Crisi: fets i percepcions

La dificultat del sistema per a canviar de rumb malgrat els problemes que li ocasiona
Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
24/05/2010 - 00:00
El sostenibilisme veu en la present calamitat oportunitats que els pessimistes partidaris del continuisme econòmic  perceben com a amenaces

En una habitació fosca, amb una bombeta blava il·luminin un tros de tub mirat de front: sobre la paret es projectarà una anella negra en un fons blavós. Amb una bombeta groga, il·luminin aquest mateix tub mirat de costat: sobre la paret es projectarà un rectangle negre en un fons grogós. Ni la paret és grogosa o blavosa, ni el tub és una anella o un quadrilàter. Per això Albert Einstein deia que "els fets són els fets, la realitat n'és la percepció". La mecànica quàntica parteix d'aquests principis. Els fets físics són el tub i la paret; la percepció que en tenim sota unes determinades condicions d'il·luminació són l'anella i el quadrilàter. Per als observadors situats entre el tub i la paret, les realitats són aquestes dues figures geomètriques. El cas és que els humans sempre som entre la paret i el tub. Per això vivim en realitats tan diverses enmig dels mateixos fets.

Durant la inauguració d'un equipament cultural a la Catalunya central, una consistent ferum de purins s'emparà de la sala. L'autoritat que presidia l'acte exclamà: "És l'olor del progrés". Doncs no: era fetor de fems i prou. En tot cas, aquesta persona volia dir que la ramaderia intensiva comportava ingressos importants per a la comarca; altres opinaven que els maldecaps i la contaminació eren encara superiors. Un fet, dues realitats i, encara, una tercera percepció estrafeta que atribuïa els discutits beneficis a la disfunció externalitzada, és a dir a l'única cosa sobre la qual no hi hauria d'haver hagut discrepància: la pudor és un mal.

Podríem continuar. Un camp de blat constel·lat de roselles és una bella estampa pictòrica per a l'excursionista i una catàstrofe agronòmica per al pagès que viu del gra recol·lectat, no pas de les flors silvestres. Novament, un sol fet i dues realitats. És a dir, el mateix que passa ara amb la crisi, qualificada d'econòmica per alguns i de financera per uns altres, discrepància apel·lativa que reflecteix la confrontació perceptiva davant del mateix fet. Sóc dels que pensen que és sobretot una crisi financera amb conseqüències econòmiques. El problema no és la borsa o els seus indicadors. El problema és que els interessos d'aquest mercat especulatiu pertorben de manera seriosa el funcionament de l'economia productiva o economia pròpiament dita.

El sostenibilisme no és una teoria econòmica. És una actitud. L'actitud de construir una realitat compatible amb els fets. O sigui, més interessada a comprendre i a gestionar el tros de tub que les figures geomètriques que projecta sobre la paret. No pontifica sobre la borsa, ni sobre els rendiments dineraris de la ramaderia, però fa notar que el tub és cilíndric i foradat, que rendeixen els pernils i no pas la pudor i que un discret toc de vermell millora la qualitat del paisatge blader sense perjudicar-ne la collita. Suposa bon sentit econòmic, en definitiva.

Un bon sentit econòmic que no exhibeixen molts dels gestors de la crisi, entestats a subvencionar ramaders poc escrupolosos i fabricants de mascaretes. La indústria de l'automòbil es mostra satisfeta pel darrer repunt de les vendes i demana al govern que continuï mantenint les nostres subvencions al seu negoci. També podríem parlar d'entitats financeres o de promotors immobiliaris. És oportú evitar que s'ensorrin i arrosseguin bons i dolents en la seva caiguda, però no pas per tal que tornin a fer el que feien i ens duguin novament a la catàstrofe. Haurien de considerar les tesis sostenibilistes i aprofitar el sotrac per a reorientar polítiques. Em temo que no és el cas.

Escrivia fa poc l'arquitecte Juli Capella en aquest mateix diari: "Hem de reinventar la nostra professió amb un enfocament més humil i a la vegada més ambiciós, sense oblidar que l'arquitectura i la mera construcció no són el mateix". Dues proposicions molt encertades, al meu entendre: en temps de crisi, cal reinventar amb humilitat i ambició, sense confondre el coneixement amb la destresa. Hi ha massa destreses en els agents del vell model que ens han dut a l'atzucac on som i no prou coneixement per a trobar-ne la sortida. Un coneixement que els obligaria, justament, a canviar de destresa. Els experts a fabricar mines antipersona no han de ser subvencionats, per més destres que en siguin. La seva destresa és el problema, precisament. Però ells la perceben com una admirable virtut. Per això miren per damunt de l'espatlla els que abominem de les seves habilitats deletèries.

L'actual motor d'explosió té un rendiment del 30%, pesa molt, és mecànicament complicadíssim i contamina. Les ajudes i les concertacions haurien d'anar dirigides a fer la indústria automobilística capaç d'oferir aviat vehicles elèctrics lleugers, versàtils i eficients. Ara és esclava de les seves antigues inversions en l'obsoleta destresa. I com la indústria de l'automòbil, tot el sistema financer i bona part del productiu, per no parlar del polític. Per això es resisteixen al canvi. En el fons, tenen molta por i una immensa mandra. Digué Winston Churchill: "Un optimista veu una oportunitat en tota calamitat; un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat". Exactament.

*Article publicat a El Periódico de Catalunya 

Socioecòleg, Director general d'ERF
Etiquetes: 

Relacionats

Article

Demanen al Govern que els fons europeus per a pal·liar la crisi de la Covid financin un nou nucli d'activitats dedicat a la innovació i la transformació sostenible del sector de l'edificació.

Butlletí