Anys enrere, un graciós va entrar al terrari dels cocodrils del zoològic de Barcelona. Hi va deixar un peu. En comptes de sumar avergonyiment a la desgràcia, va demandar el zoo. No se li havia dit que els cocodrils són carnívors voraços. I les tanques no eren prou infranquejables, a prova d'irresponsables temeraris com ell. Aquell desafortunat episodi no hauria passat d'anècdota lamentable, si no fos que l'actitud del demandant s'ha generalitzat.
Al baixador de Castelldefels ja només queda el dolor. Que s'accentua en considerar com hauria estat de fàcil evitar la tragèdia. Bastava ajustar-se al que els grans no es cansaven de repetir-nos quan érem petits: no travessar mai la via. La moda de fer-ho, instaurada per una generació d'adelerats amb escassa o nul·la tradició cultural ferroviària, s'està revelant nefasta. Com explicava un maquinista, "el tren no va pujar pas a l'andana".
A la reclamació declinatòria de les responsabilitats personals bàsiques s'hi ha apuntat fins i tot algun diplomàtic. El populisme continua guanyant terreny. Es tracta de transferir a tercers, si pot ser polítics de partits rivals, la responsabilitat de tot. Penós. El bonisme, combinat amb l'exigència d'irresponsables malcriats, ens pot enfonsar en la pitjor de les misèries morals.
"No han avisat que venia un tren", diu l'un. "Ens dies així, els trens haurien d'anar més a poc a poc", opina l'altre. A cap encreuament t'avisen quan vénen cotxes. La complexa programació ferroviària no pot dependre del santoral o de qui va de gresca. És parlar per parlar. O no voler admetre l'evidència: les imprudències acaben malament. No cal culpar tercers. Es veu que els valedors d'aquest model insostenible, acostumats a externalitzar-ho tot, també postulen ara la transferència de les responsabilitats personals.
Ferrocarril
Dit això, admetem que la nostra xarxa ferroviària es troba desbordada. És manifestament insuficient i en bona mesura obsoleta. En els darrers anys s'han fet molts esforços d'adequació, però no pas prou. I no tots prou reeixits. Invertir milionades en AVE per anar de Madrid a Segòvia o de Saragossa a Osca clama al cel quan la xarxa cau a trossos segons on. S'ha aconseguit simultanitzar els trens d'alta velocitat amb nombrosos trams encara sense electrificar.
Rodalies de Catalunya no estan segregades de la llarga distància. És com si el Talgo passés per les vies del metro. La majoria de les andanes són estretes i incòmodes. Hi ha més barreres arquitectòniques que ascensors. Molts combois no passarien una ITV rigorosa. La informació al passatger és sovint confusa o inexistent. El calvari de les rodalies catalanes és cèlebre. L'oferta a penes cobreix la demanda real i en absolut la potencial.
El ferrocarril és rígid i onerós. Però imbatible, si es tracta de transportar molts passatgers o moltes mercaderies. Res no el supera en eficàcia i eficiència en grans àrees metropolitanes. A Catalunya, la xarxa no cresqué durant un segle, tot i que la població es triplicà i la mobilitat obligada es decuplicà, per cap baix. És una gran assignatura mig pendent. I un repte ambiental major, si volem contenir les emissions de gasos amb efecte hivernacle. Ens cal més xarxa i més qualitat de servei. I més sentit de la responsabilitat en els usuaris. Podem prendre mal. Molt més, encara.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
