La maternitat insostenible

Imatge d'una de les assemblees del Pacte per la Sobirania Alimentària, impulsat per l'acTe.

Foto: GETTY IMAGES

Durant anys hem posat el focus en separar la maternitat del fet de ser dona, cosa absolutament necessària per a la nostra alliberació, però hem oblidat les dificultats, les discriminacions i la devaluació social que implica ser mare avui en dia. En cap altra espècie com en la humana, les estructures socials són tan adultcèntriques ni és tan complicat criar. Les comunitats animals es bolquen en les necessitats de les mares i la seva prole. La nostra sembla boicotejar-les. 

Aproximadament un 30% de les dones que van néixer a finals dels anys setanta, no tindran fills. Un 23% d’aquestes, no és perquè no ho vulguin, sinó perquè s’han vist forçades a postergar la maternitat.

Els partits conservadors pro vida i pro família tradicional, no adopten cap mesura eficaç de suport a la criança. Si no ets una mare sacrificada ets una mala mare, però la paradoxa és que no es pot ni ser tradwife, avui en dia, perquè els sous mitjans no són suficients per sustentar un model tradicional d’home proveïdor i dona criadora. Assenyalar les mares treballadores de persones superades per la seva mania de voler-ho ser tot, és l’excusa del capitalisme per no haver d’assumir les seves mancances i una manera que tenen els governs d’espolsar-se l’obligació de pensar unes polítiques familiars reals que no es recolzin en les responsabilitats individuals. 

Hi ha hagut millores en aquest sentit, com l’ampliació dels permisos de maternitat i de paternitat i els vuit dies de permís retribuïts per a la cura de fills menors de vuit anys, que la UE va forçar a Espanya a aplicar. El problema és que només afecta les criatures nascudes a partir del 2 d’agost del 2024 i que gairebé cap mesura, excepte la paga mensual a mares treballadores fins als tres anys, té perspectiva biològica o de gènere. Les ajudes no poden ser igual per al progenitor que no ha parit, que no alleta, que no reprioritza la feina ni perd poder adquisitiu per cuidar, que socialment no porta sobre les espatlles el paper de ser el més adequat per criar.  

Aquesta igualtat que desiguala, potser es deu al fet que fins fa poc les feministes estàvem més preocupades per ajudar els homes a entusiasmar-se per la paternitat i les cures que per la nostra realitat i perquè el desig de maternitat s’ha infantilitzat i menystingut sovint des de les esquerres, que han considerat que aquesta crida i aquesta experiència, que veritablement et travessa físicament i psicològicament, és un mandat patriarcal.

Per realitzar-nos personalment, ser independents econòmicament i ser mares presents practicants de la criança conscient i la maternitat sostenible, acabem treballant com si no tinguéssim fills i maternant com si no treballéssim

Llavors, per acomplir amb totes les facetes en les quals volem excel·lir, per realitzar-nos personalment, ser independents econòmicament i ser mares presents practicants de la criança conscient i la maternitat sostenible, acabem treballant com si no tinguéssim fills i maternant com si no treballéssim; és a dir, convertint l’existència en un estrès i en un mar d’ansietats i de culpes, sense temps per arribar a res ni encara menys per organitzar una revolució. Però si deixem d’autoexigir-nos complir el paper que el sistema ha preparat per a nosaltres, no hi ha manera més rotunda d’adonar-te que el capitalisme extractiu no funciona que tenir un nadó als braços. No hi ha persona més perillosa per l’statu quo que una mare amb idees pròpies que no escolta els dogmatismes ni els especialistes de torn. La maternitat no és un infern, no podem gaudir-la amb tot el seu potencial.

Són molts els pesos que les mares carreguem. En els últims temps, a la responsabilitat de mantenir a un ésser humà en vida, s’hi ha afegit la de portar una vida sana, la de no traumatitzar la criatura –abans, si la traumatitzaves una mica tampoc era tan greu–, la de salvar l’educació del país –comptant amb l’ajuda d’uns professionals de l’educació sobrecarregats i en peu de guerra– i, per acabar-ho d’adobar, la gran tasca de preservar el planeta.

Es produeix el contrasentit que mentre les conclusions de la COP30 no avancen amb contundència cap a la descarbonització ni la protecció dels boscos, tu, individualment, et sents culpable d’anar al supermercat de la cantonada que és més barat i no tenir temps ni diners –ni ganes– d’assistir a una assemblea autogestionada de la cooperativa de consum del teu barri i acabar alimentant els teus fills amb productes plens de pesticides de la indústria alimentària contaminant, que aixafa l’agricultura i la ramaderia extensives.

Avergonyida, de no llevar-te a les sis del matí per fer uns pancakes amb ous de gallines de quilòmetre zero que campen a un corral més gran que el teu pis, el lloguer del qual et costa més de la meitat del teu sou, per tal de poder dormir mitja hora més. Per no parlar d’anar en moto en comptes de bicicleta i, així i tot, arribar tard a recollir el teu fill a l’escola, d’haver-li traspassat microplàstics a través de la placenta, d’usar sabó amb molts tòxics per treure d’una vegada les taques de diarrea, de no haver usat bolquers de tela perquè només et faltava aquesta i, de tant en tant, comprar-li roba perquè et fa il·lusió i n’estàs farta de posar-li samarretes reutilitzades per quatre criatures abans que la teva. Almenys, des que ets mare, estalvies aigua perquè no et dutxes tant. 

Fer-nos sentir responsables d’absolutament tot i deixar-nos sense recursos, és un dels gols que ens ha marcat el sistema. Vaig assistir a un taller de mindfulness organitzat per l’associació de Mares Solteres per Elecció (MSPE) perquè, lògicament, estem totes al límit d’un atac de nervis, i la ponent, entre altres coses força encertades, va dir que teníem el poder d’escollir com ens preníem les coses. Revisem, amb les dades a la mà, si això és cert. Som-hi!

La realitat no se soluciona prenent-te-la diferent, fent teràpia o consumint ansiolítics, tot i que les dones –oh, sorpresa–, són el grup que més en pren

Segons l’Informe Social de Catalunya 2025, els catalans destinem més del 40% del sou a pagar l’habitatge, el lloguer ha pujat un 129% des de l’any 2000 i la cistella de la compra un 35,5% en tres anys, com afirma l’OCU. L’IDESCAT apunta que, a Catalunya, l’economia va créixer un 2,7% l’últim any, més que França i Alemanya, però en pobresa i exclusió social estem 4 punts per sobre la mitjana europea. Quins són els col·lectius amb més risc de pobresa? Efectivament, les criatures (un 36%), els immigrants i les persones amb feines precàries. Qui abandera la precarietat laboral i ha de treballar en més d’una feina per arribar a final de mes? Les dones. I qui són les persones que, segons l’IDESCAT, porten la càrrega mental de la feina domèstica i la criança, les que es redueixen la jornada laboral per conciliar o deixen la feina per tenir cura dels fills amb diversitat funcional? En efecte, les dones. Quant mindfulness has de fer per no perdre el cap? 

La realitat no se soluciona prenent-te-la diferent, fent teràpia o consumint ansiolítics, tot i que les dones –oh, sorpresa–, són el grup que més en pren. 

Abandonar les famílies i tenir les mares esgotades, culpabilitzades, empobrides i sustentant principalment –com si fos un caprici– la cura de les criatures i un model de vida més sostenible, és un fracàs de l’estat del benestar i atempta contra la igualtat d’oportunitats. És, també, l’avantsala de la pujada dels règims autoritaris i populistes, que troben vots en la desesperació. No és casualitat que els dos fenòmens electorals que han suscitat més entusiasme en els últims temps, Donald Trump i Zohran Mamdani, omplissin la seva campanya de promeses entorn la rebaixa del cost de la vida i la dotació de recursos a les castigades classes mitjanes i treballadores. No en va, 1 de cada 10 votants de Mamdani és votant també de Trump. Un projecte polític que vulgui triomfar ha de proporcionar una vida assequible i recursos econòmics i de temps a les famílies que arribin a tothom qui ho necessita; ja que algunes persones vulnerables queden fora de les ajudes perquè els llindars d’ingressos massa estrictes de l’administració no les considera prou pobres.

L’esperança, és que cada cop més mares sabem que no és la maternitat ni nosaltres el que falla, és el sistema el que ho fa.