L'Acadèmia Sueca, la Reial Acadèmia Sueca de Ciències i l'Institut Karolinska concedeixen els Premis Nobel de literatura, física, química i medicina, que es lliuren a Estocolm; el parlament noruec, dóna el de la pau, que es lliura a Oslo. El de la pau és un Nobel "menor", la cotització de la pau no és gaire alta al mercat dels respectes. Però és un Nobel de debò, mal que hagi estat concedit a algú com Henry Kissinger (1973).
El de 2004 recaigué en Wangari Maathai, biòloga i activista kenyiana que ens acaba de deixar. Maathai s'inventà el Green Belt Movement: organitzà les dones per a la plantació de més de dos milions d'arbres en àrees àrides del seu país i lluità pels drets de la dona. Fou la primera doctora de l'Àfrica oriental i una política remarcable, envoltada d'incomprensió (d'animadversió, més aviat). La vaig conèixer en un seminari. Era riallera i polèmica. Unes quantes com ella serien una benedicció per als països africans.
Alguns haurien volgut que a Maathai l'hagués seguit l'any 2008 Irena Sendler, una velleta de quasi cent anys. Era alemanya, però es llogà de lampista al gheto de Varsòvia per salvar nens jueus. En va treure 2.500, amagats en la seva caixa de materials. Acabada la guerra, els trobà pares adoptius. Una heroïcitat massa domèstica que es valorà menys que els grans gests i el Nobel anà a Al Gore. En tot cas, Maathai i Sendler, ja traspassades, són un exemple admirable. Moralment, ambdues tenen el Nobel als meus ulls. Gràcies!
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
