Què pot fer la investigació econòmica per la capa d'ozó?

Doctor en Economia i director de la Càtedra de Economia de l'Energia i Medi Ambient de la Universitat de Sevilla – Fundació Roger Torné.
28/09/2015

L'aplicació pràctica dels acords assolits al Protocol de Montreal exigeix eines solvents que, a més, resultin factibles en la seva aplicació pels països firmants. Aquestes eines han de ser rigoroses en la faceta científica i transparents en els càlculs que resultin perquè se'n derivarà el repartiment d'esforços i responsabilitats entre els països obligats. En altres termes: cap acord internacional prospera si les eines que s'utilitzen per a la seva posada en marxa funcionen en tot en part com a "caixes negres" que impedeixen veure com s'acaben repartint els objectius i compromisos nacionals.

La investigació econòmica aplicada ha avançat molt en tècniques de càlcul de la petjada que l'activitat econòmica deixa en, per exemple, gasos d'efecte hivernacle, ús de l'aigua, de la terra o de l'energia. També és possible calcular la petjada d'aquesta activitat en les substàncies que esgoten la capa d'ozó.

1. Elaborar un inventari de les emissions que danyen la capa d'ozó

Per aconseguir-ho és necessari disposar d'un inventari d'emissions d'aquestes substàncies tan testat com els inventaris nacionals d'emissions de gasos d'efecte hivernacle. No en va, l'elaboració d'aquests inventaris va ser la primera mesura que es va posar en marxa després de la firma el 1997 del Protocol de Kyoto, un document que inspira en no poca mesura el Protocol de Montreal. El procés d'elaboració dels inventaris nacionals va incloure un sistema de supervisió mútua que reduïa al mínim els espais de desconfiança entre les parts o països implicats. A més, l'enviament de tots els inventaris a les Nacions Unides introduïa un filtre addicional per garantir la qualitat de les dades, unes dades que després serveixen per l'elaboració dels informes periòdics del Panell Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic.

Aquest és el primer pas que ha d'assolir-se en una eficaç prevenció de la capa d'ozó, és a dir, disposar d'informació fiable i fàcilment accessible sobre les emissions nacionals de les substàncies que esgoten la capa d'ozó.

L'anàlisi econòmica aplicada ha demostrat que es poden obtenir resultats molt estilitzats amb models multisectorials basats en l'anàlisi input-output. D'aquesta manera, és possible afinar en la recomanació de mesures eficaces de mitigació d'aquestes substàncies orientades als principals sectors econòmics responsables.

2. Calcular el dany que cadascuna d'elles causa a la capa d'ozó

El segon nivell en què és útil l'anàlisi econòmica en la preservació de la capa d'ozó és el càlcul de la petjada que cada producte deixa a la capa. Tinguem en compte que la finalitat última és etiquetar els diferents productes amb la petjada o impacte que provoca a la capa d'ozó. Després, la responsabilitat recau en el consumidor o en les autoritats que han de prendre una decisió última sobre les conseqüències de comercialitzar els diferents productes. Actualment, l'anàlisi econòmica pot determinar de manera molt fiable la petjada dels diferents productes a la capa d'ozó sempre que la qualitat de les dades sobre les quals es realitzin els càlculs sigui suficient.

3. I decidir qui és el responsable: qui produeix o qui consumeix

El tercer i últim nivell en què pot contribuir l'anàlisi econòmica en l'aplicació efectiva d'acords internacionals com el Protocol de Montreal és en el repartiment internacional de responsabilitat i esforços. La qüestió no és gens immediata però hi ha mecanismes per trobar-hi solucions.

La qüestió central a resoldre està directament relacionada amb el comerç internacional. Així, quan es fabrica un determinat producte industrial en un país i aquest procés productiu deixa una petjada que impacta sobre la capa d'ozó, quin país ha d'assumir el cost de reparació de la capa?

Una primera resposta convidaria a dir que el país on es fabrica el producte amb petjada sobre la capa d'ozó és també el responsable de desenvolupar polítiques de mitigació o de reparació. Per exemple, seria aquest país qui hauria d'afavorir canvis en els processos productius que reduïssin petjades futures. Aquesta visió de les coses es denomina principi de país de producció i és el que fins ara ha prevalgut en l'aplicació del Protocol de Kyoto.

Tanmateix, davant la pregunta anterior també hi cap la resposta que sosté que el país responsable últim de la petjada provocada és el país de residència del consumidor final del producte. El raonament que hi ha rere aquesta resposta és que el consumidor final és el responsable que el producte es fabriqui i, també, de la petjada que deixa a la capa d'ozó. D'això se'n diu principi del consumidor i no ha tingut ressò encara en les negociacions internacionals en matèria de protecció ambiental.

A l'economista, com a altres científics i analistes, no correspon l'elecció del criteri de repartiment de responsabilitats. Però sí que correspon el desenvolupament de tècniques solvents que resultin factibles d'aplicar, que dissipin els dubtes entre els actors internacionals i que facilitin un eficaç governament de qüestions d'interès comú com la preservació de la capa d'ozó.

 

* Article publicat a Inspira. La revista de la Fundació Roger i Torné 

Doctor en Economia i director de la Càtedra de Economia de l'Energia i Medi Ambient de la Universitat de Sevilla – Fundació Roger Torné.
Etiquetes: 

Relacionats

Butlletí