25/09/2007 - 00:00
Barcelona, ha estat i encara és, una ciutat atractiva pels urbanistes d'arreu del món. D'aquesta manera, no és estrany que hagi estat seu i protagonista de la darrera edició de l'Atélier Projeturbain Atélier Projeturbain que organitza el Ministeri francès d'Ecologia, Desenvolupament i Gestió sostenible Ministeri francès d'Ecologia, Desenvolupament i Gestió sostenible. D'aquesta manera, vora quatre-cents urbanistes i geògrafs procedents de l'Estat francès han debatut sobre el model de ciutat i sobre la creació de noves centralitats urbanístiques. L'esdeveniment, realitzat al Centre de Convencions del Fòrum i al Palau de la Música ha comptat amb el suport de l'Ajuntament de la ciutat i d'Aula Barcelona. Precisament el seu director, Albert Broggi, va recordar que tenen els mateixos objectius que l'Atélier: 'debatre sobre la construcció de les ciutats; amb una especial atenció al cas de Barcelona'.
Punt de referència
'Barcelona ha esdevingut una meca de l'urbanisme'. Una afirmació com aquesta impacte, i més si és pronunciada per Etienne Crépon, subdirector general d'Urbanisme de l'Estat francès. Més enllà de referències religioses, és cert, tal com va afirmar Ariela Masboungi coordinadora de l'Atélier, que la ciutat està de moda entre urbanistes. Si més no, ho corrobora el desplaçament massiu de professionals francesos i el seguiment entusiasta de les diverses ponències i debats. De fet, una de les qüestions que els interessa és la magnitud del debat que generen les operacions urbanístiques. Per exemple Masboungi destacava: 'els projectes causen habitualment una oposició molt forta per part de la població; fet que no entenc però que trobo molt interessant' i recordava el cas del Fòrum 'una operació urbanística i un esdeveniment excel·lent que va ser criticat per tothom'. 'És molt difícil ser alcalde de Barcelona' va afegir irònicament Ariela Masboungi. Per la seva banda Crépon, es mostrava sorprès que el dia anterior un diari pogués dedicar les quatre primeres pàgines a qüestions relacionades amb l'urbanisme 'això a l'Estat francès és impossible!' va afirmar. Tanmateix, també ressaltava les similituds amb París: la magnitud de la ciutat i del conjunt de l'aglomeració urbana, la vocació de capital cultural i econòmica, la manca d'instruments de governança metropolitana així com ser punts de referència tant per projectes urbanístics pretèrits com per operacions de creació de noves centralitats.
Les noves centralitats: el triangle màgic
La construcció al llarg de la història de la ciutat ha seguit unes pautes molt clares. Durant segles va restar reclosa a l'interior de les muralles fins que la situació fou tan insostenible que va caldre ocupar el pla de Barcelona amb una retícula ortogonal dissenyada per Cerdà. L'extensió de l'Eixample finalment va 'engolir' els diversos municipis històrics com Gràcia, les Corts, Sant Andreu, Sants i Sarrià entre altres. A diferències d'altres ciutats, els límits físics i qüestions polítiques i identitàries van frenar l'annexió de nous municipis de la denominada 'primera corona'. Tanmateix, la realitat metropolitana és un fet percebut i ha obligat a repensar la ciutat tenint en compte una escala superior. Altrament, ha esdevingut necessari crear noves àrees centrals, ja que la ciutat metropolitana no pot tenir tan sols com a punt neuràlgic l'antiga ciutat medieval. En aquest sentit, el Pla General Metropolità (PGM) de 1976 -i encara avui vigent- va assenyalar àrees potencials per esdevenir nous centres pel segle XXI. Bona part d'aquestes àrees estan situades a l'Est, un espai que en la majoria de ciutats europees s'ha utilitzat com a 'abocador' d'activitats molestes: indústria, depuradores, centrals tèrmiques, presons...
D'aquesta manera, no és d'estranyar que les principals actuacions de (re)construcció de la ciutat se situïn en aquesta zona; en el denominat 'triangle màgic' de tres vèrtexs: Glòries, Fòrum i Sagrera; i amb la recuperació del Besòs com a costat i el 22@ com a farciment d'aquest triangle.
Oriol Clos, arquitecte en cap de l'Ajuntament, va voler remarcar especialment aquesta darrera actuació, que a diferència d'altres no és un projecte amb data d'inici i final sinó un procés a mig i llarg termini. Així mateix esdevé una aposta per la innovació: la transformació del Poblenou -una àrea exclusivament industrial i en decadència (amb l'epígraf 22 del PGM)- en un barri mixt. Aquesta mixticitat, característica de la ciutat europea i actualment en regressió, es pretén obtenir a partir de la flexibilitat d'usos: residencials, comercials, equipaments, oficines i especialment tecnològics. Aquests darrers, donen la 'marca' al projecte -el nou epígraf 22@- que vol potenciar la instal·lació d'empreses basades en les noves tecnologies i el coneixement. Clos afirma que un dels objectius és 'assolir un equilibri entre permanència i substitució' però també recorda que 'discursos i discussions que es basen exclusivament en el patrimoni han aturat l'evolució de la ciutat' fent una referència implícita a casos com els de Can Ricard.
En el cas del Fòrum, Clos lloa l'equilibri entre la creació d'espai públic per a la ciutadania i la construcció de grans equipaments i infraestructures. Per la seva banda, Carles Teixidor, director d'aquest projecte, alerta de la confusió encara avui existent entre l'esdeveniment i l'actuació urbanística. Teixidor va recordar una anècdota recent: 'un taxista em va preguntar si ja havien enderrocat l'edifici triangular del Fòrum' fet que va servir a l'urbanista Jordi Borja per afirmar amb ironia que 'hauria estat una bona idea'.
Més enllà del debat sobre l'èxit de l'operació, Teixidor va assenyalar que les actuacions encara no han finalitzat i que per tant no té sentit fer balanç; en aquest sentit algun dels projectes amb un pes específic major com el nou barri Maresme - Fòrum o el Campus Universitari estan en diversos períodes d'execució.
D'altra banda, l'operació de la Sagrera -realitzada al voltant de l'arribada del Tren d'Alta Velocitat
(TAV)- pretén crear una nova àrea central a l'Est de la ciutat així com trencar l'aïllament dels barris de Sant Andreu i Sant Martí. Ara bé, el paradigma de nova centralitat -per no dir el futur centre de la ciutat metropolitana- serà la plaça de les Glòries. Aquest node de comunicacions -hi conflueixen les tres grans avingudes de la ciutat, metro i tramvia- ha d'afrontar la seva quarta remodelació que per Oriol Clos ha de ser imperativament 'la definitiva'. Destaca la demolició de l'actual giratori elevat; el soterrament dels vials d'entrada i sortida de la ciutat; una estació intermodal -en la qual s'integrarà el ferrocarril convencional que actualment no té parada a la zona-; el Museu Tèxtil -que s'unirà a l'oferta cultural de música i teatre-; i sobretot un parc central que esdevindrà el principal espai lliure integrat a la xarxa reticular de Cerdà.
Model Barcelona: continuïtat o ruptura
Un dels grans debats sobre l'urbanisme barceloní és si el denominat model Barcelona (més informació aquí) és actualment vigent. 'Si el denominat model Barcelona té com a característiques la concepció d'espai públic, l'urbanisme ciutadà i la construcció de noves centralitats; el tombant de segle ha suposat una continuïtat o una ruptura?' es preguntava Jordi Borja, coordinador de l'Atélier. I va afegir: 'Actualment vivim en un contramodel basat en promotors privats, especuladors, turisme desbocat i urbanisme estandarditzat?'. Borja, que havia estat regidor a l'Ajuntament, va donar una resposta pragmàtica; considera erroni parlar de models, com a construcció intel·lectual, parcial, realitzada a posteriori i antagònica amb el dinamisme urbanístic'.
Així mateix considera que la tendència, és a defensar la continuïtat d'uns elements comuns que han caracteritzat la construcció de la ciutat en el període 1977 ' 2004; una evolució que Albert Broggi va qualificar de 'palimpsest'; una superposició coherent de projectes, fases i escales de treball. Tanmateix 'aquesta continuïtat actualment xoca amb l'economia de mercat, amb la segregació per renda, amb la privatització dels espais, amb l'especulació immobiliària, amb el dèficit de governança metropolitana...' va afirmar Borja que així mateix aposta per integrar aquestes contradiccions al discurs oficial per tal de mitigar-les. 'Són dinàmiques que sobrepassen la magnitud d'un municipi però tampoc no podem fer veure que no existeixen'.
D'altra banda, situa el 1992 com l'any en el qual 'vam guanyar finalment la Guerra Civil ja que vam recuperar plans i projectes truncats per l'alçament i la dictadura feixista: el Pla Cerdà, el Pla Macià - Corbusier, els Jocs Olímpics...'. 'Però ara som en una altre situació, en l'inici d'un nou cicle que ens obliga a ser molt més crítics i a prendre riscos per avançar; i un exemple és l'operació Fòrum arriscada, debatuda i criticada' va afirmar Borja. Com a conclusió va afegir: 'l'intercanvi amb professionals de fora ens ha d'enriquir i permetre superar les contradiccions que patim com a ciutat del segle XXI'.
