Catedràtic de Física, Universitat Autònoma de Barcelona
16/04/2002 - 00:00
L'any 2001 ha estat especialment intens pel que fa a esdeveniments relacionats amb la qüestió del canvi climàtic. D'una banda, durant la primera meitat de l'any s'han fet públiques les conclusions del TAR (Third Assessment Report) elaborat per l'IPCC (Panel Intergovernamental pel Canvi Climàtic) que fa públic el coneixement, àmpliament consensuat entre la comunitat d'experts sobre la ciència del canvi climàtic, els impactes i les opcions de mitigació i d'adaptació actualitzats a l'any 2000.
Probablement, les dades més rellevants que inclou són la constatació que l'efecte dels aerosols és inferior del que es pensava fa uns anys, que, per primera vegada, els models han aconseguit separar el component antròpic de la variabilitat natural del clima i, finalment, que confirma el sentit de les prediccions d'informes anteriors sobre el canvi de temperatura de l'atmosfera i d'altres variables climàtiques durant les properes dècades.
També durant aquest període de temps, l'administració nord-americana anunciava la seva retirada del protocol de Kyoto, fonamentant-se en la poca efectivitat ambiental de les mesures que es preveien en l'acord assolit l'any 1997 i, a la vegada, l'important cost econòmic que representaria intentar assolir les limitacions d'emissions de gasos amb efecte hivernacle que es consideren en el protocol. La posició americana va suposar una mena de segrest de les converses per acabar de definir els temes deixats pendents a Kyoto i, a més, l'absència dels Estats Units deixava la ratificació pendent de les decisions de països com Japó, Rússia, Canadà i Austràlia.
D'una altra banda, durant l'any 2001 han tingut lloc dues conferències plenàries sobre el canvi climàtica, la primera a Bonn, a l'estiu, i la segona a Marràqueix, durant la primera quinzena de novembre, amb l'objectiu d'acabar de concretar punts deixats deliberadament oberts a Kyoto i en reunions anteriors. El protocol de Kyoto per pal·liar l'augment de gasos amb efecte hivernacle a l'atmosfera estableix essencialment reduccions d'emissions per part dels països rics.
El temor d'aquests països és que les reduccions, especialment pel que fa a generació d'energia i emissions industrials, comportin uns costos que suposin pèrdua de la competitivitat industrial. Per tant, des de la signatura del protocol i abans de la ratificació, la tendència d'un bon nombre de països desenvolupats ha estat aconseguir l'establiment de mètodes alternatius a la reducció de les emissions. Entre aquests mètodes, els dos més coneguts són l'establiment d'un mercat d'emissions i la possibilitat de comptabilitzar la recuperació de zones forestals o pantanoses, les quals en desenvolupar-se eviten l'emissió de metà i absorbeixen diòxid de carboni present a l'atmosfera.
A la conferència de Marràqueix es va salvar el protocol de Kyoto, el qual presumi-blement quedarà ratificat durant l'estiu de 2002 si ens atenem als acords de fa uns dies del Consell de Ministres de Medi Ambient de la Unió Europea. Tanmateix, probablement aquest sigui l'únic aspecte positiu. És bo tenir un acord internacional sobre el canvi climàtic, però aquest acord no incidirà ni de bon tros de forma efectiva sobre el contingut de gasos amb efecte hivernacle de l'atmosfera. Això ja ho van dir al seu moment els crítics amb el protocol de Kyoto, però, de fet, el que finalment ha quedat ara encara és menys efectiu que el que s'albirava a la capital imperial japonesa ja que l'acord final s'ha assolit a costa de cedir en els mecanismes de flexibilitat.
Absents els Estats Units, els quals en boca del seu president han anunciat fa pocs dies un pla que l'únic que aconseguirà, en deu anys, serà reduir la intensitat de les seves emissions 'tot i que aquestes augmentaran sens dubte en termes absoluts', la Unió Europea ha assolit el paper de lideratge a escala mundial i és fonamental per a l'assoliment del compliment del protocol de Kyoto. A més, és la UE la que, malgrat la dificultat dels països membres per complir les reduccions d'emissions que preveu el protocol, desenvolupa una política més agressiva per fer front a aquest problema ambiental que ocuparà la nostra atenció durant els propers anys. En resum, tot i el progrés substancial des del punt de vista polític, durant els propers anys s'hauran de trobar fórmules per incidir de forma més significativa sobre l'augment de la presència de gasos causants de l'efecte hivernacle a l'atmosfera.
Probablement, les dades més rellevants que inclou són la constatació que l'efecte dels aerosols és inferior del que es pensava fa uns anys, que, per primera vegada, els models han aconseguit separar el component antròpic de la variabilitat natural del clima i, finalment, que confirma el sentit de les prediccions d'informes anteriors sobre el canvi de temperatura de l'atmosfera i d'altres variables climàtiques durant les properes dècades.
També durant aquest període de temps, l'administració nord-americana anunciava la seva retirada del protocol de Kyoto, fonamentant-se en la poca efectivitat ambiental de les mesures que es preveien en l'acord assolit l'any 1997 i, a la vegada, l'important cost econòmic que representaria intentar assolir les limitacions d'emissions de gasos amb efecte hivernacle que es consideren en el protocol. La posició americana va suposar una mena de segrest de les converses per acabar de definir els temes deixats pendents a Kyoto i, a més, l'absència dels Estats Units deixava la ratificació pendent de les decisions de països com Japó, Rússia, Canadà i Austràlia.
D'una altra banda, durant l'any 2001 han tingut lloc dues conferències plenàries sobre el canvi climàtica, la primera a Bonn, a l'estiu, i la segona a Marràqueix, durant la primera quinzena de novembre, amb l'objectiu d'acabar de concretar punts deixats deliberadament oberts a Kyoto i en reunions anteriors. El protocol de Kyoto per pal·liar l'augment de gasos amb efecte hivernacle a l'atmosfera estableix essencialment reduccions d'emissions per part dels països rics.
El temor d'aquests països és que les reduccions, especialment pel que fa a generació d'energia i emissions industrials, comportin uns costos que suposin pèrdua de la competitivitat industrial. Per tant, des de la signatura del protocol i abans de la ratificació, la tendència d'un bon nombre de països desenvolupats ha estat aconseguir l'establiment de mètodes alternatius a la reducció de les emissions. Entre aquests mètodes, els dos més coneguts són l'establiment d'un mercat d'emissions i la possibilitat de comptabilitzar la recuperació de zones forestals o pantanoses, les quals en desenvolupar-se eviten l'emissió de metà i absorbeixen diòxid de carboni present a l'atmosfera.
A la conferència de Marràqueix es va salvar el protocol de Kyoto, el qual presumi-blement quedarà ratificat durant l'estiu de 2002 si ens atenem als acords de fa uns dies del Consell de Ministres de Medi Ambient de la Unió Europea. Tanmateix, probablement aquest sigui l'únic aspecte positiu. És bo tenir un acord internacional sobre el canvi climàtic, però aquest acord no incidirà ni de bon tros de forma efectiva sobre el contingut de gasos amb efecte hivernacle de l'atmosfera. Això ja ho van dir al seu moment els crítics amb el protocol de Kyoto, però, de fet, el que finalment ha quedat ara encara és menys efectiu que el que s'albirava a la capital imperial japonesa ja que l'acord final s'ha assolit a costa de cedir en els mecanismes de flexibilitat.
Absents els Estats Units, els quals en boca del seu president han anunciat fa pocs dies un pla que l'únic que aconseguirà, en deu anys, serà reduir la intensitat de les seves emissions 'tot i que aquestes augmentaran sens dubte en termes absoluts', la Unió Europea ha assolit el paper de lideratge a escala mundial i és fonamental per a l'assoliment del compliment del protocol de Kyoto. A més, és la UE la que, malgrat la dificultat dels països membres per complir les reduccions d'emissions que preveu el protocol, desenvolupa una política més agressiva per fer front a aquest problema ambiental que ocuparà la nostra atenció durant els propers anys. En resum, tot i el progrés substancial des del punt de vista polític, durant els propers anys s'hauran de trobar fórmules per incidir de forma més significativa sobre l'augment de la presència de gasos causants de l'efecte hivernacle a l'atmosfera.
Catedràtic de Física, Universitat Autònoma de Barcelona
