L'Àrtic acumula gel des de fa 2,7 milions d'anys, però fins ara ningú no havia pogut provar quin és el mecanisme que ho provoca. Un equip internacional de científics, liderat per Antoni Rosell, investigador de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB, i Gerald H. Haug, del Centre de Recerca de la Terra a Postdam (Alemanya), ha descobert el mecanisme que va originar aquesta acumulació de gel. La recerca s'ha publicat aquesta setmana al Nature. Per a Antoni Rosell, "la recerca permet entendre millor perquè canvia el clima, concretament el paper de l'oceà com a agent en el canvi climàtic. Aquesta informació millorarà els models climàtics per predir l'evolució futura del clima actual". Fa uns 2,7 milions d'anys hi va haver un descens sobtat de les temperatures mitjanes al planeta. L'Oceà Àrtic es va gelar i Europa i Amèrica del Nord es van cobrir de gel. L'explicació sembla evident: el fred va provocar l'acumulació de gel. Però per a que tot aquest gel s'acumuli de forma estable i s'hagi mantingut fins avui dia no n'hi ha prou amb un descens de la temperatura mitjana. Els científics porten anys especulant sobre les causes d'aquesta acumulació de gel i proposant diferents hipòtesis. L'equip de Rosell i Haug ha treballat principalment amb les dades que existeixen de les restes d'organismes marins acumulats al llarg del temps i amb models climàtics. Segons la recerca, el canvi més important d'aquella època va ser un increment en la diferència entre les temperatures estiuenques i les temperatures d'hivern en uns 7 graus en tan sols uns pocs segles. És a dir, els estius van ser més càlids i els hiverns més freds. A causa d'això, al llarg dels mesos d'estiu es va evaporar més aigua del mar cap a l'atmosfera, la qual cosa es va traduir en un increment de la humitat i de les precipitacions en forma de neu. A l'hivern, el fort descens de les temperatures va facilitar l'acumulació del gel. Però, què va provocar aquesta diferència de temperatures? Els investigadors han obtingut les primeres evidències de que l'origen d'aquesta diferència va ser l'estratificació de l'aigua de l'oceà, provocada per un increment sobtat en les quantitats d'aigua dolça. Això implica que l'aigua es va barrejar menys que abans, que formava capes de diferents densitats en diferents estrats, a diferents fondàries. A l'inici de la primavera, les capes més superficials es començaven a escalfar i, com que l'aigua no es barrejava, acumulaven més calor i hi havia més evaporació. Als mesos d'estiu l'efecte s'autoamplificava, ja que a més calor també hi ha més estratificació. A l'hivern, en canvi, l'aigua es tornava a barrejar i les temperatures baixaven més que abans. Els autors de la recerca han pogut reconstruir el comportament estacional de les temperatures del Pacífic Nord mitjançant una reinterpretació de les dades obtingudes a partir de les anàlisis de restes d'organismes marins, i amb la validació d'aquest comportament mitjançant un model climàtic. Això ha permès demostrar el paper de l'oceà per mitjà de la seva temperatura superficial i l'amplitud estacional, i de l'evaporació de l'aigua de mar, per provocar grans canvis climàtics en general i la intensificació dels cicles glacials i el refredament de la Terra en particular. Font: UAB.
