Ni fred, ni calor

Tots els estats del món s'han compromès a París a lluitar contra el canvi climàtic
Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
07/01/2016

«Mira: zero graus, ni fred ni calor». És un acudit molt antic, però encara fa gràcia. L'any 1742, el suec Anders Celsius ideà l'escala centígrada, basada en el canvi d'estat de l'aigua: 0ºC correspon al punt de congelació i 100ºC al d'ebullició. Al món anglosaxó també es fa servir l'escala que el germanoneerlandès Daniel Fahrenheit havia creat l'any 1714 (0ºC equival a 32ºF). Encara n'hi ha hagut una tercera, la proposada l'any 1731 pel francès René Réaumur, emprada a Europa central i Rússia durant força temps. Així que, per sorprenent que resulti, els humans no hem pogut expressar amb exactitud la temperatura en què vivíem i passaven els fenòmens físics fins ben entrat el segle XVIII. Avui podem dir amb raonable precisió que comencem a patir fred per sota dels 14-15ºC i que comencem a tenir calor per sobre dels 25-26ºC. És una finestra ben estreta, de només una dotzena de graus. En efecte, la temperatura més baixa possible o zero absolut, establerta d'acord amb els principis de la termodinàmica pel britànic Lord Kelvin l'any 1848, se situa a -273,15ºC, mentre que la temperatura més alta és indeterminable (el nucli del Sol, per exemple, està a més de 15 milions de ºC). Així que en un ventall d'uns quants milions de graus experimentables al nostre sistema solar, els humans ens gelem o ens abrusem per sobre o per sota d'un miserable interval d'una vintena o trentena de graus a tot estirar.

¿A qui li pot estranyar, doncs, que tot aquest enrenou de la Conferència sobre el Canvi Climàtic tinguda a París hagi girat entorn d'una anòmala variació d'un parell de graus en la temperatura global del planeta? L'objectiu més ambiciós és que la temperatura global a l'any 2030 no superi en més d'1,5ºC la imperant al començament de la Revolució Industrial. Per ignorància o per mala fe, algunes persones (bastants: massa, en tot cas) ridiculitzen aquest increment d'1,5 o de 2ºC, sense adonar-se que suposa un enorme 10% del nostre marge de comoditat com a espècie.

Però el tema no és aquest. Si el canvi es limités a això, bastaria de desabrigar-se una mica. La qüestió és més transcendent que la nostra comoditat tèrmica personal. La qüestió són els trasbalsos atmosfèrics associats a aquest petit increment tèrmic, amb les seves conseqüències meteorològiques (fredorades, sequeres, huracans, pluges severes, fenòmens extrems, etcètera), són els desacoblaments en els cicles biològics de moltes espècies (migracions a contrapeu, floracions a destemps, flagells agrícoles, etcètera), és l'exaltació de determinats escenaris epidemiològics (proliferació de malalties pulmonars, asma, etcètera), és la fusió parcial dels sòls hiperboris glaçats i dels glaços continentals (emissió de gasos edàfics, pujada del nivell del mar, etcètera), i són encara altres trasbalsos menors. La qüestió, en definitiva, és una substantiva alteració ràpida de l'statu quo en què s'ha desenvolupat tota la nostra estratègia d'ocupació i utilització del planeta. No té sentit referir-se a les condicions imperants a la Terra en altres èpoques geològiques: aleshores, els humans no hi érem. El que ens ha de preocupar és que aquestes condicions canviïn ara i de forma relativament sobtada. Al planeta, tant se li en dóna (no cal salvar-lo de res); als humans, ens hi va molt.

Des de fa tres segles tenim escales de mesura i aparells per determinar la temperatura amb precisió. El desenvolupament de les tecnociències ens ha situat a un nivell de coneixement mai vist abans. I també ha comportat externalitats climàtiques molt negatives per als nostres interessos, a causa de les emissions de diòxid de carboni subsegüents a la crema massiva de carbó, petroli i gas natural, també a causa de les emissions de metà agrícola i ramader. Sabem que tenim un problema ambiental greu i que l'estem ocasionant nosaltres mateixos. És lògica, doncs, una reacció igualment tecnocientífica i també, encara més, una reacció socioeconòmica. La primera fa temps que hi és; la segona, tot just apunta i encara enmig de grans reticències, perquè comporta vèncer moltes inèrcies (la famosa mandra dels humans) i contrariar alguns interessos.

La Conferència sobre el Canvi Climàtic a París (la 21a de les celebrades en els darrers 20 anys entre les parts implicades, d'on surt l'acrònim COP21 amb què s'ha conegut) marca un punt d'inflexió. Hi han participat 195 estats (tots els internacionalment reconeguts), 171 dels quals hi han acudit amb diferents programes voluntaris de reducció d'emissions o d'adaptació al canvi. Tots s'han compromès a treballar perquè l'any 2030 la temperatura global no superi en més de 2ºC la que hi havia abans de la Revolució Industrial. No queda clar com ho faran, però han reconegut que ho han de fer. És un gran primer pas. Que quedarà en res si no es concreta i si no en vénen més. Que prevalgui l'esperança.

*Article publicat a El Periódico de Catalunya

Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
Etiquetes: 

Relacionats

Butlletí