[UCE 2007] Les lliçons de l'arquitectura rural

S'entén per arquitectura rural o tradicional la que es relaciona amb el seu medi -el seu entorn més local- i que es basa amb l'experiència popular i no pas amb un saber tecnològic; neix de la necessitat de crear habitabilitat fora de la ciutat i amb un objectiu eminentment de supervivència. Entendre les claus sostenibilistes d'aquest tipus d'arquitectura com a model per poder reinterpretar els reptes actuals va ser el principal objectiu d'un dels cursos de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) d'enguany. Oriol París, coordinador del curs i professor de la UPC ho resumeix amb una pregunta: 'Què podem aprendre de l'arquitectura rural?'. Una arquitectura coherent París considera que l'arquitectura rural ens aporta una gestió coherent -concepte que utilitza molt sovint, ja que de manera conscient o inconscient evita el mot sostenible- dels recursos. La principal característica és aconseguir l'habitabilitat a partir de la utilització de les matèries primes locals. Aquest fet també ens pot donar una lliçó respecte a la planificació urbanística, ja que tradicionalment el creixement quedava limitat per la disponibilitat de recursos. Actualment, els límits aparentment s'han difuminat -els hem deslocalitzat- malgrat que continuen presents. A banda, ens pot donar lliçons concretes per aplicar a la construcció dels edificis actuals. Un exemple pràctic és el dels residus de les obres. Avui en dia la legislació no els permet reutilitzar per produir els formigons. Per Oriol París caldria revisar la normativa per tal de tancar els cicles, i que les obres no produïssin residus. Aquesta qüestió juntament amb l'aprofitament de residus d'altres construccions i la substitució dels materials amb major impacte ambiental són elements que donen segons l'arquitecte Albert Cuchí sostenibilitat a un projecte. 'Curiosament', són tres elements que s'han utilitzat de manera secular a les masies. Un altre exemple que ens obliga a reflexionar sobre els actuals processos constructius és la repetició de les estructures dels edificis. Oriol París recorda que ni a nivell de càrrega ni per requeriments tèrmics cal el mateix material a la planta baixa que a un quart pis. Aquest fet que l'arquitectura rural tenia assumida, actualment no es porta a terme ja que prima la rapidesa constructiva. En cap cas ningú es planteja en el balanç econòmic la disminució de materials i l'estalvi energètic posterior que suposaria aquesta estratègia. Arquitectura sostenible o bioclimàtica? 'Un dels temes que personalment considero més crític és que s'entén per sostenible el que realment és bioclimàtic' afirma Oriol París. L'arquitectura bioclimàtica consisteix en aconseguir que el consum energètic no depengui de l'exterior, és a dir, que sigui autosuficient. Aquest objectiu es basa en dues estratègies: optimitzar l'orientació i instal·lar energies renovables d'ús domèstic. El principal problema és que aquest model és només vàlid en la construcció d'habitatges individuals i no pas en solucions a gran escala. Paral·lelament no es tenen en compte aspectes com la quantitat de material, ni l'energia per produir-los i transportar-los ni els seus impactes ambientals. En aquest sentit la investigació de París a la UPC se centra en quantificar la importància del consum energètic en les etapes de producció. Els primers resultats indiquen que en un escenari a 60 anys, la producció suposa el 40% del consum energètic mentre que la utilització de la llar el 60%. En canvi, les normatives existents -per exemple el Decret d'ecoeficiència- només se centren en l'estalvi energètic en el segon àmbit. Tanmateix, les masies també ens poden aportar elements d'arquitectura bioclimàtica. A banda de l'orientació, és molt important l'alçada relativa respecte a l'orografia per evitar el fenomen d'inversió tèrmica. D'altra banda, la presència d'arbres al voltant de l'edificació suposa disminuir la despesa energètica per a climatització. La masia, exponent de l'arquitectura rural catalana Sovint associem arquitectura rural catalana amb la masia. Tot i això, cal diferenciar el concepte de mas -explotació agroramadera que sustentava una unitat familiar- de l'edifici (la masia). D'altra banda, no és un element comú al conjunt dels Països Catalans, de fet tan sols és propi de la denominada Catalunya Vella. Habitualment és una construcció aïllada, però en comarques com l'Empordà i la Garrotxa s'agrupen en petits nuclis. A partir del segle XVI apareix el fenomen de les masoveries. Es tracta d'edificacions per pagesos que explotaven part dels terrenys dels propietaris en règim d'arrendament o parceria. En aquest sentit, el prestigi de les cases pairals se solia mesurar pel nombre de masoveries que en depenenien. Des dels anys 60, es tracta d'una forma de vida en regressió entre altres motius per la reconversió de les finques i la mecanització del camp, la recerca d'una millora laboral fora del camp i la manca de relleu generacional. Segons dades de la Unió de Pagesos, la majoria dels 1.500 pagesos que anualment abandonen la seva activitat són masovers, i en el període 1989 ' 2003 el nombre d'aquest tipus d'explotacions ha passat de 12.000 a tan sols 2.800. Els estudis de la Fundació Mas i Terra assenyalen que actualment a comarques com el Solsonès o la Garrotxa els masos abandonats representen el 40 i el 25% respectivament. Tot plegat, no només suposa pèrdues a nivell laboral, arquitectònic i cultural sinó també ecològiques. De fet, els masos han 'modelat' un paisatge que per nosaltres és referencial, tot i que és un aspecte que no s'ha valorat. En aquest sentit, l'abandonament d'explotacions -i el canvi en els combustibles- han provocat que els boscos hagin ocupat progressivament feixes i planes agrícoles. Aquest fenomen, a banda de trencar el mosaic del paisatge suposa una disminució significativa de la biodiversitat. Oriol París recorda que el nom i el sistema constructiu varia arreu de les comarques. La variació té la mateixa causa que el seu denominador comú, la utilització dels recursos del seu entorn. 'Aquesta és la gran lliçó que en algun moment haurem d'aprendre' conclou París. Si a la Catalunya Vella la construcció característica és el mas, al País Valencià és el maset, que malgrat la similitud lingüística té una estructura molt diferent, a l'Alguer per la seva banda s'anomenen palaus. Al Delta de l'Ebre la construcció típica és la barraca, una estructura adaptada als aiguamolls. Per tal d'aïllar-les tant tèrmicament com sobretot de la humitat es col·loquen sobre una muntanyeta de fang. Aquestes edificacions -que van passar de ser exclusivament agrícoles a compartir la funció d'habitatge- són molt semblants a les de les hortes del País Valencià. Aquest fet s'explica ja que la colonització del Delta per a la seva explotació arrossera la portaren a terme valencians. En ambdues zones, aquestes edificacions no estan protegides, i en el cas de l'Horta la seva destrucció ha estat un dels símbols dels moviments que volien frenar l'expansió urbana de València.