluntat de Francesc de tractar totes les qüestions en els seus veritables termes, sense les vaguetats i els subterfugis atribuïts tradicionalment al discurs de l'església. Francesc critica sense embuts les febles respostes que s'han donat a desafiaments com el canvi climàtic des dels estats, i en especial el fracàs repetit de les grans cimeres mundials, i no té bones paraules per aquells que sobreposen els interessos econòmics a decisions més respectuoses amb el medi. Tampoc falten mencions a les persones i al contrast que existeix entre una suposada consciència col·lectiva creixent sobre el medi ambient i la persistència en certs hàbits de consum que el malmeten. Francesc fins i tot exemplifica aquesta contradicció referint-se a l'ús creixent de l'aire condicionat!
(F)
Mentre tot això passa al Vaticà i es projecta al món, a Espanya diuen que hi ha un canvi polític. La irrupció de noves formacions sembla el gran esdeveniment. Però, sincerament, jo no veig ni grandesa ni ambició i, sobretot, gens de valentia en els partits emergents. Per començar alguns d'ells no volen definir-se clarament pel que fa a la seva ideologia, fins al punt de difuminar les pròpies sigles davant l'electorat. Per continuar, allà on hauríem de trobar-nos de cara amb la novetat hi ha una festa de déjà vus : centralisme, lerrouxisme, un excès de messianisme i unes dinàmiques de pactes amb els partits principals que equivalen a les que han portat a terme en les darreres dècades els partits minoritaris.
Per altra banda, i en l'esfera socioambiental, les noves forces no prioritzen qüestions estratègiques sobre el futur de les renovables a l'estat, l'envelliment i deteriorament del parc immobiliari amb el cost energètic que això implica, o la insostenibilitat del model ferroviari. Una anècdota significativa sobre aquest últim punt. El líder d'un dels partits emergents -el més messiànic de tots- en ser preguntat en una entrevista radiofònica a Catalunya sobre què pensava fer amb el corredor mediterrani, va contestar que desconeixia per complet el tema. I es va quedar tan ample!
Estic molt d'acord, però, amb un missatge que solen defensar les forces polítiques emergents espanyoles: que el canvi és imparable. Efectivament ho és. Consisteix en que cal esperar-ho tot de les persones amb pensaments i accions coherents, per molt que pertanyin a institucions antigues, i que no es pot esperar res dels novells que es presenten com la solució sense saber quin és el problema.
