La COP-25 i la Cimera Social pel Clima de Madrid: estem tenint els debats de l’ecologisme del segle XXI?

Membre de l'Observatori del Deute en la Globalització i de la Xse
19/12/2019 - 21:08

“La 25a Conferència de les Parts (COP per les seves sigles en anglès) no ha assolit els objectius esperats i ha generat una decepció generalitzada entre les parts negociadores”

Aquest podria ser un resum de les dues setmanes de Cimera pel Clima a Madrid en el llenguatge diplomàtic de les Nacions Unides però, perquè ens entenguem: “La COP-25 ha estat un autèntic fracàs i per salvar el cul s’ha signat un acord que fot patada endavant, deixant els deures per fer a la COP-26 de Glasgow” Tot això en un context d’emergència climàtica, d’una dècada per canviar-ho tot, i de moment, per donar exemple, la part oficial de la lluita climàtica es pren unes vacances.

"Els espais fora de la cimera oficial, volien denunciar la maniobra política del govern xilè de Piñera, la complicitat del govern Sànchez, la invisibilització de la repressió a Xile i les conseqüències que el canvi de seu comportava per les persones del Sud Global"

L’any 2019 era el moment de la COP-25, que tot i ser una cimera més tècnica i amb menys interès mediàtic que altres, venia amb una forta càrrega política i simbòlica. La renúncia del govern brasilè de Jair Bolsonaro i del govern xilè Sebastián Piñera a celebrar-la en els seus països, estaven dirigides a evitar la finestra mediàtica internacional que ofereixen aquests esdeveniments a la societat civil. La renúncia de Xile va necessitar la complicitat del govern en funcions de Pedro Sànchez que, en plena campanya electoral, sortia com a salvador de la Cimera acceptant “el repte” d’organitzar-la en només un mes. D’aquí que els espais fora de la cimera oficial, volien denunciar la maniobra política del govern xilè de Piñera, la complicitat del govern Sànchez, la invisibilització de la repressió a Xile i les conseqüències que el canvi de seu comportava per les persones del Sud Global, i en especial pels pobles indígenes i originaris d’Abya Ayala. No es va tractar només d’aconseguir els diners pels vols a Madrid, que també, sinó de franquejar en temps record els entrebancs administratius de les fronteres europees. Superar el racisme burocràtic i institucional de l’Europa fortalesa, per ser més clares.

Foto: Extinction Rebellion

Doncs bé, tot i que la cimera oficial va ser un fracàs rotund, els espais alternatius, organitzats en només quatre setmanes, van mostrar la bona salut i projecció que té el moviment de justícia climàtica. Gràcies al treball incansable de nombroses organitzacions i col·lectius sota el paraigües “2020, Rebel·lió pel Clima”, una campanya internacional d’acció directa no violenta, es va organitzar una agenda d’esdeveniments que s’iniciaven amb la gran manifestació del 6 de desembre i que continuaven amb les més de 300 activitats programades a la CSxC fins el 13, a més, de les accions de desobediència civil i protesta organitzades dins i fora de la cimera. Rebel·lió o Extinció, per exemple, va tallar la Gran Vía madrilenya muntant una “discoteca desobedient” i Ecologistes en Acció, va protestar davant de la COP pel Greenwashing, el rentat de cara verd que feien empreses com ENDESA, la gran patrocinadora de la conferència, malgrat acumula el 9% de les emissions de l’Estat.

"Es va constatar el bloqueig i regressió de les propostes de la part oficial en contrast amb el bon moment del moviment per la justícia climàtica, que segueix sumant massa crítica"

Tot això i més va ser el resultat de les dues setmanes a Madrid. Es va constatar el bloqueig i regressió de les propostes de la part oficial en contrast amb la claredat que expressa la ciència els seus escenaris futurs i el bon moment del moviment per la justícia climàtica, que segueix sumant massa crítica. 

Foto: Feministas por el clima

Però si el títol de l’article deia “estim tenint els debats de l’ecologisme del segle XXI?” és precisament perquè buscava provocar, amb un títol certament pretensiós, si en aquest moment de major mobilització i tensionament, hem repensat les nostres estratègies o seguim tenint debats de l’ecologisme del segle XX.

Per concretar: hem pensat com donem suport a les joves que s’organitzen? Estem teixint una xarxa de relacions amb altres lluites socials? Hem avaluat fins on ens han portat les nostres accions d’incidència política? Hem pensat on es situen i localitzen les nostres reivindicacions? I en un altre plànol, ens hem obert a expressar què suposa per nosaltres l’emergència climàtica? A què estem disposades a renunciar individualment i col·lectiva?

"Les entitats, els col·lectius i les xarxes amb certa experiència haurien d’acompanyar aquest procés mantenint escrupolosament l’autonomia de les joves. Ho estem fent?"

Comencem per la primera: tenim un petit tresor, les joves de Fridays for Future. Elles han estat la primera generació que reclama tenir un futur amb arguments ecologistes i han d’impregnar a les futures generacions. Perpetuar el crit dels Fridays, tan present a aquests dies a Madrid, és posar pilars sòlids a la justícia climàtica. Les entitats, els col·lectius i les xarxes amb certa experiència haurien d’acompanyar aquest procés mantenint escrupolosament l’autonomia de les joves. Ho estem fent?

Foto: Fridays for future València

"Hem d’establir relació amb altres lluites socials, és un treball de reconeixement mutu que ajudi a reforçar les lluites i que, en un moment donat, ens permeti convocar-nos per grans mobilitzacions"

 

Això ens porta a la segona qüestió: també hem d’establir relació amb altres lluites socials. En aquest moment on el tema climàtic és més visible i pot fer de paraigües de moltes reivindicacions, és important que teixim i ens enxarxem amb altres grups. Les lluites pels serveis bàsics encarnats per l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), el clam pel dret a l’habitatge de la Plataforma d’Afectades per les Hipoteques (PAH), el col·lectius de manters i de migrants en general, que cada vegada més seran climàtics, les organitzacions contra el turisme massiu, els grups de defensa del territori, per la transició energètica, la pagesia agroecològica, les xarxes de projectes comunitaris i un llarg etcètera, són potencials aliades. No es tracta de convèncer de res ni de canviar les seves estratègies. És més un treball de reconeixement mutu que ajudi a reforçar les lluites i que, en un moment donat, ens permeti convocar-nos per grans mobilitzacions.

Son precisament aquestes mobilitzacions, les manis pel clima del 27S i la del Madrid el 6D, les que poden ser més efectives a nivell d’incidència i aconseguir avenços reals. Ara per ara, la majoria d’estratègies d’incidència política en contextos internacionals i nacionals han suposat avenços mil·limètrics i han provocat una elevada tecnificació del discurs ecologista. Les mobilitzacions massives, en canvi, han fet veure a les classes dirigents que havien d’actuar amb celeritat.

Foto: Extinction Rebellion

Una altra part important on el moviment ecologista ja té molt guanyat és en la territorialització de les lluites. El moviment de justícia climàtica, en general, ha posat el focus en comptar molècules de CO2, en la determinació de xifres de reducció d’emissions per uns períodes i escenaris projectats. Per aquesta nova etapa, cal arrelar les propostes i situar-les en llocs concrets d’una mapa. Segurament construir un municipalisme social i ambiental tindria molt de sentit. Tanmateix, cal ruralitzar la justícia climàtica, no podem reconèixer només allò que passa a les ciutats, el món rural lluita i pateix a la vegada les conseqüències dels metabolismes urbans, els consums desaforats de materials i energia, i la generació de residus de les ciutats.

"Si estem en emergència, ens hem de cuidar i els espais de cura s’han de pensar tant o millor que els espais de reflexió política. O millor dit, les cures també son política"

Per últim, hem de veure com ens fa sentir tot plegat. A la CSxC es va proposar un taller de les emocions en el context d’emergència climàtica. Va ser intens. Impotència, ràbia, culpa, dolor... aquests eren alguns dels sentiments que sorgien en el taller. També col·lectivitat, determinació, dignitat i amor. Si estem en emergència, ens hem de cuidar i els espais de cura s’han de pensar tant o millor que els espais de reflexió política. O millor dit, les cures també son política.

Foto: Fridays fo Future

Totes aquestes preguntes provocadores no tenen una resposta de sí o no, de tot o res, simplement busquen sacsejar els nostres plantejaments de partida i sobretot, qüestionar les nostres inèrcies en la manera d’actuar. Potser aquest és un dels aprenentatges que ens ha donat el feminisme. Va ser el moviment feminista que va desbrossar el camí per ensenyar-nos que les vagues no son patrimoni de l’economia productiva i que l’economia reproductiva i ecològica també poden convocar-les. També ens ha ensenyat que hem de posar-nos unes ulleres intereseccionals per mirar l’estat del món. Reconeixent les diferències i privilegis de gènere, ètnia, classe, orientació sexual, edat, raça, capacitat, etc... construirem el nostre discurs i acció per la justícia climàtica, social i ambiental. D’aquí que, articulacions com la de “Feministas por el Clima” que van realitzar activitats molt exitoses  a la CSxC no són només una aliança estratègica sinó una punta de llança de la justícia climàtica.

"El que ens hem de preguntar i qüestionar és el rol que volem jugar nosaltres en aquest nou context de reptes de l’ecologisme del segle XXI"

Però siguem clares: la part oficial de les cimeres no arribarà mai tan lluny, ni en la mirada, ni en la determinació, ni en l’acció. Les institucions no estan preparades ni han estat dissenyades per atendre problemes globals com l’emergència climàtica. Tanmateix, tampoc és el moment de carregar-nos-ho tot. La COP dona veu a països i territoris que no serien mai visibles sense aquest espai, des de Palestina a Tuvalu, i les institucions han de jugar un rol en l’atenció de la crisi climàtica, sobretot les administracions locals. El que ens hem de preguntar i qüestionar és el rol que volem jugar nosaltres en aquest nou context de reptes de l’ecologisme del segle XXI.


 

Categories: 
Etiquetes: 

Relacionats

Entrevista

Bobadoye Ayodotun és Director General de Global Emerging Pathogens Treatment Consortium (Ghana). Aquesta entitat té com a objectiu millorar la preparació de sectors, de països, i de sistemes a l’Àfrica per afrontar els seus reptes en relació als temes de salut vinculats al canvi climàtic. Bobadoye ens va explicar durant la COP-25 com de fràgil és aquest continent, i de fet tot el món, als impactes sobre la salut dels canvis globals. Tenim la prova amb l'actual crisi de la COVID-19.

Entrevista

Alexander L. Jones és Director del Clima i Medi Ambient de la l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura (FAO). En aquesta entrevista, reflexiona sobre el gran impacte de l’agricultura en el canvi climàtic, ja que és responsable d’un 24% de les emissions globals. I desgrana el reptes als quals s’enfronta: el necessari augment de la producció per abastir una població mundial cada dia més nombrosa, i l’augment de la inseguretat alimentària a causa dels canvis de patrons que ens ha portat l’escalfament global. Sens dubte un dels temes cabdals als que s’haurà de fer front i sobre el que podem actuar amb decisions molt personals, com la nostra dieta.

Notícia
Els països de renda alta emeten 44 vegades més
Foto: Beneficiaries a Guatemala. Oxfam Intermon. Pablo Tosco

Foto: Beneficiaries a Guatemala. Oxfam Intermon. Pablo Tosco

Les emissions de CO2 per consum del 10% de les llars més riques d'Espanya superen 2,3 vegades les del 10% més pobre, segons ha anunciat Oxfam Intermón, i adverteix que la desigualtat extrema i l'emergència climàtica mantenen una estreta relació. Mentre els més rics són qui més emissions per consum emeten, els més vulnerables són qui més pateixen els impactes derivats de la crisi climàtica i els que compten amb menys recursos per adaptar-s'hi.

Butlletí