10/06/2007 - 00:00
Els volcans són en general un element que al nostre país es percep com a quelcom del passat o com a molt com una qüestió de risc en països llunyans i sovint en vies de desenvolupament. Malgrat aquest fet, tenim regions properes amb activitat activa com Sicília o amb un gran risc de desenvolupar-ne a curt termini com les Canàries; també desconeixem molt la seva influència sobre el medi ambient -tant a nivell local com global- així com el seu paper clau en l'aparició de la vida al sistema terrestre.
Aquestes, i altres qüestions, s'han tractat al II Seminari internacional Conviure amb els volcans, que, com no podia ser d'altre manera, s'ha celebrat a Olot organitzat pel Consorci Universitari Internacional Menéndez Pelayo de Barcelona. I és que saber coexistir amb aquesta pertorbació natural és un gran repte per un bon nombre de regions i estats d'arreu del món.
Els volcans i la creació de l'atmosfera
Actualment existeixen tres grans teories per explicar l'origen de l'atmosfera: la condensació d'elements que van constituir la formació de la terra; la captura de components còsmics gràcies a la gravetat terrestre o bé l'origen endogen, és a dir, materials interns. Aquesta és segons Joan Martí, vulcanòleg de l'Institut de Ciències de la Terra del CSIC, la hipòtesi més plausible. I és que de fet, si la Terra té 4570 milions d'anys, s'han localitzat minerals -fruit de la descomposició d'antigues roques ígnies- que es daten en 4400 milions. Si tenim en compte que els processos ignis són quasi tan antics com la Terra i que la vulcanologia existeix en planetes i satèl·lits del sistema solar sense plaques tectòniques, sembla prou lògic atribuir la creació de l'atmosfera a substàncies volcàniques.
Tanmateix, Joan Martí matisa que l'atmosfera primigènia no té la mateixa composició per l'actual, aquest fet s'explica per dues qüestions: les reaccions produïdes entre els diversos gasos i els canvis en l'activitat ígnia al llarg de la història del planeta.
En l'origen de l'atmosfera, existia un efecte hivernacle extrem i no hi havia presència d'oxigen, amb aquestes condicions la vida havia d'aparèixer a partir de l'acumulació d'aigua i en condicions reductors. Una de les hipòtesis més probables és que les primeres formes biòtiques, es generessin al voltant de les fumeroles volcàniques subaquàtiques. Així mateix, les restes fòssils més antigues -de tipus bacterià- s'han localitzat justament en les roques ígnies de 3.300 milions d'anys d'antiguitat. 'Segurament, les característiques pròpies del vulcanisme terrestre expliquen la creació de vida al nostre planeta i no a altres' conclou Martí. Un altre element que reforça aquesta hipòtesi és que actualment es coneix l'existència d'ambients biòtics en zones properes a l'activitat volcànica tant terrestre com aquàtica.
Vulcanisme i impactes ambientals
El geòleg napolità Andrea di Muro, investigador de la Universitat Pierre et Marie Curie de París, ha estat l'encarregat de desgranar els impactes sobre el medi ambient dels volcans. Uns impactes que 'depenen tant del tipus de volcà, com les característiques de l'episodi d'activitat així com les condicions de l'entorn' fet que en dificulta molt la modelització. Per exemple, una erupció de gran magnitud com la del Pinatubo, va coincidir amb un huracà fet que en va multiplicar la força destructora i va esdevenir el pitjor episodi de vulcanisme del segle XX. Altrament, l'escala d'anàlisi -local, regional o global- és un element molt important a tenir en compte.
Di Muro ha volgut respondre a la pregunta: 'Quin és el grau de responsabilitat de l'activitat volcànica en l'augment de temperatura' tant al llarg del segle XX com en les projeccions per a les properes dècades. S'ha de dir, que el discurs dels geòlegs -almenys els presents al curs d'Olot- sobre canvi climàtic sempre tenia un cert to escèptic. No es tracta que siguin científics finançats per companyies petrolieres si no que sempre han treballat en escales temporals molt àmplies, en canvi, el Panell Intergovernamental pel Canvi Climàtic (IPCC) ha basat la major part dels seus càlculs en sèries de 1.000 anys. Pel geòleg napolità -malgrat no posar en dubte els escenaris plantejats en el IV Informe de l'IPCC- considera que no reflecteix correctament els possibles efectes de la variabilitat natural.
A nivell local l'impacte d'un volcà és enorme. L'àrea que rep les emissions directes de gasos, cendres, laves... acostuma a quedar totalment arrasada. A banda dels gasos, un dels efectes de les erupcions que afecta més a la vegetació de l'àrea propera són les elevades temperatures i els nivells d'acidesa.
D'altra banda, un element clau és el fet que les emissions de gasos d'un volcà es produeixen per sobre del denominat boundary limit fet que suposa que els contaminants persisteixin i puguin transportar-se a milers de quilòmetres. En canvi, la xemeneia de qualsevol planta industrial emet per sota d'aquest límit i ràpidament els gasos reaccionen amb la resta de components atmosfèrics.
Un exemple molt aclaridor és el de Sicília. En aquesta illa existeix el major emissor de sofre del món: el volcà Etna. En canvi, els habitants de les poblacions properes presenten més problemes de salut vinculats a una refineria de mida mitjana que no pas al volcà. És a dir, que mentre l'impacte local és enorme -les colades de lava del Teide de 1492 encara no presenten símptomes de revegetació-; l'impacte a nivell regional és relativament petit. No en va, un estudi a les Açores mostra que la prevalença de malalties respiratòries és elevada a l'illa amb un volcà actiu, mentre que a una altra illa molt propera fins i tot els fumadors presenten índexs d'incidència menors.
Curiosament, els impactes a nivell global tornen a ser significatius. En aquest sentit, els estudis dendroecològics -disciplina que analitza els anells de creixement dels arbres- denoten que arbres d'una localitat d'Alaska han patit al llarg de la seva vida els efectes d'erupcions al Perú mentre que episodis de vulcanisme en la mateixa regió són imperceptibles.
Respecte al canvi climàtic, no només existeix la dificultat de preveure com afectaran uns processos a escales temporals molt superiors a les humanes sinó que també existeix un efecte de retroalimentació positiva. Elements com la variació de nivell de mar o la fusió dels casquets polars suposen un estrès per a l'escorça terrestre fet que pot afavorir l'augment de l'activitat volcànica.
Un altre de les qüestions d'interès, ha estat mostrar el paper del vulcanisme en les grans extincions de la Terra. Per una banda l'emissió de gasos com el CO2 o el CH4 (metà) provoquen un escalfament fet que suposa condicions anòxiques; per una altra, els aerosols -també emesos pels volcans- en reaccionar amb els components de l'atmosfera provoquen pluja àcida i redueixen la producció fotosintètica. Aquesta darrera qüestió, també suposa disminuir la fixació de CO2 per part dels vegetals i per tant augmenta la concentració dels gasos d'efecte hivernacle. Aquest escenari va provocar segons Jordi Martí episodis d'extincions com les succeïdes a la fi de l'era cretàcica i triàsica.
