Quanta gent conèix El Remolar?

Molt es parla en els últims temps —a batzegades, com funciona tot en una cultura immediatista i incapaç de retenir res en el temps— de l’ampliació de l’aeroport del Prat.  Pel que tinc entès, sembla bastant encarrilat; i així ho demostra la licitació dels darreres dies que ja va donant empenta al tret de sortida de les obres. Tant i fa que s’hagi de destruir un dels pocs ecosistemes complexos que queda a la perifèria de Barcelona, de fet, així es podrà sumar al forat negre de biodiversitat que s’estén gairebé a cinquanta kilòmetres a la rodona.

I això, malgrat els esforços titànics de la natura per resistir. Em segueix semblant increïble trobar una colònia estable de xoriguers a Montjuic, lluitant contra vent i marea, subsistint i prosperant. Així ho demostren les cries que tenen cada any. I el mateix amb els mussols. O els oriols que es troben a Collserola a l’estiu. Un exemple de resistència i resiliència. Malgrat nosaltres. Malgrat la contaminació, els cinc graus de diferencia entre la metròpolis urbana i els afores, i malgrat la manca de cobertura vegetal, els verins, atropellaments i la llista interminable de impediments que dia a dia els humans li plantem a la natura. “Tot això és nostre!”, sembla que li reclamem, “I el que tenim nosaltres, no ho volem compartir amb tu!”.

Però malgrat que se’n parla molt, hi ha algunes coses que no es diuen. Creuava la passarel·la de fusta de l’entrada a l’espai del Remolar, allà on hi ha basses i amagatalls per anar a observar fauna, i pensava: “Quanta gent, realment, deu conèixer aquest lloc?”. Estic bastant segur que el percentatge és baix. No t’hi trobaràs par una aglomeració —per sort—, tenint en compte els gairebé quatre milions de persones que viuen a l’àrea metropolitana, i la meitat son habitants dels pobles veïns que hi van per passejar, de passada, o de casualitat. Se’ls veu de lluny.

El volum de persones que es sent interpel·lada per l’ampliació de l’aeroport, no es veu relacionada amb el volum de persones que realment fa ús de les zones que es perdran. 

Què vull dir amb això? Doncs que el volum de persones que s’ha sentit i es sent interpel·lada per l’ampliació de l’aeroport i tot el que implica, no es veu relacionada amb el volum de persones que realment fa ús de les zones que es perdran. Em sembla ben positiu, perquè posa en valor la implicació social i no només de qui es vegi directament perjudicat, i això és un pas clau en la conservació del futur. Però també deixa algunes situacions a l’aire que son, com a mínim, curioses.

Per exemple, l’aguait de la maresma —al Remolar— és a tocar de la pista d’enlairament. De fet, des de l’interior de l’aguait, mentre observes els flamencs, els estornells i les fredelugues, cada trenta o quaranta segons s’enlaira un avió. I et passa just per damunt. Tant a prop que pots llegir les lletres de la companyia, veure els cargols del fuselatge i potser inclús saludar al pilot. El soroll és eixordador, i la visió francament impressionant.

Impertèrrits, a escassos metres d’un complex gegant, tòxic i sorollós, els animals sembla que hi estan com si no passés res. No s’immuten ni una mica quan els decibels amenacen amb arrencar-te la gorra, i descansen tranquil·lament, mengen, o fan les coses típiques dels animals salvatges. En canvi, jo allà, no puc evitar remugar o tapar-me les orelles escandalitzat.

Per tant, tot i que és evident que l’ampliació de l’aeroport amb la conseqüent destrucció de gran part dels aiguamolls és una atrocitat ambiental, estem obviant altres coses. Com per exemple, que ja hi ha una afectació molt severa de l’entorn; perquè potser aquests animals residents o acostumats a aquest indret s’hi queden, però segur que un percentatge majoritari prefereix evitar-lo, agreujant així la desertificació de biodiversitat de la zona. I amb la pèrdua de la Ricarda, avançarem un pas més.

No només s’ha de tenir en compte l’impacte directe —que probablement ja consti en els estudis d’impacte ambiental que faran servir per eixugar-se el cul—, sinó també en com més pistes portaran més trànsit d’avions, més infraestructures, més soroll, i per tant més declivi i destrucció de l’entorn natural.

En tot això pensava mentre passava a la vora de la casa de fusta de l’estació biològica —sempre tancada, no l’he vist mai oberta— intentant no quedar-me sord dels avions que passaven a poques desenes de metres sobre el meu cap. En els breus espais de silenci, m’esforçava en sentir el cant d’algunes ocells, a veure si podia trobar alguna espècie interessant. I de nou, un altre avió.

Al final, tot i que és impossible sentir-se a la natura veient, sentint i notant la civilització tant a la vora, vaig arribar a la conclusió que seguia sent una llàstima que no hi anés més gent. Continuant amb la dinàmica del conèixer per protegir, és molt probable que una gran quantitat de les persones que llegeixin —inclús opinin— sobre l’ampliació de l’aeroport, mai hagin posat un peu al delta del Llobregat. Es formaran opinions, arguments, i defensaran postures, però no hauran vist amb els seus ulls una àliga perseguint els ànecs a la Ricarda, ni hauran sentit el brunzit de les ales dels limícoles al volar a pocs centímetres de l’aigua.

Sembla que finalment es perdrà la batalla, i la Ricarda passarà a ser part del record. Plou sobre mullat, i una zona ja maltractada per l’ús intensiu serà devastada per convertir-se en un erm al servei del capital i l’economia. El medi ambient i la fauna no donen diners, deixem-nos de punyetes. Però encara quedaran més batalles en el futur. Seguirà quedant el Remolar. I potser, si més persones el coneguessin, en fessin un bon ús i gaudissin de les restes d’entorns naturals que ens queden, la propera batalla tindria més oposició.

Us convido, doncs, a visitar aquest espai, encara que no estigui al nivell dels documentals de flora i fauna d’altres llocs, és la riquesa natural que tenim a prop. Aus, mamífers, rèptils, amfibis i insectes. Aneu-hi. Deixeu-vos seduir pels pocs animalons que hi queden, i probablement la visió esperpèntica de la humanitat assetjant els pocs reductes que queden de biodiversitat us faci creure més en la necessitat d’un canvi. Que siguem cada cop més, i que les properes batalles no ens siguin guanyades amb tanta facilitat. Ja que no ho faran a la COP30, que siguem nosaltres qui planti cara.