Una empresa, una ciutat, un país poden canviar per sempre a causa d'una sola persona o un petit grup de persones. Quan el canvi és per bé parlem de líders, persones amb carisma i, normalment, amb una gran intel·ligència, que tenen visió de futur i capacitat per arrossegar voluntats i energies. La història ens mostra que hi ha pocs líders d'aquestes característiques i per això els recordem pel seu nom, amb independència del lloc del món o entorn on han estat. La democràcia és el resultat d'aquesta escassetat de líders o del risc que enlloc de líders apareguin dictadors, tramposos o persones capaces d'ensorrar una organització o regió en un tres i no res. Si no, com en la natura, allò que la perseverança i l'esforç (dels quals parlàvem en un article recent) han construït al llarg de molt temps pot quedar destruït en un instant.
Hi ha una metàfora temporal molt usada en l'educació ambiental que trasllada la història de la Terra a un any del calendari (Ehrlich i Ornstein, 91). Tota l'evolució es produiria al llarg dels 365 dies i el 31 de desembre cap a la mitjanit apareixeria l'homo sapiens. Tot el que està escrit sobre la nostra història es podria encabir en un minut. I la revolució industrial, així com el procés de globalització i les seves conseqüències socials i ambientals serien tan sols una mil milionèsima de segon d'aquest any evolutiu de la nostra Terra. En molt menys del que es triga a parpellejar hauríem modificat per sempre el curs natural de les coses.
(F)
Això és, de fet, el que triguen alguns a prendre decisions que portaran a la ruïna a les seves organitzacions i, encara més enllà, amb efectes col·laterals de difícil avaluació. El cas Millet ens fa evocar de la forma més repugnant com de fràgil pot ser l'equilibri de les coses i fins a quin punt estem exposats a decisions sovint individuals o preses per grups molt petits que poden tenir efectes de dimensions brutals. El senyor Millet i l'entorn que ha fet possible la gran estafa del Palau tindran conseqüències previsiblement terribles per a moltes fundacions i associacions de caràcter social, cultural, ambiental, etc, encara que es pugui assegurar que el 99,9% d'aquestes entitats funcionen bé.Cada cop que els governants estafen, o els empresaris o els banquers roben, o bé ho fan els senyors de la Fórmula 1 o l'ajuntament de torn, es perd una mica d'aquesta democràcia i, sobretot, es perd un molt de la confiança que la gent hi hagués pogut dipositar. Però quan estafa algú de la societat civil el desencís és enorme perquè queda un buit difícil d'omplir. Si ja no es pot confiar ni en una ONG, ni en una entitat de caràcter cultural, si un ja no es pot ni implicar en aquestes activitats, què queda? L'individualisme. Deixar de votar en unes eleccions o bé prendre determinades decisions de compra són formes de boicot social cap als abusos comesos en el món públic i privat. Però el càstig per al món social és, senzillament, deixar d'implicar-se en una causa, decidir actuar per lliure o, en última instància, deixar d'actuar.
En una atmosfera de desafecció política, fòbia a allò privat i indiferència cap a allò social no és difícil que apareguin líders, persones que projecten confiança i sentit comú i que retornen un cert esperit de col·lectivitat i projecte comú. Per això, probablement, es fan tan fortes figures com la d'Obama o, també, la d'Hugo Chavez. Però, com dèiem al principi, de líders n'hi ha pocs i el risc de deixar-ho tot en les seves mans és molt alt. D'aquí les democràcies com a mal menor. El cas Millet farà molt mal a les entitats de tipus social en general, més enllà de l'abast del Palau i el seu entorn. Però esperem que també serveixi per fugir dels líders, de les elits burgeses, econòmiques o polítiques. Esperem que serveixi per no donar res per fet i, en canvi, jutjar abans de decidir. Esperem que el tribunal social que ha creat el cas Millet serveixi per pensar en la urgent necessitat de processos oberts de presa de decisions, de baix a dalt i amb la participació de tots els actors i no només dels que tenen algun prestigi del tipus que sigui i es van repartint els seients a les juntes, patronats i tribunes.
