[UCE 2007] La temperatura a l'agost podria pujar de 6 a 8 graus

El curs 'Energia i canvi climàtic als Països Catalans' ha estat un dels més destacats de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) a Prada de Conflent. Coordinat pel geògraf i doctor en ciències ambientals Martí Boada els principals objectius eren realitzar una radiografia energètica del conjunt dels Països Catalans, valorar els avantatges i inconvenients d'algunes de les fonts energètiques que poden substituir els combustibles fòssils així com analitzar els efectes del canvi climàtic, l'estudi de les seves evidències, i la seva possible mitigació. L'evolució del clima les darreres dècades El clima es defineix com el conjunt de la distribució de les freqüències d'ocurrència dels meteors. Per tant, el canvi climàtic suposa variar aquesta distribució, sigui per un desplaçament de la mitjana o bé per un augment de la variabilitat. Aquest fet, ens obliga a analitzar sèries de temperatura i precipitació tan llargues com sigui possible. En aquest sentit Agustí Jansà, del Centre Territorial Balear de l'Institut Nacional de Meteorologia (INM) va voler posar èmfasi en l'equívoc entre els canvis de temps i els climàtics. El fet que l'estiu d'enguany hagi estat relativament suau és tan sols un fenomen meteorològic, que situat en la sèrie de les darreres dècades no desmenteix la tendència a l'increment de la temperatura mitjana. Una de les dificultats per predir els efectes del fenomen a partir dels models globals és realitzar un downscaling, és a dir, baixar a escales locals. Abans d'entrar en prediccions, Jansà va voler mostrar l'evolució del clima als Països Catalans les darreres dècades. En aquest sentit, mentre que a nivell global la temperatura ha augmentat entre 0,6 i 0,7 ºC en 35 anys; al nostre país ha estat molt major: a les Illes Balears uns 1,5ºC i lleugerament superior a Barcelona, València i Perpinyà. S'ha produït d'aquesta manera un desplaçament de la mitjana, tot i que no es detecta un augment de la variabilitat. En canvi a nivell de precipitació les tendències no són tan clares. Per exemple, a Menorca i Mallorca hi ha una lleugera reducció, mentre que a Eivissa la pluja es manté estable. Fins i tot a València, es detecta un cert augment. Malgrat aquesta disparitat i les dificultats per tenir sèries de pluja vàlides -les estacions sovint han canviat d'emplaçament i de tecnologia-, cal intentar trobar patrons que ens donin pistes de l'evolució d'aquest paràmetre. En aquest cas, la reducció de precipitacions a Menorca -la més evident dels Països Catalans- es correlaciona amb l'índex de corrents marines Scand, que mostra que les situacions depressionàries -els fenòmens tempestuosos- han disminuït. D'altra banda, en un estudi realitzat pels climatòlegs mallorquins Guijarro, Jansà i Campins s'ha pogut constatar que a la Mediterrània occidental el nombre de depressions -i per tant d'episodis de mal temps- han disminuït progressivament. Així mateix, excepte el llevant, es detecta una reducció del conjunt de vents als Països Catalans. Com evolucionarà el nostre clima? Els models globals indiquen que el denominat 'corrent en raig' migrarà cap al nord. Aquest fet suposarà que a Escandinàvia augmenti el nombre de depressions mentre que disminueixin al Mediterrani. D'aquesta manera, amb un augment dels anticiclons, l'increment de temperatura serà major que la mitjana planetària. Ara bé, Agustí Jansà alerta que les depressions es concentraran als mesos de tardor, i que poden arribar a esdevenir fenòmens tropicals. Respecte a les temperatures, amb un escenari intermig d'emissions de CO2 els models a gran escala preveuen un escalfament màxim a la zona de l'Àrtic, mentre que a la Península Ibèrica se situaria entre 3 i 5 ºC (2070 ' 2100). A nivell estacional, mentre primavera i tardor l'increment seria el mitjà, a l'hivern seria menor (2-3 ºC) però molt major a l'estiu, entre 5 i 10 ºC. De fet, segons aquests models globals, es tractaria a nivellestacional dels majors increments que es pronostiquen arreu del planeta. D'altra banda, s'assumeix com a escenari més probable que les precipitacions a escala planetària es mantindrien. Aquests models no permeten pronosticar com evolucionarà el clima al nostre país, per a saber-ho cal aplicar metodologies de down scaling. Un estudi de l'INM agrupa els escenaris que sorgeixen dels diversos mètodes de càlcul i de les diverses previsions d'evolució de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Més enllà de les diferències de cada escenari, el denominador comú són les tendències: un augment de temperatura molt major a l'estiu que a la resta de l'any. Per exemple, si es manté l'actual ritme d'emissions de CO2 -hipòtesi pessimista-, la temperatura tindria el seu màxim augment a l'agost (6-8 ºC) i menor al març (2-3 ºC). Jansà recorda que aquest fet suposaria que la temperatura estival fos de mitjana 3 ºC superior a la de l'any 2003. Aquell estiu es recordarà per la gran onada de calor que es va saldar amb la mort de 14.000 persones a l'Estat francès. Jansà recorda la frase de Berz, 'cal tolerar allò inevitable, i evitar allò intolerable' i afirma 'que un increment com aquest ens faria la vida absolutament insostenible'. De fet, en una altra de les sessions del curs es va mostrar la relació entre mortalitat i temperatura. A partir de la denominada 'temperatura de confort' -que als Països Catalans se situa al voltant de 22 ºC- s'incrementa la mortalitat tal com va succeir el 2003. D'altra banda, les prediccions de l'INM mostren resultats molt dispars respecte a la precipitació. Tot i això, s'apunta a un lleuger augment al País Valencià i a una disminució a les Illes i al Principat -especialment a la primavera-. En tot cas, malgrat les incerteses, les prediccions que es realitzen són, segons Agustí Jansà coherents amb les tendències observades les darreres dècades. En aquest sentit, les variacions relativament poc significatives de la precipitació es concentraran amb menys episodis -més intensos- a causa de la disminució del nombre de depressions.