Paradisos perduts? (per Enric Sala)

En el nostre món globalitzat, on veiem en directe el que suceeix a l'altra banda del món i on els satèl.lits poden fotografiar des de l'espai qualsevol punt de la terra, sembla impossible descobrir paradisos perduts. O potser no? En les dues darreres setmanes els medis de comunicació ens han informat de la descoberta de dos d'aquests suposats paradisos, indrets allunyats i inexplorats on la vida roman salvatge i inalterada per les activitats humanes. Una d'aquestes troballes és una veritable descoberta; l'altra, una manifestació de la pèrdua de memòria històrica de la que patim. La primera notícia es referia a la descoberta d'una selva tropical on l'home no hi ha viscut mai, un "món perdut" amb espècies d'ocells desconegudes, flors gegants i animals estranys sense por a l'home, en les muntanyes a l'oest de Nova Guinea. Un equip d'investigadors del Estats Units, Indonèsia i Austràlia van passar un mes a les muntanyes de Foja. La zona és tan remota que els investigadors van haver d'utilitzar helicòpters per arribar-hi. En aquelles muntanyes despoblades trobaren grans mamífers, incloent una espècies de cangur arborícola, que han estat conduïts al límit de l'extinció arreu. També trobaren 20 noves espècies de granotes, quatre noves espècies de papallona, i cinc noves espècies de palmeres. Es miri com es miri, aquesta selva és primigènia, semblant a les selves primitives on els humans encara no havien fet acte de presència. Efectivament, es tracta d'un paradís perdut, d'una veritable sorpresa. La segona notícia parlava de la troballa d'una muntanya submarina al Carib amb una diversitat biològica extraordinària. Un equip d'investigadors americans i de les Antilles Holandeses van fer immersions durant dues setmanes al gener d'aquest any a l'atol.ló de Saba, a les Antilles Holandeses, 250 km al sud de Puerto Rico. Van trobar-hi 200 espècies de peixos, de les quals dues espècies de peixets que viuen dins d'unes esponges són noves per la ciència. També van trobar-hi uns fons extensos coberts d'algues, amb 12 espècies noves. Els investigadors van destacar la importància de l'abundància d'algues, dient que les algues són essencials per mantenir la diversitat biològica dels esculls de corall. Hom diria que estem en presència d'un altre paradís perdut, però no és cert. És més, aquestes no són bones notícies. Per què? Senzillament, perquè quan es tracta del mar, ja no sabem el que és "natural" o "verge". El que és natural per nosaltres és el que vam veure quan érem petits, o poster el que ens van explicar els pares o veure en una pel.lícula. Però el fons del mar ha estat pràcticament invisible pels humans fins fa poques dècades, des de que es va inventar l'escafandra autònoma, així que la nostra memòria històrica de la vida submarina és molt recent. Per exemple, els científics van començar a estudiar els esculls de corall amb immersió als anys 1950, quan els esculls ja havien sofert els impactes de l'home. Al Carib, quan s'hi submergiren per primera vegada, els grans peixos ja eren rars. Però estudis històrics que s'han publicat recentment mostren que els esculls pristins del Carib eren plens de taurons, meros, cocodrils, tortugues, foques, i, sobretot, plens de corall. En canvi, les algues eren molt rares, perquè els esculls eren plens de peixos herbívors i eriçons de mar, que mengen les algues amb voracitat. És a dir, en un escull de corall verge pràcticament no hi ha algues. Tornem a Saba. Segons la notícia, Saba és ple d'algues i peixos petits. Però en cap lloc no es mencionen taurons, peixos grans, o gran abundància de corall. Clarament, ens trobem davant d'un cas de provincialisme històric, on la pèrdua de punts de referència fa que cantem victòria quan de fet estem contemplant un desastre. Malhauradament, en aquest món globalitzat quedem molts pocs llocs remots al mar, molt pocs indrets supervivents de la bogeria humana. Sigui com sigui, seguirem buscant paradisos perduts, espais verges, records del planeta de l'època en que els humans eren només un somni. Els humans necessitem trobar aquests espais per recordar-nos d'on venim, per arrelar-nos en un planeta que s'ens escapa. D'alguna manera, trobar aquests paradisos és una forma de renaixença.