El passat abril, la votació popular féu Català de l'Any el socorrista Òscar Camps. El setembre de 2015 fundà Proactiva Open Arms i s'instal·là a l'illa grega de Lesbos per ajudar els refugiats procedents de Turquia que es llençaven a la mar Egea fugint de Síria. Un grapat de voluntaris fan el que la immensa màquina administrativa europea és incapaç d'abordar, per vergonya nostra. Clausura amb eficaç diligència el camp de refugiats sirians d'Idomeni, això sí...
La gent reaccionà favorablement davant del gest de Camps. En general, som molt sensibles a aquests actes d'agosarada generositat. Però sempre hi ha mitges virtuts egoistes que tendeixen a relativitzar-los, consumits d'enveja i d'inconfessat sentiment de culpa. En una època de la meva vida, vaig participar en diverses operacions de cooperació sanitària no exemptes de risc, a Àfrica, i vaig viure d'aprop aquesta mena de reaccions.
L'atzar m'ha fer veure recentment "Beyond Borders" (aquí anomenada "Estimar perillosament"). És una pel·lícula sobre persones dedicades a l'ajuda humanitària en zones en conflicte bèl·lic (Sahel, Cambotja, Txetxènia), de guió excessiu i poc creïble, però d'elevada càrrega emotiva. La majoria de comentaris que hi ha a internet sobre el film defugen la crítica cinematogràfica i bescanten l'actitud dels protagonistes, segons els principis mesquins abans al·ludits.
L'evolució no premia l'egoisme, que és com sovint es malinterpreta la lluita per la supervivència darwiniana, sinó la competència col·laborativa. La generositat al servei de l'equitat és una virtut evolutivament gratificada, perquè propendeix a instaurar espais de seguretat idonis per al desenvolupament col·lectiu. La mesquinesa egoista no passa de misèria deplorable. Quin to moral dominant volem per a la nostra societat? Malfieu-vos dels mesquins sobrats.
