Ponzi

Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
04/01/2010 - 00:00
Els primers a alimentar la insensata esperança de tornar a créixer desbocadament per a embadalir-se amb rendiments ficticis són els estafats per la crisi en curs

Carlo Ponzi, vividor parmesà, emigrà als Estats Units l'any 1903. Després d'alguns robatoris i estafes menors, ordí una colossal ensarronada que el féu multimilionari en pocs mesos. Garantia rendiments que doblaven el capital en un trimestre, per la qual cosa milers de babaus li confiaren els seus estalvis. O no tan babaus, perquè, al principi, al cap de tres mesos, efectivament, els tornava el doble del capital confiat.

Teòricament, obtenia aquesta fantàstica rendibilitat en unes habilidoses operacions de compra-venda. En realitat, no comprava ni venia res: pagava amb els diners que li acabaven de confiar nous ambiciosos inversors enlluernats. A l'estiu de 1920, un any després de començar l'operació des de zero, rebia diàriament dipòsits per valor de 250.000 dòlars (3 milions actuals). L'evident insostenibilitat del seu sistema piramidal obligà les autoritats a aturar el procés, cosa que arruïnà, és clar, els inversos del darrer trimestre, que ho perderen tot.

El negoci teòric es basava en una altra astúcia: comprava a preu europeu cupons postals de resposta prepagada (aleshores la comunicació gravitava en el correu) i els venia a preu americà, en plena inflació. Hi havia un cert marge, moralment fraudulent, però legalment permès, que li permeté fer alguns calerons. Amb aquest botet atragué els incauts i es llançà a la seva formidable estafa piramidal.

O sigui que prefigurà les maniobres dels moderns prestidigitadors financers que ens han dut a la crisi actual: negocis inicials basats en beneficis marginals subsegüents a l'externalització immoral de costos no satisfets (equivalents al tripijoc dels cupons de Ponzi) i posterior sobrepreciació de béns diversos, sobretot immobiliaris. Nihil novum sub sole.

McDonough
Ponzi acabà a la presó. Alguns malabaristes financers actuals, també. Però poquets. Molt poquets, atesa la magnitud de l'engany. La primera estafa global de la història, ben mirat. Ens costa d'admetre-ho, perquè, de fet, ens ha posat a tots en ridícul. Ens hem deixat engalipar per una colla de xerraires de fira. Que hi tornen, per cert, i ja parlen de la progressiva "normalització" del sistema. Normalitzar vol dir tornar a l'espiral desenvolupista, o sigui a l'economia piramidal? Sí, vol dir exactament això.

Es tracta de tornar a créixer desbocadament per a embadalir-se amb rendiments ficticis, en el més pur estil Carlo Ponzi. Sembla mentida, però els primers a alimentar aquesta insensata esperança són els acabats d'estafar, potser vostè mateix. Amb els inversors de Ponzi va passar igual: atribuïen la seva ruïna als jutges que van enviar l'estafador a la presó. Al capdavall, ell bé que els pagava...

Cradle to grave (del bressol a la tomba). Vet aquí el nord piramidalista de l'actual sistema insostenible. Fabriquem residus, perquè produïm per llençar. Res no es repara, generem el triple de brossa domèstica que fa trenta anys, cremem gasolina ineficientment i aboquem el diòxid de carboni a l'atmosfera. Cradle to cradle (del bressol al bressol). És la divisa de William McDonough, el gran subvertidor del disseny industrial, pensador de l'eficiència, la durabilitat i la reutilització. Contra Ponzi, McDonough. Any nou, vida econòmica nova: prou piràmides, prou creixement quantitatiu il·limitat. Contra neoliberalisme, sostenibilitat. Triï.

*Article publicat a El Periódico de Catalunya

Director general d'ERF