04/08/2004 - 00:00
Les proves d'armes nuclears a l'atmosfera, les emissions de les plantes de reprocessament de residus nuclears i l'accident de Txernòbil han deixat la seva empremta en el gel del Pol Nord. Un equip de científics liderats pel professor Pere Masqué, investigador de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB, ha deduït que, en el cas de les proves nuclears a Sibèria, el plutoni s'ha traslladat, adherit a les masses de glaç, al llarg de tot l'Oceà Àrtic des de Sibèria fins a l'estret de Fram, entre Groenlàndia i les illes Spitsbergen, on s'incorpora a les aigües de l'Oceà Atlàntic i s'acumula en els sediments del fons.
El gel marí que cobreix l'Oceà Àrtic es susceptible de transportar contaminants procedents de moltes fonts d'origen humà cap a l'Atlàntic, i en particular a través de l'Estret de Fram, entre Groenlàndia i Spitsbergen. En aquesta zona, connexió principal entre ambdós oceans, el gel es desfà i és on allibera la seva càrrega, incloent sediments i contaminants associats. Entre aquests contaminants hi ha els elements radioactius derivats de les proves d'armes nuclears a l'atmosfera, les emissions de les plantes de reprocessament de residus nuclears o l'accident de Txernòbil. La determinació de l'origen dels elements radioactius presents en les mostres permet estudiar els mecanismes de transport i els processos oceànics que tenen lloc al voltant del Pol Nord.
Un equip de científics liderats pel professor Pere Masqué, investigador de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB, ha analitzat les mostres de sediment transportat pel gel a l'Estret de Fram i a la costa est de Groenlàndia, recollides amb el vaixell oceanogràfic Polarstern durant una expedició l'estiu de 1999, juntament amb mostres superficials de sediments del fons recollides des de l'any 1985. Els científics han pogut detectar petites quantitats de plutoni en les mostres, que els han permès traçar el recorregut del material radioactiu des del seu origen. El plutoni és un traçador particularment útil d'aquest tipus de processos, perquè les seves fonts són relativament ben conegudes i es poden identificar per les raons isotòpiques característiques que depenen de l'origen. Així, per exemple, es pot distingir el procedent de material injectat a l'estratosfera per la detonació d'armes nuclears, de l'emès en proves nuclears i per vessaments de centrals de reprocessament nuclear a Sibèria.
Segons les investigacions, part del plutoni generat durant les proves d'armes nuclears a l'atmosfera que es van portar a terme prop de Sibèria, fins l'any 1963, va quedar atrapat en el gel que cobreix l'oceà Àrtic. A més del plutoni dispers en l'aire, el gel també incorpora sediments contaminats durant la seva formació en zones poc profundes de les costes de Sibèria. El glaç transporta aquest plutoni cap a l'Atlàntic Nord a través de l'estret de Fram on, en fondre's, es diposita ràpidament en els sediments marins de la zona. L'estudi, publicat a Environmental Science & Technology, posa de manifest la importància del gel marí en el transport dels sediments i contaminants a l'Oceà Àrtic, dirigint-lo a zones de desgel com l'Estret de Fram.
Font: UAB.
