16/12/2007 - 00:00
Comença a presentar-se el Pau Vidal, que forma part de l'Observatori del Tercer Sector, continua l'Esteve, que és estudiant d'ESO i ve acompanyat dels seus pares, i la Isabel, que ha sentit parlar de l'acte i li interessa el tema i el Juan, que és amic seu i ha vingut per acompanyar-la. Col·locats en semi-cercle cada una de les persones diu el seu nom i perquè ha vingut: hi ha gent que simplement passava per allà i ha vist moviment, encara que la majoria són membres de diferents entitats i xarxes ciutadanes: Consell Nacional de la Joventut, Federació d'Entitats del Casc Antic de Barcelona, Xarxa del Voluntariat Ambiental o l'Unescocat. Però també ha vingut en Ferran, que és educador ambiental, la Isabel i la Maria, dues jubilades del barri, i el responsable del Departament de Medi Ambient de l'Aeroport.
A la tarda del dijous unes 40 persones es troben al Centre Cívic Sagrada Família, a l'Eixample barceloní, per discutir que poden fer des de les seves entitats -però també com a ciutadans individuals- per mitigar l'inevitable canvi climàtic. L'acte forma part del procés participatiu de la Convenció Catalana del Canvi Climàtic, i tracte d'explicar com s'omplen les fitxes per tal de fer aportacions a l'Estratègia catalana que està elaborant la Convenció.
Es comença, però, pel principi: Esteve Corbera, del Tyndall Center for Climate Change Research, depenent del govern britànic, fa una conferència sobre tot plegat. Des dels raigs solars entrant a l'atmosfera fins a la relació entre CO2 i augments de temperatura. Les xifres es multipliquen a pesar de l'esforç pedagògic del ponent: IPCC, ppm, Convenció Marc i Acords de Kioto. Quan s'arriba a l'explicació dels mecanismes de mercat per tal de complir amb els compromisos de reducció d'emissions salta el debat: una noia pregunta de que serveix poder comprar drets d'emissions si del que es tracta al final és de contaminar menys. Els primers casos 'd'especulació atmosfèrica' -el cas de les elèctriques espanyoles que van incloure els costos d'uns drets d'emissió que els hi havien regalat- dóna força a la seva sospita. 'Si tot ho reduïm a una pujada de costos sols els rics podran desplaçar-se o escalfar-se. No seria millor planificar un decreixement ordenat?' es qüestiona.
Però hi ha més intervencions, i el tema clau és la participació personal. En un tema tan global i complex sembla impossible que hi podem incidir individualment. 'Totes les accions compten, i cadascú hem d'assumir el nostre grau de responsabilitat individual' explica la Sara d'Unescocat. Però un noi no s'acaba de convèncer: 'Jo hem sento enganyat havent d'anar a 80 mentre encara es venen cotxes de doble carburador. Sabem exactament el que volem?'. Tothom troba evident que les responsabilitats -i també els mecanismes per actuar- són a escales molt diferents. El problema és 'serveix realment la nostra petita acció?' i, sobretot 'està complementada amb accions polítiques de més gran abast?'.
Precisament aquest tema torna a sorgir quan s'explica com omplir les fitxes: tots els exemples es refereixen a canviar les bombetes de les seus de les entitats o apagar els aparells elèctrics. Les desconfiances tornen a aflorar: 'tot això surt cada setmana als dominicals, no acabo d'entendre de què va això?' pregunta el treballador de l'Aeroport. 'Naturalment que es poden fer propostes al Govern', explica Corbera, però per les cares de la gent no s'acaba de veure clar que després algú l'escolti. Al febrer tindrem la resposta.
