Darrera un quilo de pa hi ha dos metres cúbics de necessària aigua agronòmica i centenars de litres més que es perden regant malament
Les plantes transpiren. Funcionen en circuit obert. Tanta aigua evaporen les fulles, tanta aigua és xuclada del sòl per depressió, com una xeringa. Gràcies a això, els nutrients dissolts es queden a les fulles, juntament amb una fracció de l'aigua xuclada. És un sistema de transportar aigua i nutrients del sòl a les fulles prou eficaç, però poc eficient, perquè la major part de l'aigua bombada acaba evaporant-se.
Cal un metre cúbic d'aigua, és a dir 1.000 litres, perquè una planta generi, de mitjana, uns 4 quilos de biomassa. Més o menys la meitat d'aquests 4 quilos és aigua, o sigui que només 2 de cada 1.000 litres xuclats esdevenen matèria vegetal; els altres 998 s'evaporen. D'aquí ve que un quilo de pa, que si fa no fa és un quilo de farina, que si fa no fa és un quilo de blat, suposi un consum de dos metres cúbics d'aigua (un per a l'espiga i un altre per a la palla, que és la resta de la planta).
Tot plegat per dir que la producció d'aliments demanda molta aigua. Darrera de la ingesta diària d'una persona hi ha uns 400 litres d'aigua agronòmica, si més no. No hi ha forma de reduir aquesta quantitat, perquè la fisiologia vegetal és com és. I a aquesta transpiració biològica cal afegir l'evaporació física de l'aigua del sòl. Tot plegat constitueix l'evapotranspiració d'un bosc o d'un camp determinats, impossible d'evitar.
Regadiu
La pluja aporta aquesta aigua als secans; és un programa de mínims que va tot sol. L'horta i els conreus regats disposen, a més, de la irrigació; aquí podem afinar l'eficiència. No ho fem prou i per això gastem tanta aigua regant. La majoria dels nostres sistemes de regadiu són antics i ineficients. Es basen en canals i sèquies a cel obert (evaporació i pèrdues durant el transport) que aporten als camps aigua rodada, com si hi arribés un rierol. Per consuetud, els regants solen tenir dret a uns quants dies d'accés a l'aigua, amb independència del conreu triat. Disposen de molta aigua durant poc temps. No poden fer gran cosa més que deixar-la entrar i que corri. Més de la meitat es perd pel camí, s'evapora o s'infiltra sòl avall.
És una manera primitiva de regar. Si al camp arribessin canonades amb comptadors, el pagès obrís l'aixeta només i sempre que li calgués, i pogués enviar als conreus l'aigua que cal per a compensar l'evapotranspiració, seria enorme l'estalvi i òptim el rendiment agronòmic. Es regaria a pressió (degoteig o aspersió) i sortirien els comptes hídrics. També es reduïria la contaminació difusa causada pels agroquímics que ara arrossega l'excés d'aigua que s'infiltra. Però per aconseguir-ho cal modernitzar a fons les estructures de regadiu.
El Canal d'Urgell entrà en servei fa més de cent cinquanta anys. El Canal d'Aragó i Catalunya -que, per cert, comporta uns transvasament d'aigües de la conca de l'Èssera a la conca del Segre...- també passa del segle. La seva explotació respon als criteris hidrològics del primer dia. Ja es veu que això s'ha de canviar. Els regants tots sols no poden abordar-ho (posat que ho vulguin, que ho haurien de voler). Si es fes la transformació, 600 hectòmetres cúbics o més de l'aigua que es consumeix anualment a Catalunya quedarien disponibles. Les depuradores en segueixen abocant 650 més. I si abans d'obtenir aigua de qui sap on traiem partit de la que ja tenim?
*Article publicat a El Periódico
