Per Reis no vull carbó, que ja el poso jo! (per Didac Ferrer)

Institut de Sostenibilitat, UPC
01/06/2006 - 00:00
Didac Ferrer, coordinador del Pla de Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya, reflexiona en aquest article sobre les festes nadalenques tot remarcant la insensatesa d'alguns dels seus capítols més destacats. La peça d'opinió de Ferrer és un contrapunt que combina ironia i reflexió, molt apropiat per tancar la bogeria desfermada de dues setmanes de gran consum i malbaratament de recursos. Fins l'any vinent?
La nit de Reis vaig tenir la sort d'escoltar les paraules que ses majestats d'orient pronunciaven des del balcó de l'ajuntament d'un poble del Maresme. Com s'escau, no va faltar la pregunta "heu estat bons minyons?". Un d'ells va preguntar si havíem fet adequadament la recollida selectiva, i ens va fer repetir la cantarella dels residus i dels colors dels contenidors. Imagino que no va ser un fet aïllat, i que altres poblacions van viure una situació semblant. He de dir que em vaig quedar amb un sensació agredolça: per una banda, està bé aprofitar aquestes ocasions per llençar missatges com aquest. Que sa majestat tan venerada pels més petits digui això, deu tenir la seva influència. Però, per l'altra banda, no deixa de fer una sensació un xic ridícula que precisament aquesta sigui gairebé la única consigna sostenibilista que rebem per Nadal. Durant aquestes festes, és, de fet, fabulós com en ben pocs dies podem arribar a acumular una llista d'accions irracionals des d'una perspectiva de supervivència planetària. D'entrada, uns dies abans, anem a fer un volt pels carrers més comercials de la ciutat. Allà, veiem com les botigues, a vessar de gent, mantenen les portes obertes de bat a bat i vomiten escalfor a dojo mentre a fora fa un fred que pela. O és el mateix, malbaraten absolutament l'energia que tots sabem que no és un bé ni gratuït ni infinit. La següent parada: fem-la per contemplar el magnífic col·lapse circulatori que s'organitza en els centres, prova flagrant que encara avui, venir en cotxe a centre ciutat és percebut com un acte lògic i raonable per una gran part dels ciutadans. Mentre esperem l'autobús, atrapat en el col·lapse, ens podem entretenir una estona calculant l'energia que podríem estalviar si enlloc d'encendre els llums nadalencs a mitjans novembre ho féssim unes setmanes més tard, com alguns ajuntaments (és el cas de Súria si llegim el seu ban), han fet aquest any. Constatem, també, el frenètic afany de consum que ens agafa a gairebé tots, i que ens fa envair botigues i centres comercials de forma gairebé malaltissa, sovint estirant més el braç que la màniga i fent poc sostenible el nostre esmunyedís capital. Per reprendre forces, assistim a algun àpat d'aquests de plats infinits, on quan ens aproximem al punt central del festí els apetits dels convidats ja estan defallint i els plats comencen a retornar a la cuina tal com en surten. Especialment el salmó aquell ben rosat, que ara sabem que ve de piscifactories xilenes que han aconseguit desequilibrar completament l'equilibri ecològic, social i econòmic de la zona on estan implantades. I després de totes les festes nadalenques, anem a fer una ruta pels contenidors, per prendre les mesures que tot aquest embogiment comporta en termes de caixes, papers, embolcalls i altres residus que desborden habitualment per tot arreu. Algunes administracions i entitats han començat a fer campanyes de "Nadal sostenible" (en aquesta adreça teniu un altre exemple, i també en aquesta altra), i cal celebrar-ho. En general, la majoria se centren en la qüestió dels residus, del trànsit i cada vegada més de l'energia, encara que n'hi ha que van més enllà. Però en el fons encara sembla, com tantes vegades, una gota en l'oceà davant del panorama del consum. És una esquizofrènia que ja vivim regularment, i que aquests períodes amplifiquen com si d'un altaveu es tractés. Seria fals negar que aquestes dates també són moments on fem esforços per humanitzar-nos tots plegats, desempolsant la fraternitat i altres valors humans, i apel·lant a la generositat i a la solidaritat amb els més pobres. Però avui encara el valor de la responsabilitat amb les generacions futures és pràcticament invisible a peu de carrer. Recordar que hi ha un futur i que depèn del nostre model de desenvolupament hauria de fer-nos posar èmfasi en aquests moments "culminants" dels nostres cicles anuals. Ho penso, especialment, pensant en els seus protagonistes, les criatures, que amb tanta il·lusió viuen tots aquest dies, i que van assumint com a norma una manera de fer que, gest a gest, les ajuda a empitjorar el seu futur. Davant de tot això, jo, malgrat tot, ja pronostico que el 2006 seguiré portant-me bastant malament amb l'atmosfera i superaré la taxa d'emissions que em pertoca per ser un ciutadà sostenible (1,40 Tn CO2 equivalent segons l'IPCC). Tanmateix espero que els Reis, l'any vinent, preocupats pel canvi climàtic, enlloc de carbó, que aquest ja el poso jo, em portin bons de compensació de carboni. Feliç 2006!
Coordinador del Pla de Medi Ambient de la UPC.

Relacionats

Butlletí