Director assistent del Centre de Biodiversitat Marina i Conservació de l'Institut Scripps d'Oceanogr
23/03/2006 - 00:00
Quan els ecosistemes del nostre planeta es trobaven en bon estat i els grans animals eren abundants se'ls explotava sense problema. Avui, la majoria d'aquests ecosistemes estan sobreexplotats i molts animals estan en perill d'extinció. Si els volem veure, hem de pagar. Aquesta és la base de l'ecoturisme: pagar per gaudir d'una natura que s'assembli més a la dels nostres avis, amb l'objectiu de contribuir a conservar-la. Observar una espècie rara en el seu medi natural és més valuós que tenir-la al plat o penjada d'una paret com a trofeu. Tot i que la vàlua és en part un assumpte personal, exposaré un parell de casos que demostren que, avui, val més veure un animal salvatge que matar-lo.
Trenta metres per sota de la superfície del mar, al capvespre del que serà una nit de lluna de gener, trenta mil peixos es reuneixen en un lloc secret del Carib per consumar un acte sagrat i intemporal. Els peixos són neros bruns amb ratlles gruixudes i clares, com una mena de zebra submarina; l'acte és la reproducció. Durant dues setmanes a l'any aquests meros es reuneixen en uns pocs llocs com aquest, els quals han estat visitat pels seus avantpassats durant segles. Aquests 'akelarres' són l'única oportunitat que tenen aquests meros per perpetuar-se. Durant milers d'anys aquestes reunions es mantingueren secretes, i els meros es reproduiren. Però ja fa segles els pescadors descobriren aquests agregacions, i les pescaren indiscriminadament. El resultat és que aproximadament la meitat d'aquestes agrupacions han desaparegut totalment, i la majoria de les que queden tenen menys de tres mil meros cadascuna. En altres paraules, ens hem menjat nou de cada deu meros al Carib. Els pocs neros que queden, valen més vius o morts?
A Belize, un dels països caribenys on encara queden tres agregacions de més de 500 meros cadascuna, seguir pescant-los suposaria un benefici anual de 4.000 dòlars, però un estudi prediu que la pesqueria es col·lapsaria en menys de 10 anys per falta de neros. Quatre mil dòlars a l'any és el preu d'un motor fora borda dels utilizats per anar a pescar. El benefici econòmic, per tant, és insignificant. Si en comptes de pescar-los, els neros es protegeixen i els pescadors porten un grup reduït de submarinistes per observar les agregacions durant un mes a l'any, el benefici anual seria d'uns 100.000 dòlars anuals, de manera indefinida. Tenint en compte que observar centenars o milers de meros és un espectacle desconegut per quasi tota la comunitat submarinista del planeta, aquest negoci té molt de futur. És per això que el govern de Belize tingué la valentia i el sentit comú de protegir de la pesca totes les agregacions reproductores de meros del país. Aquesta aposta de futur és l'única opció viable en un país que viu més del turisme que de la pesca.
No cal anar tan lluny per adonar-se del valor social i ecològic de l'ecoturisme. Tenim un exemple excel·lent a casa nostra, en concret a les Illes Medes. Les Illes Medes es van protegir de la pesca per decret al 1983 i per llei al 1990. Des d'aleshores els peixos han trobat un santuari. Quan no se'ls pesca, els peixos creixen i triguen més a morir-se. No hi ha cap altre lloc a la Mediterrània on els neros grans, molts de més d'un metre de llargada, siguin tan abundants com a les Medes. Submarinistes de tota Europa visiten les Medes, atrets per aquesta riquesa. Els antics pescadors ara porten turistes a les illes o els allotjen en els seus hotels, i obtenen uns beneficis econòmics que mai no haurien pogut obtenir d'una pesca en vies d'extinció. Les Medes són un exemple de com l'ecoturisme pot tenir efectes beneficiosos per la natura i pels qui l'exploten, en aquest cas de manera contemplativa.
Catalunya, com Belize, viu més del turisme que de la pesca. Però nosaltres no hem estat tan valents com Belize, o encara no ens hem adonatque un nero viu val més que un de mort. Per què no repliquem les Medesa Catalunya i creem més santuaris per desenvolupar un ecoturisme de qualitatque permeti la conservació del medi natural mentre proveïm oportunitats econòmiques sostenibles pels antics explotadors del medi? En un país d'estalviadors, sembla increïble que encara no ho haguem fet.
A Belize, un dels països caribenys on encara queden tres agregacions de més de 500 meros cadascuna, seguir pescant-los suposaria un benefici anual de 4.000 dòlars, però un estudi prediu que la pesqueria es col·lapsaria en menys de 10 anys per falta de neros. Quatre mil dòlars a l'any és el preu d'un motor fora borda dels utilizats per anar a pescar. El benefici econòmic, per tant, és insignificant. Si en comptes de pescar-los, els neros es protegeixen i els pescadors porten un grup reduït de submarinistes per observar les agregacions durant un mes a l'any, el benefici anual seria d'uns 100.000 dòlars anuals, de manera indefinida. Tenint en compte que observar centenars o milers de meros és un espectacle desconegut per quasi tota la comunitat submarinista del planeta, aquest negoci té molt de futur. És per això que el govern de Belize tingué la valentia i el sentit comú de protegir de la pesca totes les agregacions reproductores de meros del país. Aquesta aposta de futur és l'única opció viable en un país que viu més del turisme que de la pesca.
No cal anar tan lluny per adonar-se del valor social i ecològic de l'ecoturisme. Tenim un exemple excel·lent a casa nostra, en concret a les Illes Medes. Les Illes Medes es van protegir de la pesca per decret al 1983 i per llei al 1990. Des d'aleshores els peixos han trobat un santuari. Quan no se'ls pesca, els peixos creixen i triguen més a morir-se. No hi ha cap altre lloc a la Mediterrània on els neros grans, molts de més d'un metre de llargada, siguin tan abundants com a les Medes. Submarinistes de tota Europa visiten les Medes, atrets per aquesta riquesa. Els antics pescadors ara porten turistes a les illes o els allotjen en els seus hotels, i obtenen uns beneficis econòmics que mai no haurien pogut obtenir d'una pesca en vies d'extinció. Les Medes són un exemple de com l'ecoturisme pot tenir efectes beneficiosos per la natura i pels qui l'exploten, en aquest cas de manera contemplativa.
Catalunya, com Belize, viu més del turisme que de la pesca. Però nosaltres no hem estat tan valents com Belize, o encara no ens hem adonatque un nero viu val més que un de mort. Per què no repliquem les Medesa Catalunya i creem més santuaris per desenvolupar un ecoturisme de qualitatque permeti la conservació del medi natural mentre proveïm oportunitats econòmiques sostenibles pels antics explotadors del medi? En un país d'estalviadors, sembla increïble que encara no ho haguem fet.
Director assistent del Centre de Biodiversitat Marina i Conservació de l'Institut Scripps d'Oceanografia a La Jolla, Califòrnia. És un Pew Fellow en Conservació Marina.
