La connectivitat ecològica entra de ple en la planificació territorial

L'Escola Tècnica d'Arquitectura de Barcelona ha estat el marc de celebració d'un encontre d'experts en connectivitat ecològica (aquí podeu consultar el programa), que ha servit per fer visibles els vincles entre l'estudi d'aquesta disciplina i les diverses escales de la planificació territorial. La connectivitat ecològica és la condició que possibilita que, en un territori determinat, les espècies puguin efectuar diversos desplaçaments -dispersió, migració colonització- entre espais que els són favorables per continuar-se desenvolupant. Atès que la vida és moviment i el moviment oportunitat, la possibilitat per a una espècie de moure's d'un indret a un altre sense barreres té una relació directa amb la preservació de la biodiversitat. Evidentment, aquesta necessitat topa, en el cas d'un territori com el català amb un fort grau d'antropització i, en conseqüència, presenta un seguit d'obstacles. La recerca de l'equilibri passa per preservar els connectors biològics en la mesura del possible, fent-los compatibles amb l'ocupació del territori. Avenços substancials Xavier Carceller, director del Centre de Política de Sòl i Valoracions de l'UPC ha introduït l'acte amb algunes reflexions sobre la seva oportunitat. Precisament s'ha referit a la legislatura política que aviat acabarà -després dels recents esdeveniments polítics- per defensar la bona tasca feta en aquest àmbit pel govern 'perquè en els plans territorials que s'estan desenvolupant actualment la connectivitat hi és present' Carceller ha recordat que en els darrers temps aquest factor s'ha incorporat a totes les polítiques territorials supramunicipals. Igualment s'ha referit a la transcendència del planejament en general ja que- ha dit- 'els plans urbanístics són normes jurídiques' En aquest sentit ha remarcat la seva importància 'com a eines d'acció ambiental, si estan ben plantejats, i a la inversa un pla d'urbanisme mal fet pot ser una font d'impactes negatius, perquè d'ell se'n deriven centenars d'actuacions' Com a exemple, ha citat la Llei d'urbanisme de l'any 2005, en què un dels criteris per definir el sòl no urbanitzable és el fet que tingui interès com a connector biològic. En la mateixa llei també hi figura un principi que assenyala que les actuacions d'interès públic no han d'afectar la connectivitat territorial. Carceller ha valorat positivament aquestes referències. Polítiques sostenibilistes El biòleg Xavier Mayor ha explicat els criteris que es tenen en compte a l'hora de definir un connector biològic que són alhora els factors que hi estan relacionats: biodiversitat, qualitat dels hàbitats, complexitat, pertorbació, continuïtat, proximitat i espais fluvials. A tots aquests elements, hi ha afegit els criteris d'oportunitat estratègica, planificació i gestió. Actualment a Catalunya la connectivitat biològica neix de la contraposició entre dos grans principis el de la permeabilitat i el de la fragmentació del territori per l'efecte barrera; amb contraposició es poden detectar quins són els corredors i el seu grau d'operativitat. Les aproximacions dels experts a la determinació d'aquests corredors no és senzilla perquè es necessiten nombroses dades que en els darrers anys han estat disponibles, gràcies als sistemes d'informació geogràfica -SIG- Segons Mayor, 'actualment Catalunya disposa d'un model de connectors biològics propi, pioner, conceptualment sòlid i d'alta aplicabilitat, que permet ser coherent amb les estratègies de conservació de la biodiversitat' I ha afegit que llegir el territori des d'aquesta perspectiva 'ens dóna una nova visió favorable a les polítiques sostenibilistes' Xavier Mayor ha qualificat l'actual moment com 'el del naixement d'una nova disciplina'. Tot seguit, els biòlegs Joan Marull - Barcelona Regional- i Joan Pino -CREAF- han explicat exemples concrets de com la connectivitat ecològica es reflecteix en la planificació territorial. D'entrada, han posat en relleu la importància de definir bé les variables fonamentals com són la impedància o resistència al pas, l'efecte barrera, la fragmentació o divisió dels hàbitats. En segon terme, han introduït elements de complexitat, dient que els connectors són multifuncionals ja que no només poden servir com a llocs de pas, sinó que en si mateixos poden constituir barreres en determinades condicions: no tots els connectors serveixen per igual a totes les espècies. A continuació, han parlat de la metodologia amb dos grans enfocaments el Bottom up i el Top down. El primer és especialment empíric i es basa en recollir informació de camp sobre la biodiversitat d'un indret per conèixer, a partir de les dades, els moviments de la fauna. El segon es recolza en la informació prèvia disponible tenint en compte els mapes i la bibliografia. Després, han explicat l'elaboració de l'Índex de Connectivitat Ecològica -ICE- una eina que permet mesurar el grau d'afinitat entre els diferents tipus de paisatges i els seus pobladors, una eina destinada a ser el màxim de comprensible per a aquells que realitzen planificació. Tal com ha remarcat Joan Pino 'es tracta de passar del coneixement als centres de decisió'. Un altre índex disponible és l'IAT Index d'Aptitud territorial .Es tracta, segons Joan Marull 'd'un índex holístic, que avalua l'aptitud del territori per a desenvolupar-hi determinats plans i programes'. L'IAT reuneix informació amb un nivell de varietat i complexitat remarcable ja que incorpora, gràcies als sistemes d'informació geogràfica, diversos paràmetres amb dades biològiques, geològiques, patrimonials i permet saber, per a cada punt del territori, quina és la variable que predomina. Un exemple clar d'aplicació pràctica seria el creuament d'un mapa de la regió metropolitana que contingui dades de l'IAT amb les infraestructures previstes, de manera que es pot arribar a determinar els futurs punts de conflicte, com seria el cas d'un traçat viari i un corredor biològic en un indret determinat. Finalment, la biòloga Roser Campeny ha explicat, a partir d'un estudi, la connectivitat funcional per a la fauna a les comarques de Barcelona. Ha detallat la metodologia emprada per trobar els hàbitats, definir les seves característiques i resseguir els connectors amb les seves corresponents barreres. En la seva exposició Campeny ha deixat clar que aquestes feines presenten una elevada complexitat. Les dades amb què es treballa són probabilitats i no xifres definides. Les poblacions d'animals no es despleguen en el territori de manera uniforme, si bé segueixen certs patrons que estan modelitzats. Potser el més important és que els moviments d'algunes espècies poc tenen a veure amb els que puguin fer unes altres. Per tant, no es pot parlar de connectivitat biològica en singular sinó en plural. En els seus estudis Roser Campeny ha constatat que 'si es canvien les variables, canvien els resultats'. I en aquest sentit ha dit que 'cal ser crítics amb les eines que tenim'. De tota manera ha conclòs amb una mirada molt positiva sobre una ciència que avança i que 'permet modelitzar els efectes que poden tenir els canvis en els usos del sòl en la connectivitat biològica', una informació sens dubte essencial per als planificadors.