Les llacunes temporànies: un hàbitat mediterrani fràgil i desconegut

Les llacunes temporànies són un dels hàbitats més interessants però al mateix temps desconeguts de la regió mediterrània. La seva posada en valor és un element necessari per a la seva conservació, així com el seu estudi i experimentació amb l'objectiu de fornir eines que en permetin una gestió activa i eficaç. En aquest sentit els projectes LIFE han estat fonamentals al nostre país no només per millorar-ne la gestió sinó per restaurar i, fins i tot, crear noves basses. Banyoles, on es desenvolupa un d'aquests projectes, ha acollit del 19 al 21 de març un simposi que ha recollit les experiències més interessants que s'han realitzat al conjunt de la Mediterrània occidental. L'estany de Banyoles amb 112 ha de làmina d'aigua és el més gran i més conegut de Catalunya. En canvi, el conjunt de la seva conca lacustre i especialment les llacunes temporànies com la del Clot d'Espolla no ho són tant. En aquest sentit, un projecte LIFE iniciat el 2003 pretén donar a conèixer aquest tipus d'hàbitats i sobretot recuperar-ne de nous a partir de l'adquisició de terrenys. El cas de Banyoles és un exemple més del procés que segons Pere Bosch, president del Consorci de l'Estany, pretén 'revertir la història' i tornar a guanyar superfície de zones humides tan temporals com permanents. Precisament, el projecte LIFE ha suposat la creació d'aquest Consorci com a ens gestor de la conca lacustre amb la mirada posada cap a la futura declaració de Parc Natural. Aquest organisme, conjuntament amb la Universitat de Girona (UdG) i la Institució Catalana d'Història Natural (ICHN) han organitzat el Simposi científic sobre gestió i conservació de llacunes temporànies mediterrànies. Les llacunes temporànies un hàbitat desconegut i poc valorat Les llacunes temporànies mediterrànies es defineixen com aquelles zones humides amb una extensió menor a 10 ha i amb un règim d'inundació temporal. Aquests dos factors, l'escala i que gran part de l'any estiguin seques, les condiciona a ser poc valorades. Per Dani Boix, professor de la Universitat de Girona cal fer entendre a la societat que allò propi de la mediterrània és petit i temporal. En aquest sentit malgrat que el context general de la percepció sobre les zones humides ha canviat molt 'han passat de ser un espai indesitjable focus de mosquits i malalties a ser un element diferencial per aquells municipis i comarques que disposen d'aquests hàbitats- no succeeix el mateix amb les temporals. D'aquesta manera, pateixen amb major intensitat impactes com l'accés motoritzat incontrolat, l'abandonament de runa o directament la seva desaparició per no estar inventariades ja que no hi ha consciència que puguin tenir una elevada importància ecològica. No en va, la Directiva Hàbitats les qualifica a la regió mediterrània com a prioritàries i en conseqüència els paratges de major interès han passat a formar part de la Xarxa Natura 2000. Precisament, el seu poc coneixement va suposar que fos un dels hàbitats que la Comissió Europea considerés que no havien estat ben representats en les primeres propostes. Finalment, s'han inclòs fins a 286 sistemes d'estanys temporanis que representen a la regió mediterrània unes 63.000 ha. Al seminari, s'ha mostrat una bona representació especialment al conjunt dels Països Catalans (Menorca, Alberes, la Garrotxa, Banyoles, Baix Ter, Mallorca i el País Valencià) però també a altres punts de la Mediterrània occidental: Estat espanyol, Itàlia, Estat francès, Portugal i el Marroc. Cal destacar que les llacunes temporànies han estat un ecosistema tradicionalment molt lligat a l'acció antròpica i als seus usos tradicionals. Un cas paradigmàtic és el de Menorca, on les basses apareixen al costat de monuments talaiòtics i es considera que en alguns casos fins i tot van ser creades pels humans. Al llarg dels segles s'han usat com a abeuradors naturals del bestiar i precisament l'acció del pasturatge n'ha permès la conservació ja que s'eliminaven espècies vegetals colonitzadores. Aquesta relació simbiòtica es perd de manera progressiva, fet que obliga a realitzar-ne una gestió activa. Es tracta, d'un ecosistema molt sensible als processos de canvi global. No només a les qüestions climàtiques 'la distribució de les precipitacions afecta la seva funcionalitat i fins i tot l'existència', sinó a altres aspectes usos del sòl (abandonament de pastures extensives, utilització d'adobs i pesticides agrícoles, construcció d'infraestructures...) així com la invasió d'espècies vegetals al·lòctones. Els projectes LIFE claus en la gestió i recuperació El cofinançament per part de la Comissió Europea mitjançant el programa LIFE-Natura de projectes de gestió, restauració i creació de llacunes temporànies ha estat fonamental en el coneixement d'aquests hàbitats. En aquest sentit, s'han realitzat un total de 18 projectes, deu dels quals a l'Estat espanyol. En el simposi, es va comptar amb la presència de Patrick Grillas, de l'estació biològica de la Tour de Valat, impulsor d'un estudi per comparar l'efecte del règim hidròlogic, la pastura i la gestió de les comunitats vegetals en set llacunes franceses. El projecte ha esdevingut un exemple per la resta d'experiències mediterrànies. En general, els projectes LIFE es poden classificar en dues grans tipologies. Per una banda, aquells que pretenen inventariar les zones humides i gestionar-les adequadament. És el cas del LIFE Basses que s'ha desenvolupat a l'illa de Menorca. Actualment s'han inventariat fins a 58 basses 'algunes de les quals de pocs metres quadrats, els denominats concons' tot i que també s'ha pogut constatar mitjançant la fotointerpretació que al llarg dels darrers cinquanta anys n'han desaparegut un nombre significatiu. Una de les accions més interessants és la determinació de pràctiques agrícoles alternatives que frenin impactes derivats de l'ús de productes químics, del sobrepasturatge o del rec estival. També s'ha volgut determinar àrees on sigui possible eradicar la vegetació invasora i sobretot regular l'accés a aquests hàbitats tan sensibles. Òbviament, tot aquest tipus de mesures requereixen la complicitat social per ser efectives. En aquest sentit entre altres accions s'ha creat una bassa didàctica per tal de mostrar-ne el funcionament sense posar en perill la conservació a causa de la hiperfreqüentació. La segona tipologia de projectes són els que es desenvolupen en zones on les llacunes temporànies han patit una disminució molt important i que per tant, es considera interessant crear-ne de noves. És el cas de Catalunya, i els dos principals exemples són al Baix Ter i a Banyoles. Es tracta de zones que al llarg dels segles s'han assecat i drenat per permetre usos agrícoles, urbans i turístics. Sovint però, el règim hidrològic natural ha dificultat aquests usos i els espais han restat poc productius. En els dos casos, mitjançant la compra de terrenys finançada per la Fundació Territori i Paisatge o la cessió d'usos, s'ha aconseguit la creació de noves llacunes que ocupen 30 i 10 ha respectivament. La problemàtica de l'alliberament de fauna exòtica Un dels principals impactes que afecten el conjunt de les zones humides és l'alliberament intencionat o accidental d'espècies exòtiques. El cas de l'estany de Banyoles és paradigmàtic. L'investigador de la UdG Lluís Zamora va mostrar l'evolució històrica de la població de peixos. Fins al 1910, la població estava formada per cinc espècies autòctones: el barb, la bagra, la bavosa de riu, l'anguila i l'espinós; en canvi al llarg de les dècades des de les diverses administracions i fins i tot amb jornades populars 'les denominades festes del peix' s'han alliberat espècies al·lòctones que han modificat totalment l'ecosistema. Actualment, s'identifiquen fins a 18 espècies de les quals tan sols tres són autòctones i amb abundàncies testimonials. Un altre exemple és el de les tortugues. Les autòctones 'de rierol i d'estany' s'han vist absolutament perjudicades per les denominades tortugues de Florida. Cal dir que en el cas de l'espècie més comuna es van arribar a importar fins a 900.000 individus anuals a l'Estat espanyol l'any 1998. En un estudi al delta del Llobregat s'ha constatat que les al·lòctones es reprodueixen el doble i aconsegueixen una major expansió tan territorial com a nivell d'abundàncies. D'altra banda, esdevenen factors de risc per a la transmissió de malalties com la salmonel·losi no només a les espècies autòctones sinó també als humans. Un dels punts d'acord en el simposi va ser que l'eradicació sovint és inviable pel seu cost i que per tant cal intentar realitzar-ne un control. Es proposa per tant actuar en aquelles espècies que afectin el conjunt de l'ecosistema i només quan es tracti d'iniciatives que puguin tenir un mínim grau d'eficiència.