10/07/2007 - 00:00
El castell de Montesquiu ha estat l'escenari d'una jornada jornada per debatre la utilització de les eines normatives relacionades amb el paisatge en els projectes que afecten al sòl no urbanitzable. El marc no podia ser millor tal com ha afirmat Martí Domènech, coordinador de l'Àrea d'espais naturals de la Diputació de Barcelona, per una banda per la joia arquitectònica de l'edifici; per una altra, per realitzar-se en un espai de la xarxa de Parcs en la qual s'ha treballat des de fa anys la qüestió.
En aquest sentit, la xarxa de Parcs de la Diputació va sorgir a partir de desenvolupar un article de la Llei del sòl de 1975 per 'conservar' els valors estètics del territori. Aquesta visió molt estàtica curiosament sorgia d'una llei urbanística -no d'espais naturals- i s'ha desenvolupat a partir de plans especials. D'aquesta manera actualment espais com el Castell de Montesquiu o el Parc del Montnegre Corredor malgrat estar protegits i gestionats no es consideren a nivell legal parcs naturals.
Domènech valora molt positivament la utilització d'aquests plans especials com a eina per garantir un paisatge de qualitat, fet que 'es comprova en comparar-ho amb les zones situades fora dels límits d'aquesta eina de planejament'.
Les polítiques de paisatge a Catalunya
Les polítiques de paisatge al nostre país han rebut un impuls des de l'any 2005 amb l'aprovació de la Llei de protecció, gestió i ordenació. Aquest text es tracta segons Cinto Hom, cap del Servei de Paisatge del Departament de Política Territorial (DPTOP), d'una transposició molt directe del Conveniu europeu de 2000. L'àmbit d'aplicació de la llei és el conjunt del territori català però amb una especial atenció a aquelles zones urbanes, periurbanes i rurals que no gaudeixen de figures d'especial protecció com el PEIN, parcs naturals... Es tracta de zones majoritàriament planes que malgrat els seus valors ecològics, socials, estètics... tradicionalment s'han deixat fora de les xarxes d'espais naturals protegits per la gran expectativa de creixement urbanístic.
Els principals instruments de la Llei són els catàlegs, les cartes i les accions pilot de millora paisatgística. En el primer cas s'apliquen a escala de les futures vegueries i marquen objectius de qualitat per a cada unitat de paisatge delimitada. Per Hom aquest és el gran valor dels catàlegs catalans respecte a altres figures desenvolupades arreu d'Europa com els denomiats atles de paisatges.
Fins al moment s'han redactat i aprovat inicialment els del Camp de Tarragona i de la Plana de Lleida, altrament, es redacten tota la resta excepte el de les Comarques centrals que s'iniciarà el 2008.
Per altra banda, es desenvolupen les denominades Cartes de paisatge, que a diferència dels Catàlegs tenen un caràcter voluntari i s'entenen com instruments de concertació entre els agents públics i privats d'un territori supramunicipal. Malgrat que les dues primeres cartes aprovades han estat a escala comarcal -l'Alt Penedès i el Bergedà- Cinto Hom reconeix que segurament es tracta d'àmbits massa grans. D'aquesta manera darrerament s'aposta per treballar en territoris més reduïts com els casos de la Vall de Camprodon, la riera d'Argentona o la riera de Tenes. Totes aquestes iniciatives són coordinades per l'Observatori del Paisatge, organisme amb entitat jurídica pròpia que té la seu tècnica a Olot, en col·laboració amb institucions públiques, universitats, empreses i col·legis professionals.
Per altra banda, Cinto Hom ha volgut destacar les denominades actuacions pilot de millora del paisatge que se centren en espais com els accessos accessos a nuclis urbans, polígons industrials, espais agraris amb l'objectiu que no es banalitzin. L'interès d'aquestes proves -com l'adequació de l'accés a Granollers per Can Palou- és que posteriorment es puguin generalitzar arreu del territori a partir de l'elaboració de guies. De moment, s'ha publicat la referent a polígons industrials i es treballa en la d'horts familiars. Homs recorda que l'administració catalana no té capacitat tècnica ni financera per realitzar-les al conjunt de municipis però que fàcilment agents públics i privats les poden reproduir.
Una altra iniciativa interessant és la creació d'un Fons per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge, que entre altres atorgui línies d'ajuts per actuacions a nivell municipal o comarcal. Cinto Hom n'ha exposat les relacionades amb el Pla director urbanístic del sistema costaner (PDUSC) per tal de recuperar camins de ronda, restaurar elements del denominat patrimoni menor o enderrocar edificacacions no legalitzades.
D'altra banda, es treballa en elements de sensibilització, promoció i educació del paisatge. Un dels projectes que es desenvolupa és un mòdul per a l'ensenyament secundari denominat 'Ciutat, territori i paisatge'. Sorgeix de la col·laboració de l'Observatori amb el Departament d'Educació i enguany s'iniciarà a deu instituts del país com a prova pilot. Així mateix, en breu s'activarà un web específic i es preveu la generalització del mòdul a partir del curs 2008/2009.
La gestió del sòl no urbanitzable a Girona
Ponç Feliu, regidor de Medi Natural de Girona, ha presentat les interessants experiències del consistori en gestionar el sòl no urbanitzable a partir de criteris paisatgístics. I és que un dels principals problemes del municipi era el fet de disposar de 4.000 ha agràries i forestals amb només una vintena de persones que es dedicaven de manera professional a les activitats primàries. A banda d'aquest desequilibri, el Pla general aprovat el 2001 només permet petits creixements i consolida una anella verda al voltant de la ciutat. D'aquesta manera, segons Feliu, s'evita la creació d'un continu urbà entre Girona i municipis propers com Salt, Sarrià de Ter entre altres que consumeixen sòl de manera molt accelerada.
Des de Girona, van percebre que elements de protecció com el Pla espais d'interès natural (PEIN) només protegia les zones forestals i de muntanya. En canvi, els espais de plana, a tocar de la ciutat construïda van quedar 'oblidats' i en conseqüència pateixen una gran pressió per esdevenir urbanitzables. Feliu destaca l'elevat valor paisatístic i ecològic d'aquestes àrees agrícoles que contenen una elevada biodiversitat.
Un exemple el trobem a la vall de Sant Daniel. El 1987 se'n va aprovar un Pla especial per tal de garantir que no s'urbanitzés. Dues dècades després, malgrat la protecció, l'espai es degradava ja que els conreus s'abandonaven de manera progressiva. A banda d'una pèrdua de valors paisatgístics, també disminuïa la biodiversitat i certs elements patrimonials es perdien a causa del procés de forestació. D'aquesta manera des del municipi es va treballar en fórmules de custòdia per mantenir els valors agraris que són els característics de la vall. La fòrmula escollida ha estat la d'assumir la gestió de les diverses parcel'les i posteriorment permetre que agricultors les posin de nou en marxa. Mentre que el consistori paga els costos (combustible, maquinària...) el pagès en pot vendre la producció. D'altra banda, a partir d'enguany l'Ajuntament també participa en definir tant la tipologia de conreus com les tècniques agrícoles per avançar cap a un model sostenible.
Un altre exemple és l'aprovació del Pla especial de les Hortes de Santa Eugènia espai periurbà al límit dels municipis de Girona i Salt. Malgrat les expectatives de ser urbanitzat aquest fet va ser descartat en l'aprovació del POUM. Tanmateix, malgrat ser no urbanitzable, ha estat un espai amb l'existència d'usos 'marginals': barraquisme, abocaments... Per tal de solucionar-ho, i rellançar l'horticultura -activitat pròpia de l'espai- es va aprovar un Pla d'usos i gestió amb mesures com la creació d'hortes municipals de lloguer, mesures hortoambientals, regulació dels accessos, mesures d'estalvi d'aigua o activitats d'educació ambiental entre altres. Tal com afirma Ponç Feliu un espai com aquest 'sense presència humana no té cap sentit protegir-lo'.
Els casos de Girona poden esdevenir exemples per gestionar a partir dels elements paisatgístics aquesta categoria de sòl segurament malanomenada no urbanitzable -ja que s'entén que es pot convertir en urbanizable- i que sovint pateix la seva banalització i degradació per l'abandonament de les activitats primàries.
