La contaminació a Europa: quines lliçons aprenem de les seves polítiques de mitigació?

Economista i redactora a la revista Inspira
24/11/2016 - 12:22

Els angloparlants utilitzen l’encertada expressió “lliçons apreses” als resultats de l’experiència. Ho fan amb la vocació d’incorporar-les a les accions de futur per no repetir errors i per generalitzar o repetir allò que ha estat eficaç. L’expressió “lliçons apreses” també s’usa per interpretar els resultats de la investigació científica amb el darrer objectiu, en molts casos, que serveixi per prendre bones mesures per part dels responsables públics.

 

En el cas concret de les mesures de reducció o mitigació d’emissions a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle i d’altres contaminants, comptem ja amb alguns anys d’experiència que recomanen revisar quins s’han mostrat més eficaços o, més rigorosament, quins mostren els millors resultats en termes de cost-efectivitat.

Convé recordar que la qüestió és de suma importància. Les concentracions de contaminació de l’aire a algunes ciutats -particularment a Àsia- ja excedeixen amb molt els nivells de seguretat assenyalats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Es calcula que cap al 2050 el número de morts prematures derivades de l’exposició a partícules suspeses -un dels contaminants més nocius- augmentarà més del doble i arribarà a 3.6 milions cada any al món, la majoria de les quals ocorreran a la Xina i a l’Índia (1).

"Els angloparlants utilitzen l’expressió “lliçons apreses” als resultats de l’experiència, amb la vocació d’incorporar-les a les accions de futur per no repetir errors i generalitzar allò que ha estat eficaç. També s’utilitza per interpretar els resultats amb l’objectiu que serveixi per prendre bones mesures per part dels responsables públics"

 

Mesures per reduir la contaminació
No obstant, no tots els contaminants han rebut la mateixa atenció per part dels responsables del medi ambient ni tampoc els instruments de política mediambiental han estat els mateixos al llarg del temps. En concret, el compromís adquirit pels països signants del Protocol de Kyoto va suposar un canvi en les mesures fins aleshores implementades per a la reducció de la contaminació ambiental. D’aquesta manera, la major part de països començaran a aplicar una bateria de mesures agrupades sota el denominador comú d’”instruments basats en el mercat” o “polítiques per posar preu al CO2 emès”.

Les polítiques generalment més aplicades en forma d’”instruments de mercat” han estat dues: la posada en marxa dels mercats de permisos de contaminació (sistemes de “cap and trade”, en anglès) i dels impostos sobre emissions contaminants (principalment els impostos sobre les emissions de carboni o “carbón taxes”). En ambdós casos es pretén promoure que les empreses redueixin les seves emissions obligant-les a suportar, al seu compte de resultats, els costos del dany mediambiental que provoquen. En darrera instància, allò que es pretén és que aquest major cost serveixi d’incentiu a les empreses per invertir en millores tecnològiques que redueixin les emissions, bé perquè redueixin la intensitat d’ús energètic o bé perquè “segrestin” les emissions abans de sortir de la planta de producció a l’atmosfera.

Les lliçons apreses
Els països de la Unió Europea han estat pioners en l’aplicació d’ambdós tipus de polítiques. Així va passar amb l’EU ETS, o mercat europeu de drets d’emissió. Tècnicament és un sistema de “cap and trade”, és a dir, la Unió Europea estableix el límit d’emissions de CO2 per a cada país (“cap”) i després aquest els reparteix entre les empreses contaminants. Les que superen el seu llindar d’emissions es veuen obligades a comprar al mercat (“trade”) els drets d’emissió que els falten a les empreses que no van esgotar els seus. El resultat és que les empreses més contaminants han de pagar pels permisos addicionals i això repercuteix al seu compte de resultats suposant un incentiu per reduir emissions futures. Els experts van definir l’EU ETS com “el gran experiment de política ambiental” donada la magnitud geogràfica i econòmica sobre la qual s’aplicava. Les seves expectatives eren que el preu de la tona de CO2 s’estabilitzés al voltant de 10 euros.

No obstant, la primera lliçó apresa és que el resultat ha estat ben diferent de l’esperat: el preu mig del CO2 per al 2016 és de 5.37 euros/ tona, tot i que s’havia partit d’un preu mig que superava els 22 euros al 2008.

D’altra banda, la política consistent a establir un impost sobre emissions de CO2 tampoc ha tingut un èxit incontrovertible, encara que el recent Acord de París (COP21) els ha donat un nou impuls. Aquest és el cas de països com Xile, que posarà en marxa el 2017 el seu impost sobre les emissions de CO2 anomenades fixes i que consistirà en un pagament de 5 dòlars per tona.

"Les polítiques més generalment aplicades en forma d'”instruments de mercat” han estat dues: la posada en funcionament dels mercats de permisos de contaminació i dels impostos sobre emissions contaminants"

Distinció per contaminants
Però la segona lliçó apresa és que hi ha hagut un interès molt desigual en l’aplicació de les modernes polítiques de mitigació sobre els diferents contaminants. Així, enfront d’una aplicació estesa a les emissions de gasos d’Efecte Hivernacle (GEI), la resta de contaminants particularment l’emissió de partícules en suspensió – molt nocives per a la salut respiratòria- han quedat pràcticament exemptes de cap obligació.

En aquest “oblit” dels altres contaminants, dos excepcions mereixen ser destacades. Pel cas d’Espanya, l’impost sobre l’emissió de gasos i partícules a l’atmosfera a la CCAA de Catalunya (Llei 12/2014 del 10 d’octubre) mereix una anàlisi detinguda i orientada vers la possibilitat de ser estesa a la resta de Comunitats Autònomes, bé per imitació de la resta dels governs regionals o bé perquè s’assumeixi com a política d’estat i s’inclogui en una reforma fiscal d’àmbit nacional i obligat compliment amb independència que la seva recaudació pugui després ser cedida a les administracions autonòmiques. L’altre excepció ve també de la mà de Xile, on la reforma fiscal “verda” també inclou un impost sobre les partícules en suspensió.

La inactivitat del govern
No existeix consens sobre quina de les “polítiques orientades al mercat” és la més eficaç en l’assoliment de la reducció d’emissions de contaminants. Així ho va manifestar el professor Xavier Labandeira en un recent seminari promogut per la Cátedra de Economía de la Energía y del Medio Ambiente que patrocina la Fundació Roger Torné a la Universidad de Sevilla. El professor Labandeira és un dels espanyols experts en la fiscalitat mediambiental més reputats internacionalment i de notable influència a l’Administració Europea. La seva anàlisi de l’efectivitat de la combinació de polítiques de mitigació dels efectes del canvi climàtic permeten extreure algunes lliçons. Sorprèn, segons la seva opinió, la inactivitat del govern espanyol a promoure una reforma impositiva en la mateixa  línia que estan fent els països del nostre entorn.

Allò cert és que, com a darrera lliçó apresa, hem de promoure que aquestes polítiques no només s’apliquin en les emissions de GEI sinó també en les d’altres contaminants que tan directament estan relacionats amb la salut respiratòria.

(1) http://www.oecd.org/env/indicators-modelling-outlooks/49884278.pdf P.2

Imatges: 1. Il·lustració: Albero Veiga (Escola Massana) 2. Il·lustració: Jana Alfonso Abril (Escola Massana) 3. Xavier Labandeira. Foto: Farodevigo.com

Categories: 

Relacionats

Notícia

Llum verda al projecte executiu que ha de permetre doblar, millorar i interconnectar la xarxa de carrils bici de la ciutat fins arribar als 16 km. El projecte s’ha aprovat aquest mes i les obres es duran a terme a partir de final d’any amb ajuts europeus. Es preveu la construcció de nous trams de carrils bici connectats als existents per arribar als llocs i equipaments de la ciutat que generen més mobilitat.

Notícia

Els dies 14 i 15 d'octubre del 2020 s'emetrà en streaming i des de Sant Cugat del Vallès la 3a edició d’acusti.cat, el Congrés d’Acústica de Catalunya. L'esdeveniment comptarà amb diverses activitats de debat i reflexió paral·leles entorn els reptes i dilemes al voltant de la problemàtica del soroll. 

Article

La Zona de Baixes Emissions Rondes Barcelona (ZBE Rondes BCN) és l’àrea on es restringeix l’accés als vehicles més contaminants. S’espera que la mesura ajudi a reduir en un 15% les emissions.

Butlletí