Que el progrés modifica el paisatge és un tòpic i una realitat amb poc a afegir. L'estiu i les visites turístiques a paratges naturals o bé a destins més urbans així ens ho demostren. Això fins que un circula enmig d'un camp de desenes de torres eòliques per després passar de llarg un hort solar amb disset hectàrees de plaques fotovoltaiques i, finalment, albirar un far amb una llum intensa a quilòmetres de distància i admirar l'aspecte de ciència ficció que ofereix una torre termosolar vista de prop. Com en una roadmovie, tot això i més es pot veure travessant en diagonal la península ibèrica començant des del nostre extrem.
(F)
Deixem de banda algunes postals de ruta estival menys estimulants, com ara les autovies de doble i triple carril desertes o la massificació urbanística despietada de l'eix llevantí, i centrem-nos en aquest paisatge futurista i desconcertant que presenten algunes infraestructures energètiques. Fent turisme de capital hom pot quedar admirat davant de monuments, sobretot religiosos com catedrals o similars, per la seva dimensió pensada per empetitir els creients front la força divina. Doncs fent turisme de carretera sembla que és la tecnociència, i no la religió, que ens ofereix visions que conviden a la genuflexió.
(F)
Ja que de torres eòliques i plaques fotovoltaiques en tenim prou al nostre territori com per passar-les de llarg tal i com un barceloní ignoraria La Pedrera, anem directament a la torre termosolar. Per qui no n'hagi vist cap, o només en imatges, com una servidora, veure-la de lluny i anar-s'hi apropant és tot un espectacle. La lluentor i intensitat de la llum que s'acumula al capdamunt de la torre, com en un far, són tan poc habituals que de seguida intuïm que som a prop d'una instal·lació molt particular. L'efecte és tan magnètic que quan la perds de vista sembla que t'hagis lliurat del control telepàtic d'alguna força extraterrestre o orwelliana.
Si ens referim a Gemasolar a Sevilla, estem parlant de la primera planta a escala comercial al món que aplica la tecnologia de receptor de torre central i emmagatzematge tèrmic en sals foses, tal i com la mateixa empresa la descriu. La instal·lació te una potència elèctrica nominal de 19,9 MW, amb una producció elèctrica neta esperada de 110 GWh/ any. 2.650 heliostats, o miralls reflectors, es distribueixen en cercles concèntrics en un camp solar circular de 85 hectàrees, amb la torre de recepció al bell mig.
(F)
Es tracta d'una tecnologia d'energia solar per concentració que utilitza la radiació solar directa. Els miralls o heliostats concentren els rajos del sol en un punt, un receptor situat al capdamunt d'una torre. Les sals foses que circulen pel receptor arriben a temperatures de 565ºC i després es fan baixar per generar vapor d'aigua i moure una turbina que produeix l'electricitat. Hi ha un tanc d'emmagatzematge de sals calentes que permet una autonomia de generació elèctrica de fins a 15 hores sense aportació solar. Sembla que això és, justament, el que fa interessant aquesta tecnologia perquè és capaç de subministrar electricitat completament gestionable per períodes ininterromputs de 24 hores a plena potència. Tanmateix, segons el Ministeri d'Indústria, Energia i Turisme, encara s'ha de demostrar l'operativitat i condicions de manteniment de la tecnologia de sals foses i el desenvolupament d'heliostats a baix cost.
De fet, és tan senzill com la idea d'encendre foc amb un mirall o d'il·luminar un soterrani amb miralls combinats des d'una pèrgola. Però dut a escala comercial acaba configurant una infraestructura que no pot passar desapercebuda ni estèticament ni ambientalment. Així ha estat amb els molins eòlics o amb els horts solars, però també amb tota infraestructura clarament agressiva sobre el paisatge i el medi natural, ja sigui energètica o d'altre tipus. I és que quan viatges no pots deixar de preguntar-te què devien opinar alguns savis de l'època sobre l'impacte ètic i estètic de les piràmides egípcies o els aqüeductes, per posar dos exemples d'ús ben diferent.
