El temps subjectiu no depèn de la rotació de la Terra, que marca dies i hores. Ens passen les hores volant en situacions agradables o de molta feina, mentre que els minuts se'ns fan eterns a la butaca del dentista. De petit, un curs acadèmic em semblava llarguíssim i ara trobo que no dóna per a res. Albert Einstein conferí cos teòric a l'univers temporal amb la seva teoria de la relativitat. Però el relativisme perceptiu del temps quotidià és una altra cosa. Depèn de la rotació de la nostra ment, que gira al seu aire.
A "El espíritu de la colmena", Víctor Erice construí un relat fet de pauses i paisatges mínims. Els temps hi transcorria lentament, però els personatges extreien vivències de cada irrellevant segon fins a construir un riquíssim món de sensacions íntimes. Vivien a poc a poc, però no vivien poc. A l'altre extrem, hi ha les pel·lícules de Quentin Tarantino, per posar un exemple. Hi passen tantes coses que no tens temps de viure'n cap.
Avui dia, a Occident, vivim al galop. Fem les coses per a tenir-les acabades, ens les traiem de sobre sense assaborir-les mentre passen. Els fills són una càrrega més, en comptes d'una fascinant vivència. El feminisme, en lloc de combatre el trepidant (i lamentable) univers masclista, l'emula. Ni els objectes no duren, perquè els fan per a llençar-los de seguida. Llàstima que Franco visqués tant quan tant costava que els anys passessin... També és pega.
